Sr. Manel Esteban Marquilles
Sr. Manel Esteban Marquilles
PC, 13è VOLUM. Associacions professionals

SR. MANEL ESTEBAN MARQUILLES

CO.LEGI DE DIRECTORS DE CINEMA

Text del 2002

Hem de treballar perquè es consolidi la nostra indústria i es puguin filmar més pel·lícules.

“Per desgràcia, a Catalu­nya hi ha pocs directors que es dediquin exclusivament a la realització cinemato­gràfica. Solen combinar aquesta pas­­sió amb la direcció d’espais publicitaris o amb al­tres ac­tivitats encara més desvinculades.”

Aquesta és la situació més comuna entre els més de setanta membres que integren el Col·legi de Directors de Cinema de Catalu­nya, l’objectiu del qual és “la defensa de la professió i els fonaments del món del cinema.”

Entre aquests dar­rers destaca la promoció de la difusió de les pel·lícules en la versió original, és a dir, sen­se que la veu dels seus actors sigui substituïda i traduïda per uns altres a l’idioma del país d’emissió: “En el cas de l’Estat espanyol, el doblatge va ser establert per les autoritats després de la Guerra Civil. Aquesta imposició no ha estat rectificada més tard i, de fet, en l’actualitat, Espanya és el país en què més nombre de films es do­blen. En el cas concret de Catalunya, es dóna la paradoxa que les companyies distribuïdores reben subvencions perquè una obra sigui doblada en català, quan, per exemple, a França només un percentatge determinat ho pot ser i sota una imposició econòmica.”

El Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya forma part de “la Federació Eu­ro­­pea de Realitzadors de l’Audiovisual (FERA), amb seu a Brussel·les, des d’on s’està intentant que el Parlament Europeu tingui en compte la riquesa social que comporta la diversitat cultural i lingüística dels països membres.”

Al mateix temps, manté un contacte molt estret amb els responsables polítics del sector cinematogràfic de la Generalitat de Catalunya i de l’Administració central: “Intentem aconseguir més ajuts per al cinema en tots els ordres.”

Aquestes subvencions abracen tant “la confecció dels guions”, com la producció, elaboració i posterior exhibició del producte final. En general, l’opinió pública coneix les dificultats que els nostres creadors solen tenir per executar un projecte qualsevol, perquè no n’hi ha prou “que la pel·lícula sigui interessant, és imprescindible que també disposi d’una bona promoció i distribució, tot i que a vegades funciona el boca-orella, com en el cas de Solas, que va ser molt significatiu perquè el seu director, Benito Zambrano, va trigar tres anys a trobar un productor i després, un cop acabada, no es va iniciar cap campanya de difusió intensiva, sinó que va ser el mateix públic que en va fer propaganda.”

L’exemple de Solas ens mostra com el primer pas per engegar qualsevol projecte cinematogràfic i perquè tingui èxit és la producció: “Els productors són peces clau en el cinema; són les persones que confien i creuen en els projectes, i fan possible que es materialitzin. Gràcies a persones com José Luis Cuerda, hem pogut descobrir un director com Alejandro Amenábar, dos anys després que el guió de Tesis estigués enllestit i ningú no s’hagués atrevit a finançar-lo.”

Catalunya va tenir un paper cabdal en la indústria cinematogràfica de l’Estat fins aproximadament els anys setanta. Després es va viure el fenomen que actualment pateix el sector de la publicitat: la concentració del mercat i, per consegüent, de les empreses a la capital, Madrid. Tanmateix, “Catalunya és un plató ideal per la seva varietat de paisatges i escenaris. Quan un director decideix de rodar-hi, no ha de patir pas per trobar les localitzacions oportunes, perquè hi ha zones desèrtiques, muntanyenques, marítimes, etc. Com a anècdota, podem recordar que a la zona de Fraga i Lleida es van rodar diversos spaghetti western, que emulaven perfectament el paisatge de l’Oest nord-americà.”

D’altra banda, la tasca que s’ha desenvolupat des de l’Escola Superior de Cinematografia de Catalunya (ESCAC) i des de les universitats que imparteixen estudis audiovisuals ha propiciat l’eclosió d’una generació de creadors catalans de primera fila: “Directors com José Luis Guerin o Marc Recha han deixat constància del seu talent. Per això, hem de treballar perquè es consolidi la nostra indústria i es puguin filmar més pel·lí­cu­les”, per a la qual cosa és imprescindible la col·laboració de les administracions.

Manel Esteban és el president del Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya i realitzador de llargmetratges com Olímpicament mort, “una obra per la qual sento una especial estimació, perquè es va basar en l’apropament i admiració cap al personatge literari del detectiu Pepe Carvalho, de Manuel Vázquez Montalbán. De fet, ell mateix va inspirar el projecte, que es va plasmar en el guió d’Andreu Martín, i que va protagonitzar Constantino Romero per la seva semblança física amb l’autor. Aquesta pel·lícula, a més a més, està íntimament lligada amb el corrent cinematogràfic DOGMA –i de fet l’avança–, impulsat pel realitzador Lars von Trier, cosa que explica que s’enregistrés en únicament 15 dies.”

Aquest experimentat director publicitari de documentals i films opina que la quota de mostres i certàmens cinematogràfics que se celebren en terres catalanes és la idònia: “Els festivals suposen una forma de difusió que, d’altra banda, té molt a veure amb el glamour. I a Catalunya se n’organitzen més del que en primera ins­tància po­dria semblar. En primer lloc, tenim el conegut Festival de Sitges, centrat en el cinema fantàstic i de terror. A Girona té lloc el de curtmetratges. I tampoc no ens podem oblidar, entre d’altres, del Festival de Cinema Gai i Lèsbic ni del de Cinema de Muntanya, que es programa a Torelló.”

Així, des d’aquesta organització professional es torna a posar l’èmfasi en el fet que el primer que cal potenciar en el nostre cinema és que els autors autòctons puguin disposar dels mitjans escaients tant per crear com per poder difondre les seves obres en igualtat de condicions amb les grans superproduccions in­ternacionals. En aquesta direcció, la introducció de l’enregistrament mitjançant vídeo digital permetrà abaratir les despeses de forma considerable: “El seu gran avantatge és la reducció de costos que comporta i, com a conse­qüència, la major capacitat per poder repetir i experimentar que tenen els creadors perquè s’acaba la limitació de metratge que ha existit fins ara” (hem de tenir en compte que el negatiu cinematogràfic i el procés de revelat són summament cars). “Alhora, també es facilita la manipulació i muntatge d’aquests materials i la seva difusió, ja que una única còpia pot ser visionada simultàniament a diverses sales d’arreu del món.”