Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Josep Lluís Velasco Celada
SR. JOSEP LLUÍS VELASCO CELADA.
Fotografia: Àngel Font

SR. JOSEP LLUÍS VELASCO CELADA. FUNDACIÓ PER A LA INTEGRACIÓ SOCIAL

Obra:

Text del 2002

Intentem donar als nois i noies un recolzament perquè superin les dificultats

.

Feia uns quants anys que un grup d’educadors especialitzats treballaven en l’àmbit de la infància i la joventut inadaptada, quan van decidir crear la Fundació per a la integració social. Provenien d’un projecte empre­sa­rial que els havia portat a fundar dues cooperatives i una associació, i pensaven que la millor manera de canalitzar les seves inquietuds en aquest camp era en forma de Fundació.

Fundisoc, doncs, treballa des de l’any 1991 amb infants i adolescents de 5 a 18 anys que estan en situació de desprotecció i tutelats per l’Ad­mi­nistració. Josep Lluís Velasco, director de la Fundació, ens explica quin és el seu objectiu: “La nostra lluita és procurar que aquesta gent que està en situació d’inadaptació, és a dir, que no té els recursos mate­rials, les eines personals i culturals per viure d’una forma integral, normalitzada, ho aconsegueixi.” És competència de la Generalitat do­nar assistència a aquests col·lectius, i és d’aquesta institució d’on surten els recursos amb què treballa Fundisoc: “Tot això es concreta amb uns grups d’educadors i professionals que poden ajudar aquests nens i joves, i amb dues residències que gestionem: la Residència Edu­ca­tiva les Corts té capacitat per a 24 places i acull nois i noies ado­lescents i la Residència Minerva acull infants a partir dels 5 anys i té 18 places.” La primera havia estat un centre gestionat per funcionaris, però l’Administració va decidir treure-la a concurs públic. Va ser ales­ho­res quan ens hi vam presentar i vam obtenir-ne la gestió: “La Fundació també va crear un gabinet d’ajuda psicològica per a tota la pobla­ció, i de forma preferent per a aquests joves que estan en una situ­a­ció deli­cada i, abans que es radicalitzi el conflicte i s’hagin de pren­dre mesu­res de separació del nucli familiar, s’intenta donar un recol­za­ment a aquest noi o noia perquè superi les dificultats i no hi ha­guem d’afegir la separació de la família, dels amics i del lloc on ha crescut.”

De tota manera, Josep Lluís Velasco i els seus companys veuen al cap de l’any casos realment complicats, en què cal una gran feina perquè aquell adolescent pugui canviar el guió que la vida li havia marcat fins ara: “És una mica una feina de reciclatge, de reconstrucció de la per­sonalitat, perquè a partir dels residus que han quedat hem de tornar a començar. Faustino Guerau, un jesuïta que ens va servir d’ins­pirador, deia que érem una mica les bastides que donen su­port, que apuntalen l’edifici perquè no caigui.” L’educació parteix de principis molt concrets, i Fundisoc creu que el primer pas per arribar a la solució del problema és cuidar primer el cos: “Es tracta que aquell noi o noia pugui dutxar-se cada dia, menjar de forma ordenada i dormir vuit hores seguides. Això li dóna un ordre, una estabilitat, que ens permet començar el procés de reconstrucció dels seus interessos i preparar-lo per a una plena integració a la societat.” És importan­tís­sim que aquest nen o jove vegi que es pot parlar de les coses, que hi ha qui l’escolta i s’interessa pels seus problemes: “Les resistències més difícils vénen perquè no volen passar el que nosaltres anomenem les experiències d’amor. M’explico: són nois i noies que han viscut situacions molt cruels: l’abandó, l’abús, la privació, i, sovint, també els maltracta­ments; en definitiva, tantes experiències de desamor, que fa que els costi entendre que hi ha un lloc on poden tro­bar calidesa, on se’ls escolta, on se’ls deixa plorar.” No obstant això, els educadors saben que, amb el temps, aquells nois s’aniran obrint: “S’a­­do­nen que també és possible fer coses maques, interessants, te­nir relacions laborals i personals normals, accedir als diners de for­­ma no delictiva, etc.”

No és gens senzill treballar amb infants i joves inadaptats, perquè cadas­cun ve d’un context i d’una situació totalment diferent: “Hi ha un perfil de població més o menys comú, però cada cas té una singularitat par­ticular, i se l’ha de tractar amb aquesta història particular.” Ara, per exemple, la Fundació s’ha vist abocada al fenomen de la immigració: “Catalunya històricament ha estat una terra acollidora d’immi­grants, jo mateix sóc castellà i he estat acceptat aquí a Catalunya, per tant, co­nec força de prop aquesta realitat, però encara hi ha elements que em preocupen extraordinàriament.” I ens en fa cinc cèntims: “Fins ara ens havíem trobat que, amb els grups d’immigrants amb què tre­ballàvem, les famílies sempre estaven disposades a reagrupar-se amb el menor. En canvi, amb les famílies marroquines no passa el mateix. Ens diuen que ens quedem el noi, que Europa és la seva es­perança, i aquesta actitud se’ns fa difícil de comprendre i ens ha por­tat a Catalunya un fenomen que no havíem conegut fins ara, el dels nens del carrer.” Així, cada vegada arriben més nois que només ac­cepten l’ajuda d’un centre de menors fins que se’ls aconsegueixen pa­pers: “Són nanos que enfronten la vida sols, amb l’única ajuda dels companys de carrer, i que creuen que les autoritats només els aju­da­ran a aconseguir papers, res més.” Aquesta actitud, sumada a les reticències de la gent del carrer davant els nois i noies marroquins, fa que no sigui gens senzill per gent com el senyor Velasco aconseguir-ne la plena integració: “En general, els empresaris ens ajuden a trobar fei­na per nois i noies que han estat al centre i que s’han format laboralment; no solem tenir problemes amb nois i noies centre­ame­ri­cans o sud-americans, però sí que ens costa molt més que vul­guin un jove marroquí. Suposo que amb el temps això anirà millo­rant, però encara hi ha molt camí per fer.”

El model de la Fundació no és crear una entitat amb molts centres, sinó pre­parar equips perquè siguin capaços d’autogestionar-se. En aquest sentit, han fet un pas que ha estat donar la gestió de la Residència Minerva a l’e­quip d’educadors que hi estava treballant: “S’han constituït com a coope­rativa i han iniciat el seu camí empresarial amb la nostra col·laboració i tutela. El cert és que creiem en aquest model, perquè no ens interes­sa que es perdi el treball individualitzat i, a més, estem convençuts que si un educador està implicat com a empresari en la seva feina, el seu rendiment és més alt, i posa més interès que si està contrac­tat per una empresa de la qual veu el gerent només un cop cada dos mesos.”

Pel que fa al futur, Fundisoc vol continuar en aquest camp de forma con­ven­çuda i consolidada, i sembla que està a punt d’iniciar-se en un projec­te pensat per a la gent gran: “Ens ha arribat una oferta d’una altra fundació per ajudar-los a tirar endavant una residència per a la tercera edat de gent amb manca de recursos. Creiem que podem aportar experiència en el funcionament i gestió d’un centre d’aquestes característiques i, a més, pensem que, malauradament, la situació de la gent gran co­men­ça a ser també un tema preocupant.”