Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Josep M. Álvarez Suárez
SR. JOSEP M. ÁLVAREZ SUÁREZ
Fotografia: Àngel Font

SR. JOSEP M. ÁLVAREZ SUÁREZ UNIÓ GENERAL DE TREBALLADORS

Obra:

Text del 2002

Si s’ha creat l’estat del benestar, ha estat gràcies al patiment i a la tasca d’uns pioners.

Els sindicats són l’element es­sencial del mercat laboral i del joc democràtic en el sistema del benestar europeu. La ma­jo­­ria d’aquestes organitzacions van néixer al caliu dels primers temps de la Revolució Industrial i de l’aparició de les doctrines socialistes i marxistes; per tant, no és estrany que la UGT sorgís du­rant els darrers anys del segle xix. Al mateix temps, el fet que Catalunya fos un dels terri­toris capdavanters en la in­dus­trialització del país explica que aquí es constituís ori­gi­­nà­riament la Unió General de Treballadors, un dels dos sindi­cats majoritaris al país ac­tual­ment. El sindicat  es va crear el 1888 a Mata­ró i va ser presidit per Pablo Iglesias: “La seva fundació va tenir lloc gràcies a la importantíssima aportació dels treballadors del tèxtil.”

Josep M. Àlvarez, actual màxim responsable del sindicat català i que es de­fineix a ell mateix com “un català que no ha nascut a Catalunya”, creu que la seva instauració en el nostre país no va ser pas casual i que respon a l’essència mateixa dels seus habitants: “El màxim tret diferencial del poble català és la importància que sempre ha donat a la construcció social a partir del diàleg i del consens. Aquest element és molt important, perquè ens informa d’una manera de fer país en què la societat civil esdevé un element molt dinàmic, amb un pes decisiu.”

Aquesta característica inicial, la catalanitat de la institució, es va perdre en “ser traslladada la seu a la capital de l’Estat”, tal com ha passat, d’altra banda, amb diverses institucions econòmiques, polítiques i culturals. Al ma­teix temps, però, també es va diluir durant un cert temps la catalanitat de les seves senyes d’identitat. Aquesta tendència no va ser exclusiva del nostre país, sinó que també es va donar en altres estats en què els moviments sindicals aspiraven a una mena d’internacionalisme que minimitzava la importància de les arrels autòctones. Aquest corrent de pensament havia estat totalment abolit en esclatar el conflicte armat del 36: “Aleshores els afiliats catalans de la Unió tenien molt clar el seu sentiment de catalanitat.”

Tots sabem el que ve després; la ruptura de la guerra va ser traumàtica i només amb la mort del general Franco la vertadera vida sindical va poder tornar a la realitat, després d’una època de crispació i conflicte social amb clares connotacions polítiques, tot i que també en va tenir d’econòmiques. Per a la Unió General de Treballadors començava llavors un llarg camí “que va durar, aproximadament, uns dotze anys”, durant els quals es van retrobar les arrels catalanes i el concepte d’amalgamació d’entitats que la UGT sempre ha constituït.

Aquest ha estat el camí d’un sindicat d’àmbit estatal, però clarament lligat amb la història i amb l’actualitat del món laboral català. Un sindicat que aposta per unes actuacions “ponderades, però constants, per tal de de­fensar els drets dels treballadors. No obstant això, tenim en compte que a vegades les mesures de pressió són les escaients i l’única via que te­nim per poder ser escoltats.”

En aquest sentit, Josep M. Àlvarez no entén la noció que algunes persones tenen dels piquets informatius: “Van ser creats a començament del segle xx per tal de poder informar els treballadors que no tenien notícies de la vaga que s’estava duent a terme, i per informar la resta de l’opinió pública de les reivindicacions dels treballadors. Molta gent qüestiona la vigència i necessitat dels piquets en una societat de la informació com la nostra. El cert és que l’índex de precarietat laboral del nostre país, amb més d’un 30% de treballadores i treballadors eventuals i sense cap mena de seguretat, els fa més necessaris que mai, perquè aquestes persones no poden expressar-se i lluitar pels seus drets.”

Fer-ho podria significar perdre el seu lloc de treball. Aquest balanç de la història del sindicalisme a l’Estat espa­nyol no és totalment positiu. Josep M. Àlvarez és molt conscient que “hi ha hagut errades i actuacions discutibles”, però tota organització amb una història com la de la UGT en té.

L’actual tendència cap a la contenció no vol dir una renúncia a la seva funció més bàsica: “Constituir una eina per frenar els governs, l’actuació dels quals no té límits.”

Val a dir que en aquest sentit l’actuació de la Unió General de Treballadors ha estat sempre admirable, ja que, fins i tot, van arribar a plantejar una vaga general, el 14 de desembre de 1988, a la política laboral del PSOE, el partit amb què es relaciona ideològicament: “Els sindicats permetem que els treballadors puguin fer força i ser respectats, sense haver d’utilitzar mesures de coacció més extremes; és a dir, el nostre objectiu és esdevenir un lobby de pressió enfront dels governs i dels empresaris.”

El fet que els empresaris hagin de pertànyer forçosament a les cambres de comerç i que, en canvi, els treballadors ho puguin fer optativament als sindicats, planteja un desequilibri estructural bastant difícil de pair. I és que segurament aquest continua sent el gran repte de futur dels sindicats: “En aquests moments, el percentatge d’afiliació dels treballadors oscil·la entorn del 13% (300.000 afiliats als sindicats a Catalunya, sobre una població activa assalariada de 2.253.000 persones. Si ens referim només a la UGT de Catalunya seria a l’entorn del 5%). Aquesta xifra és força positiva si la comparem amb les dades de França, per exemple; però no és gaire op­timista, si tenim en compte les dels països nòrdics.”

De fet, “si només considerem la nostra representativitat basada en el percentatge d’afiliació, l’èxit de convocatòries com la de la vaga del 14 de desembre seria difícilment explicable. Perquè els treballadors que se senten prou representats i assessorats dins de les empreses, ja no es preocupen per ser membres de l’organització sindical que han votat.”

La UGT aconsegueix el vot d’uns 400.000 treballadors en les eleccions sindicals que s’organitzen per elegir el comitè d’empresa. Aquests vots signifiquen que el 40% dels membres dels comitès d’arreu del país pertanyen a aquest sindicat. D’aquesta manera, la defensa de les treballadores i treballadors queda garantida amb la funció dels comitès i amb la resolució dels conflictes puntuals i individuals que els treballadors adrecen als sindicats. La qüestió, però, rau en el fet que amb més nombre de recursos, els sindicats podrien esdevenir un lobby de més pressió i podrien, també, oferir un nombre més elevat de serveis i prestacions als seus afiliats: “La tasca que porten a terme els nostres col·laboradors és molt important, però és evident que amb més pressupost es podrien assolir més objectius i arribar a més gent. Si s’ha creat l’estat del benestar –el sistema de la seguretat social, l’educació gratuïta, un sistema de pensions per a tothom– ha estat gràcies al patiment i a la tasca d’uns pioners que van lluitar molt per crear les organitzacions sindicals i assentar les bases dels nostres drets actuals.”

La importància dels sindicats en el món laboral queda reflectida pel fet cons­ta­tat que “a les empreses on hi ha representació sindical, el nombre d’acci­dents de treball és menor.”

En aquest terreny, l’elevada sinistralitat que hi ha al nostre país és la conseqüència, sobretot, d’una falta de conscienciació des de la infantesa: “La cura de la pròpia vida en el treball hauria de formar part dels aprenentatges que es plantegen als estudiants a secundària. Al mateix temps, hauríem de conscienciar l’empresari que l’obtenció d’un benefici econòmic més elevat no pot ser mai a costa de la vida i el sofriment dels treballadors.”

Desgraciadament, l’escola del nostre país no ha aconseguit fins al moment tenir un contacte directe amb la realitat del carrer. Aquesta manca de relació no és tan palesa en els continguts teòrics com en la manca de contacte de la institució amb d’altres, la qual cosa les converteix en institucions aïllades. Aquest tema és especialment preocupant en parlar de la formació professional, la qual ha passat per diverses etapes, sense arribar, però, a cap de les temptatives per solucionar el problema de fons: “Durant els anys de la dic­tadura, la llibertat va ser un camí difícil en tots els terrenys. Moltes persones que volien formar-se no ho van poder fer i, en conseqüència, van transmetre aquest desig –i frustració– als seus descendents. Això ha provocat una sobredimensió de la formació universitària i un desprestigi –que ja tenia una llarga tradició històrica a l’Estat espanyol– dels oficis manuals. La solució passa per una formació professional de base que s’adeqüi a les necessitats dels mercats, per un canvi de la mentalitat i per la dinamització de la formació professional. D’una banda, la formació ocupacional, pensada per a les persones que es troben en situació d’atur, ha de tenir una durada més curta i ser eminentment pràctica. De l’altra, cal incentivar la formació continuada, perquè en el món d’ara el reciclatge de les treballadores i els treballadors ha de ser constant.”

De cap de les maneres no pot continuar havent-hi la situació que observa Josep M. Àlvarez, és a dir, la manca de motivació dels estudiants i la poca adequació dels ensenyaments a la realitat: “En algunes poblacions del cinturó, només un 30% dels alumnes que comencen a estudiar un cicle formatiu l’acaben.”

I a aquest fet, n’hem de sumar un altre de no menys important: després d’haver superat un cicle de grau mitjà, si l’alumne desitja continuar la seva formació en un cicle formatiu de grau superior, ha de passar o bé pel batxillerat o bé per una prova d’accés que avaluarà els seus coneixements culturals. En ambdós casos, l’Administració pretén la dignificació d’aquesta via acadèmica com una opció més, però el resultat és que molts d’aquests joves no es poden continuar formant professionalment des del sistema de la formació reglada. Una altra de les qüestions que denuncien els sindicats actualment és l’extensió desmesurada dels autònoms per a feines que tradicionalment es feien per compte de tercers. Aquesta mesura suposa, d’una banda, una reducció importantíssima de costos econòmics per a l’empresari i, en contrapartida, una reducció substancial dels drets socials del treballador: “En determinades professions, com ara la de paleta, repartidor, trans­portista, etc., és alarmant com va creixent el nombre d’autònoms dependents d’un tercer. Dins de la UGT s’integra la Confederació de Treballadors Autònoms de Catalunya, que intenta vetllar pels interessos d’aquestes persones que viuen una situació de greuge comparatiu; perquè els seus drets, quant a pensions, atur i seguretat social són menors i la fiscalitat que han tributat, abusiva.”

El fet és que, malauradament, encara en el nostre país en qüestions fiscals “els febles són els que sempre hi surten perdent.”

Finalment, el gran repte, segons la Unió General de Treballadors, juntament amb la conservació del sistema de benestar europeu enfront del model de capitalisme pur que representen els Estats Units, és la conscienciació de la necessitat d’integrar i emparar els treballadors immigrants que arriben al nostre país. Per fer-ho, és essencial recordar que som un país fruit de la immigració i que molts ciutadans de l’Estat espanyol es van haver d’afrontar amb la difícil situació d’haver d’abandonar la seva llar, família i amics a la recerca d’una oportunitat a diversos països europeus durant els anys seixanta. Bona part del miracle econòmic que es va produir aleshores va ser gràcies a aquestes persones, moltes de les quals no van tornar mai i que encara resideixen en diversos estats del continent (França, Alemanya i Suïssa, principalment): “L’ésser humà està per damunt de les ètnies i de les fronteres i se l’ha de respectar com a tal. És evident que els conflictes amb una base xenòfoba parteixen de les barriades més populars, perquè a aquest sentiment sempre hi ha lligats components materials i de por. És més fàcil acceptar una persona d’una altra cultura amb un cert poder econòmic.”

De fet, aquestes persones no són considerades pas com a immigrants –sigui quina sigui la seva procedència–, sinó com a estrangers. Totes les persones que provenen de cultures diferents a la nostra “han de ser tractades en igualtat de condicions. No hem d’oblidar que els catalans del segle xxi som el resultat de la barreja de múltiples cultures de la Mediterrània al llarg de la nostra història, però que fonamentalment la nostra identitat ha sorgit de l’encreuament de la població autòctona amb les masses d’immigrants que arribaren durant la segona meitat del segle xx. Tal vegada, els nostres avis tampoc no eren catalans, però de se­gur que nosaltres ens hi sentim. Pensem, doncs, que els immigrants que ara arriben i enriqueixen el país econòmicament, però tam­bé culturalment, són els pares dels catalans de demà. Amb ells, ens arriben noves tradicions i costums que enriquiran la nostra manera de menjar, d’estimar, de pensar… en una paraula, de viure.”

Fins aquí el recorregut per la història i les preocupacions d’una organització que ha fet història i país, i que encara ha de fer molt de futur. Que nin­gú no s’enganyi: els sindicats són tan necessaris ara com en el seu mo­ment de creació, perquè continuen existint els greuges, les explotacions i les pressions. I perquè són un element indispensable per conservar la so­cietat del benestar a l’europea, que barreja el millor del capitalisme i de les doctrines socialdemòcrates.