Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Lluís Font Espinós
SR. LLUÍS FONT ESPINÓS.
Fotografia: Àngel Font

SR. LLUÍS FONT ESPINÓS. FUNDACIÓ BLANQUERNA

Obra:

Text del 2002

L’origen de la Fundació Blan­quer­­na, dedicada a l’en­se­nya­ment universitari i fun­­­da­do­ra de la Uni­ver­sitat Ra­mon Llull, rau en una Es­co­la de Mes­tres cre­ada el 1948, que re­co­llia les ex­periències edu­­ca­­ti­ves de dife­rents ordes re­li­gi­osos. Lluís Font, el seu director, ex­plica: “A Ca­talunya les fun­­da­­ci­ons som he­re­ues d’una llar­ga tra­­di­ció asso­ci­­ativa d’ini­­­ci­ativa so­cial. Els ate­neus, les mu­tu­­ali­tats i el co­o­pe­­rati­vis­me, l’escoltisme i l’excursionis­me, i tot un se­guit de grups i entitats de ca­i­re cul­tural i espor­tiu, re­par­ti­des pel territori, te­nen una conti­nuï­tat en el que són les funda­cions avui.”

Aquesta institució deu el seu nom a una de les obres magnes de Ramon Llull, El llibre d’Evast e Blanquerna, on el mallorquí expressà la seva doctrina pedagògica que ha esdevingut un símbol i un referent per als estaments e­ducatius: “Blanquerna és una denominació que il·lustra plenament un tarannà renovador i d’obertura a tots els corrents de la nova peda­go­gia. De fet, sempre hem apostat per emprar una meto­dologia activa i personalitzadora. En la selecció del professorat, no només valorem les seves capacitats d’investigació, sinó que posem un èmfasi especial en què siguin uns bons comunicadors, en què conreïn l’esperit crític i a­fa­voreixin la participació dels estudiants. L’existència dels seminaris als cursos de totes les titulacions, que s’im­par­teixen en grups re­duïts, pos­sibiliten un ensenyament dinà­mic i inno­vador.”

Aquest as­pecte diferen­cia Blanquerna de gran part del centres universitaris actuals, que imparteixen la seva docència exclu­siva­ment a partir de les clas­ses magistrals. Tan­ma­teix, la universitat catalana en general ha evolu­cionat molt d’ençà que hi ha democràcia i autonomia: “Ens agrada que la univer­sitat pública i priva­da tingui un bon nivell de for­mació, com­peteixi en qualitat, perquè re­dun­da en un benefici per a la societat i per als joves en edat de formació.”

A Blanquerna s’hi poden cursar els estudis de psicologia, magisteri, psico­pedagogia, logopèdia, pedagogia, ciències de l’activitat física i de l’esport, fisioteràpia, infermeria, periodisme, comunicació audiovisual, publicitat i rela­cions públiques i relacions laborals. El nombre de places és limitat i s’ade­qua a les necessitats del mercat laboral. La transició al món profes­sional dels graduats i llicenciats es realitza a través de les pràctiques i de les borses de treball existents. Blanquerna es caracteritza també per apor­tar als estudiants una visió humanística de la vida i de l’exercici professional: “La nostra pre­tensió de reflexió ètica sobre cadascun dels camps del saber s’ha concretat en el currículum de totes les titulacions, que in­clo­uen as­signatures de caire humanístic, amb la intenció que els es­tu­­diants no es formin sota un paradigma positivista, centrat únicament en l’excel­lència intel·lectual i tècnica, sinó que afrontin també les grans qües­tions de la vida i mirin de donar-hi una resposta personal.”

En aquests moments és una de les institucions catalanes més identificades amb el país: “La major part de les nostres classes es fan en català. Això no impedeix la presència d’estudiants procedents d’arreu d’Espa­nya i de Llatinoamèrica. L’experiència ens mostra que, en un mes, les per­so­nes de fora superen els possibles obstacles per a la comu­ni­ca­ció, in­tegrant-se plenament a la comunitat universitària que els acull.” El tarannà humanístic i la qualitat de l’ensenyament expliquen que 6.000 es­tu­diants de pregrau i 1.500 de doctorat, màster i postgrau es for­min en aquesta Fundació universitària sense afany de lucre, tutelada per un pro­tectorat i que no rep subvenció de l’administració pública.

En plena galàxia Internet, les tecnologies de la informació i de la comu­ni­cació constitueixen una oportunitat de millora de l’ensenyament. En facilitar l’accés al coneixement per part dels estudiants, alliberen el profes­sor de la simple transmissió de coneixements i possibiliten que redescobrim la funció so­crà­tica, inherent a l’educació universitària. Les prioritats de Blan­querna cara al futur se centren en tres eixos: “La professionalització, la persona­lit­­zació i la internacionalització de la formació. Pel que fa al primer, cons­tatem que les pràctiques en centres, institucions i empre­ses te­nen una gran significativitat en el currículum. Permeten ajustar les ex­pec­­tatives dels estudiants a la realitat professional amb què es tro­ba­ran en acabar els estudis, reportant una major maduresa per­sonal i una des­coberta vo­ca­cional. Desencadenen també un procés d’ac­ció-re­fle­xió, en estar ori­entades a la formació d’especialistes amb intel­·li­gèn­­cia ana­lítica i visió de conjunt. Pel que fa al segon aspecte, s’ha de re­mar­car la im­por­tàn­cia del seminari com a eina de perso­na­lit­za­ció. En trac­tar-se d’una as­sig­natura que s’imparteix en tots els cursos amb una càrrega lectiva d’entre tres i sis hores per setmana, en grups reduïts i amb una ubi­ca­ció física apropiada, constitueix un es­pai do­cent molt re­­lle­vant al llarg de la carrera. El temari s’orienta a construir una iden­ti­­tat profes­sional, que esdevé la clau de volta que estructura i fa signi­fi­catiu el co­nei­xe­ment adquirit per part de cada estudiant a través de les dife­rents ma­tè­ries del currículum. La darrera dimensió té una con­cre­ció en la mo­­bilitat d’estudiants i de professors, en el marc dels pro­gra­mes d’in­ter­canvi internacional existents. L’ober­tura a l’ex­terior cons­titueix un ac­­tiu ins­titucional, en la mesura que reporta una millora en la formació per­so­nal, professional i social de les persones que s’hi impliquen.”

Com a director general de Blanquerna, Lluís Font coordina un equip de per­sones que gestiona les dues facultats i les dues escoles universitàries, així com els serveis que hi estan vinculats. Els 650 profes­sors i personal d’ad­ministració i serveis, col·lectivament, han d’afrontar el repte que planteja la Universitat a l’inici d’un nou mil·lenni: “Volem excel·lir en­cara més com una proposta universitària clarament identificada amb la for­mació de pro­fessionals vocacionals i de qualitat, que tenen les eines intel·­lectuals i emocionals per reeixir en els diferents camps de la vida. I ho volem fer des d’una institució que aposta per un model educatiu i organitzatiu obert i innovador, que aprèn a aprendre constantment, amb una iden­titat lul·liana i humanística que configura un projecte singular.”

Els germans Lluís i Francesc Bonet Armengol estan al capdavant de la fundació catalana que duu el seu cog­nom. La Fundació Armengol-Mir, d’inspiració i d’inquietud cristiana per tot allò que afec­ta la societat catalana, sem­pre ha estat caracteritzada “per un es­perit de gene­ro­sitat i d’u­nió familiar.” En aquest sentit, subratllen “el su­port que els pares ens han fa­ci­litat al llarg de tota la vida.” Tam­poc no podem obli­dar el que ha sig­ni­ficat tenir al seu cos­tat la res­ta dels germans Bonet: Jordi, Mariona i Narcís. Tota una fa­mí­lia d’artistes: Jordi, ar­qui­­te­cte; Mariona, vio­­li­nis­ta, i Narcís, el més jove de tots, músic. Sens dubte, la història d’aquesta nissaga catalana està molt estretament vinculada a la del barceloní temple de la Sagrada Família, “uns vincles que va iniciar el pare, col·laborador d’Antoni Gaudí.” Uns anys després el seu fill, Jordi Bonet, el més gran dels ger­mans Bonet, en seria l’arquitecte director.

Més tard, Lluís s’hi incorporaria com a rector: “Quan vaig passar a for­mar part de la parròquia, els meus coneixements de la Sagrada Famí­lia ja eren molts, gràcies al meu pare. Treballar-hi és un gran plaer. M’entusiasma acompanyar la gent perquè puguin conèixer allò que jo conec.” I és que, per a aquest català, “les pedres vives del tem­ple no són al­­tra cosa que els fidels, tota la gent que col·labora amb mi. Tinc una bona colla de companys de camí.” Francesc corrobora el punt de vista del seu germà i el reformula de la següent manera: “L’Es­glésia és la com­binació de la matèria i l’esperit.”

De tots els moments que ha viscut entre les parets d’aquest símbol de Catalunya, n’hi ha un que mossèn Lluís recorda amb especial afecte: “La missa concelebrada el 2000, amb motiu de l’acabament de l’any sant, amb la presència de l’Arquebisbe.” Li plau repetir que “voldria que el visitant del temple es convertís en pelegrí de la Sagrada Família. No voldria que aquest temple fos únicament un monument d’interès turístic. Vull que sigui el lloc de la fe en Jesucrist.”

La gènesi de l’entitat que protagonitza aquesta pàgina ens trasllada una generació enrere: “Els nostres oncles, Ferran Armengol i Tubau i Car­me Mir, com que no tenien fills, van distribuir tot el patrimoni entre els nebots.” És gràcies a la seva generositat que va néixer l’entitat que ens ocupa, i d’aquí que els nostres protagonistes la bategessin amb aquest nom. La idea de crear-la va sorgir del magí de mossèn Lluís, “resultat de la seva inquietud per la formació dins l’esperit cristià i l’obra educadora desenvolupada a través de les escoles parroquials.”

Francesc, llicenciat en dret i professional de les assegurances, no va trigar gens ni mica a “canalitzar” aquest projecte: “Em va semblar que generar una fundació era la millor manera de donar con­ti­nuï­tat a la inici­ativa del meu germà. Ara bé, tota la faceta jurídica de la Fundació la vam posar en mans del lletrat Francesc Serra, un dels meus com­panys de promoció.”

No van ser uns inicis fàcils. Corria l’any 1974 quan mossèn Lluís va ser destinat a la parròquia de Terrassa, al barri de Can Anglada: “El que em vaig trobar allà va ser una escola parroquial, amb els pro­ble­mes que impli­ca el fet que estigués ubicada en una zona obrera.” Juntament amb altres homes i dones d’esperit altruista, el nostre protagonista va haver d’esmerçar tots els seus esforços per millorar les condicions del centre: “Com que havia escollit el camí del despreni­ment, no volia quedar-me amb tot el llegat que em corresponia dels oncles, de manera que en part el vaig destinar a aquests fins.” En una època en què Catalunya encara no disposava del seu propi govern, aquest rector va haver de fer “múltiples visites a la capital espa­nyola, a fi de recaptar algun ajut del Ministeri d’Educació.” Mossèn Lluís va restar 20 anys treballant per a la parròquia terrassenca que li va inspirar la idea de crear l’entitat.

Aquesta va ser la primera llavor de la Fundació. Per tal que aquesta fita no restés un fet aïllat, van contactar amb la Fundació de les Escoles Par­ro­quials del bisbat de Barcelona. No oblidem que aquesta mena de centres d’ensenyament privat “tenen una gran tradició a la capital catalana. Van sorgir aproximadament l’any 1918, per tal de pal·liar les deficièn­cies que aleshores patia el món educatiu. Afortunadament, avui dia, en canvi, les escoles públiques imparteixen una formació excel·lent.”

La contribució de l’entitat al món de l’educació és notable: “Independent­ment de la matèria impartida, sempre hi ha un contingut ètic.” Tots dos germans són sens dubte uns apassionats de l’ensenyament. Val a dir, només a tall d’exemple, que Francesc Bonet va ser un dels creadors del “Centre de Formació dels Mitjancers d’Assegurances. De fet, al llarg d’una bona pila d’anys, n’he estat el president.” L’experiència dels Bo­net i Armengol en les activitats altruistes és, doncs, considerablement àm­plia, i encara pensen que queden moltes coses per fer.

La finalitat de la fundació Armengol-Mir és, en poques paraules, “l’ajuda a l’educació cristiana a través de les escoles parroquials.” Són també els patrocinadors del “premi Ferran Armengol i Tubau so­bre assegu­ran­ces, un guardó que es va començar a concedir fa ja 25 anys. L’entitat que convoca aquest concurs és la Societat Cata­la­na d’Eco­no­mia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. La seva fi­na­litat és promocionar els estudis sobre l’assegurança en tots els aspectes: històric, jurídic, matemàtic, financer…” Reconeixen que les aportacions que poden fer a la societat catalana no són nombroses: “El capital de què disposem és molt reduït. Hem tirat endavant gràcies a l’herència dels oncles i d’altres benefactors. Ara bé, mai no sabem del cert el pressupost de què disposarem cada any.”

Evidentment, la seva no és una tasca senzilla, i seria impossible dur-la a terme sense el tarannà lluitador que caracteritza els germans Bonet, un tarannà que, sens dubte, porten a la sang.