Sr. De Anzizu
Sr. De Anzizu
PC, 12è VOLUM. Fundacions

SR. JOSEP MARIA DE ANZIZU

FUNDACIÓ JOSEP MARIA DE ANZIZU

Texto del 2002

S’ha d’aprendre a actuar tenint més en compte tant les persones com les cultures.

Els antecedents de la Fundació Josep Maria de Anzizu són paral·lels al bagatge vital del seu creador, que està lligat a l’humanisme amb què con­cep el món de l’empresa i a l’afany de canvi i superació que sempre l’ha caracteritzat: “Als anys 60, quan em dedicava a la docència univer­si­tària, vaig marxar als Estats Units per especialitzar-me en una branca molt concreta, l’organització de l’empresa i altres grups humans. Aquesta branca del món empresarial és la més humana perquè es basa en la relació que s’estableix entre la bona organització de l’em­presa i l’estratègia i el camí futur que la institució seguirà. Després d’estar un any com a visitant professor, vaig tornar a Catalunya amb la idea de dedicar-me al món de la consultoria. Aleshores, però, el meu pare em va oferir que em fes càrrec del negoci familiar, Fincas Anzizu. Aquesta empresa havia estat fundada el 1904 i el pare desit­ja­va que continués amb la seva activitat. El meu germà Antoni, advocat, ja s’havia fet càrrec de tots els afers relacionats amb la branca jurídica i jo vaig assumir la direcció del negoci d’administració de finques. Vaig decidir que hi implantaria els sistemes que havia après als Estats Units per comprovar la seva efectivitat. Al cap d’uns anys, la ren­di­bi­li­tat del negoci havia estat més que positiva, i la meva dona i jo vam plantejar-nos la necessitat de retornar a la societat part del que ha­ví­em rebut de les seves mans. D’aquest plantejament va néixer la Fun­dació amb l’objectiu inicial de promoure el Centre d’Estudis sobre les Organitzacions (COS).”

Aquest centre, inicialment, es va finançar exclusi­va­ment gràcies a les apor­ta­cions de Josep Maria de Anzizu. El seu objectiu és l’aprofundiment i el dià­leg en l’àrea de la direcció d’empreses i organit­za­cions des d’una pers­pec­tiva interprofessional, intercultural i amb la col·la­boració i participació d’altres institucions. L’exponent més clar d’aquesta tas­ca és l’organització de taules rodones cada dos anys, centrades en la discussió d’un tema con­cret, com ara fusions i adquisicions (que van tenir lloc a Barcelona i Lo­vai­na), direcció d’empreses a països de l’Est europeu (que se celebraren a Varsòvia i Berlín), la innovació en les estructures orga­nitzatives (desen­vo­lupades a Barcelona i Amsterdam), els managers del fu­tur (amb seu a Bar­celona) i la propera a la ciutat francesa de Nantes, que versarà sobre les repercussions en el món de l’empresa –i especialment en la direccíó– dels atemptats que tingueren lloc l’11 de setembre de 2001: “Ens vam mos­­trar que el model nord-americà dóna abundants fruits a curt ter­mini, però que no és el més adequat per ser aplicat sistemàti­ca­ment. S’ha d’aprendre a actuar tenint més en compte tant les perso­nes com les cultures.”

Sempre que és possible, la Fundació atorga sub­ven­cions perquè els espe­cia­listes dels indrets més desfavorits puguin as­sistir-hi i en­ri­quir el debat amb les seves opinions: “El fet de no tenir un afany de lu­cre, sinó sim­ple­ment poder cobrir les despeses, permet que puguem dedicar una part del pressupost perquè els nostres as­sis­tents siguin realment diversos, és a dir, no només espanyols, ni europeus, ni occidentals, sinó de tots els indrets del món. Cada país té un tarannà definitori, que explica una forma de fer empresa diferent. Crec que és molt inte­res­sant que es puguin compartir aquests punts de vista. Alhora no només per­seguim un intercanvi doctrinal mera­ment acadèmic, sinó un enri­quiment a través de les experiències pràc­ti­­ques i personals de cadascú. Per això intentem que hi hagi sempre una proporció equi­li­bra­­da en el tipus d’assistents.” A banda de l’or­ga­nització d’aquestes taules rodones amb especialistes del món de l’empre­sa, el Centre d’Estudis sobre les Organitzacions també duu a terme confe­rèn­­ci­es, col·lo­quis i publi­ca lli­bres especialitzats entorn d’aquestes qües­tions. Per altra ban­da, en l’ac­tu­a­litat, les activitats desenvolupades per la Fun­da­ció gaudei­xen del prestigi i reco­neixement que suposa la col·labo­ra­ció i el suport d’una entitat com EADA.

Aquesta tasca inicial de la Fundació es va veure complementada amb un altre objectiu molt important per al país: “La meva família estiueja al Cas­tell de Castellterçol des de l’any 1947. La meva dona i jo vam tenir l’o­por­tunitat d’adquirir-lo, i aleshores ens vam plantejar quina seria la ma­nera més efectiva de rehabilitar i conservar el recinte històric –el conjunt està format, d’una banda, per la torre de defensa, les fosses, les muralles exteriors i la capella o ermita de Sant Miquel i, d’una altra, a la part interior, per la masoveria– i anar-lo recuperant progressivament. En arri­bar a la conclusió que la Fundació era el mecanisme més adequat, vam ampliar les seves finalitats inicials cap als ajuts per a la conser­va­ció de la història i del patrimoni artístic de Catalunya. L’arquitecte Jordi Sarri va projectar un model de rehabilitació basat en la consoli­dació de les estructures existents i a considerar el recinte com un es­pai viu que ja havia sofert diverses modificacions i que en­ca­ra n’hau­ria de patir d’altres. A més, va tenir en compte les noves con­dicions so­cials i d’oci, de manera que va pensar en el conjunt com en un espai multifuncional que podia acollir turisme rural i activitats cul­turals i lú­di­ques obertes al poble i al públic en general. Amb l’ajuda de la Gene­ra­litat de Catalunya hem pogut anar fent aques­tes obres, jun­ta­ment amb excavacions, gràcies també a l’Ajuntament de Castell­terçol. Part dels objectes trobats es poden veure a la nostra sala d’ex­hi­bició. Amb aquest sistema esglaonat hem anat ve­ient els fruits de la nos­tra inter­venció i així no desanimar-nos pel caràcter gegantí de l’obra.”

El fet que el castell de Castellterçol passés a mans d’una família i comp­tés amb el recolzament d’una fundacio va permetre obrir el recinte als veïns del poble i de tot Catalunya: “La Fundació organitza tota mena d’actes culturals dins del castell. N’és un exemple l’organització de concerts, juntament amb el Grup d’Amics del Castell de Castell­ter­çol. També s’organitzen activitats pels habitants del poble, com, per exemple, el taller d’urbanisme que es va centrar en la sostenibilitat de la nostra població i la necessitat que s’adoptin polítiques més adi­ents per potenciar la gran àrea de bosc que hi ha entre els límits del terme municipal. Alhora s’han publicat diversos treballs sobre les masoveries de l’àrea o les poues.”

Iniciatives innovadores com la de Josep Maria de Anzizu van permetre adap­tar una empresa amb tanta solera com Finques Anzizu a les noves ne­ces­sitats empresarials i de mercat des d’un humanisme que encara es re­flec­teix en la gestió quotidiana: “A l’hora de seleccionar l’equip de col·la­bo­radors ens fixem més en les seves capacitats i el seu potencial que no pas en les habilitats concretes.” I aquest tarannà s’ha traduït també en una fundació que parteix de la seva estimació per la seva vocació pro­fes­sional primera: la consultoria d’organització, i pel poble on va passar alguns dels millors moments de la seva infància, Castellterçol.