Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Manuel Mas Hidalgo
SR. MANUEL MAS HIDALGO.
Fotografia: Àngel Font

SR. MANUEL MAS HIDALGO. COL·LEGI D’ENGINYERS TÈCNICS D’OBRES PÚBLIQUES

Obra:

Text del 2002

Ens caracteritza la nostra vocació de servei a la societat.

.

El Col·legi d’Enginyers Tècnics d’Obres Públiques de Catalunya, d’àmbit nacional, està or­ganitzat administrativament per zones que es corres-ponen amb les auto­nomies. El Col·legi de Catalunya, però, tot i mantenir uns vincles estrets amb el de l’Estat espanyol, és autònom, amb els seus propis estatuts. El seu degà és Manuel Mas.

El Ministeri de Foment va instaurar la professió el 1854. El 1957 “totes les en­ginyeries, que aleshores s’anomenaven peritatges, van passar al Ministeri d’Educació Nacional. Fins llavors, només havia estat pos­si­ble cursar la carrera a Madrid. El 1964, arran del nou pla d’estudis, van co­mençar a aparèixer nous centres. Avui, els estudis d’engi­nye­ria tèc­nica d’obres públiques es poden cursar en quinze escoles. L’Es­cola Uni­ver­sitària d’Enginyeria Tècnica d’Obres Públiques de Bar­celona va co­mençar a impartir classes el 1987.”

Des del 1991, està integrada a l’Escola d’Enginyers de Camins, Canals i Ports: “A di­fe­rèn­­cia del que pas­sa en altres indrets, aquí no tenim una esco­la amb iden­titat pròpia.”

“La nostra especialitat és l’enginyeria civil”, aclareix. Per tant, el nom amb què es va batejar la professió no ens ha de confondre: “Bona part de l’enginyeria civil és pública, però també n’hi ha que parteix de la ini­ciativa privada.”

És fàcil imaginar, doncs, que el col·lectiu que prota­gonitza aquesta pàgina manté una relació fluïda amb l’Administració: “De fet, abans gairebé tots érem funcionaris, perquè el sector públic era el que ens oferia més expectatives professionals.”

A Catalunya, el Col­legi està constituït per un miler de membres, mentre que en tot l’Estat hi ha més de 10.000 col·legiats: “El nombre de membres del nostre col·le­gi ha crescut d’una forma espectacular durant els últims anys. L’any 1995 a Catalunya només érem 335 col·legiats.”

El degà de l’entitat catalana subratlla que “en la nostra professió no hi ha atur. Els titulats troben un lloc de treball uns mesos després d’aca­bar els estudis.”

Les expectatives de futur no poden ser més propí­cies: “La inversió prevista en infraestructures per als propers anys do­narà molta feina al col·lectiu.”

De fet, podríem dir que avui Catalunya pateix un dèficit d’enginyers tècnics d’obres públiques, en part a causa del fet que, malgrat els quinze anys d’existència dels estudis a Catalunya, la pro­fes­sió encara no gaudeix d’una tradició, a diferència d’altres com l’arqui­tec­tura o l’enginyeria industrial: “Estem intentant obrir-nos camí.”

Són pocs els en­gi­nyers que treballen sols. “El més habitual és que s’apleguin en­torn d’un mateix equip, ja sigui una empresa constructora o una con­sul­­tora”, i és que en aquest col·lectiu és inevitable parlar d’espe­cialit­za­ció: “L’en­gi­nye­ria civil és multidisciplinar.”

“A Espanya hi ha moltes obres civils destacades”, ens comenta Manuel Mas, que exerceix a la nostra terra des de fa 36 anys, la qual cosa l’au­­­­to­ritza per afirmar que “la xarxa de carreteres catalanes i, en gene­ral, es­pa­nyoles dels anys 60 no té res a veure amb l’actual. El canvi de­mo­cràtic ha estat fonamental en aquesta transformació. La trans­fe­rèn­cia de competències de l’Estat a les comunitats autònomes ha estat, sens dubte, beneficiosa. Avui hi ha molta més inversió i origi­nalitat en obra civil.”

És més, “els nostres enginyers també treballen a l’es­­tranger, es­­pe­cialment a Europa, Amèrica del Sud i Àfrica.”

No obs­tant això, s’ob­serva el fet que “als joves enginyers no els resulta fàcil a­ban­­donar el país per dur a terme alguna intervenció fora.”

Aquesta institució aspira, “com la resta de col·legis, a regular la pro­fes­­sió. Ara bé, no partim d’un esperit gremial, sinó que ens ca­rac­­te­ritza la nos­tra vocació de servei a la societat.”

Actualment, ser mem­­bre del col·legi és obligatori per poder exercir la professió “tant a l’Adminis­tra­ció com al sector privat. El fet d’estar inscrit al col·legi de Cata­lunya habi­lita el professional per exercir en qualsevol indret de l’Es­tat espanyol, de la mateixa manera que un enginyer col·legiat en una altra au­tono­mia pot treballar a les nostres contrades.”

Entre els serveis que el Col·legi facilita als seus membres hi ha una asse­gu­rança de responsabilitat civil, que cobreix quantitats importants. També es­tà en contacte amb diverses empreses del sector, la qual cosa resulta molt útil “als joves titulats, perquè trobin la seva primera feina”, i or­­­ganitza periòdicament cursets que permetin als col·legiats mantenir al di­a els seus coneixements: “És molt important que els enginyers tin­­guin a l’abast les eines necessàries per nodrir-se de les noves ten­dèn­ci­es. El professional no en té prou de saber com es calcula un pont, a més ha de conèixer els nous procediments constructius, els nous ma­te­rials que apareixen al mercat, etc.”

A més de l’assistència a cur­­sos, el re­­ci­clat­ge implica un component autodidacte: “El professional ha de docu­men­tar­-se mitjançant els llibres i lectures especi­a­­­litzats.”

En aquest sentit, el degà es lamenta que “a Espanya, per exercir la pro­fes­­sió, només és necessari haver estudiat la carrera i col·legiar-se. En altres països, com ara els Estats Units, s’exigeix als enginyers que de­­mostrin un reciclatge continu.”

La carrera ha quedat retallada com a re­­sultat dels nous plans d’estudis: “Se suposa que hem de rebre els ma­tei­xos coneixements amb menys crèdits, la qual cosa és absurda. Per això demanem que els estudis d’enginyeria tècnica siguin de qua­­­tre anys i no pas de tres, com passa actualment. El Rectorat de la UPC tam­­bé s’ha manifestat en aquest sentit. No oblidem, d’altra banda, que el fet d’impartir uns estudis de segon cicle significa més prestigi so­­cial. Volem que es reconegui la nostra tasca: és obsolet parlar d’en­­ginyers superiors i de grau mitjà, termes que van desaparèixer amb l’anterior Llei de reforma universitària.”

L’actual brevetat de la carrera encara fa més necessària la formació pos­te­rior. Com a conseqüència, des de l’entitat afirmen que “seria ideal que els col·legis poguessin con­­ce­dir l’acreditació professional, això és, col·legiar únicament aque­lles per­­sones que fossin aptes per des­en­volupar les tasques d’enginyer.”

A­quest punt de vista no és exclusiu de l’entitat catalana: “Altres ins­ti­tu­cions també advoquen per la con­ces­sió de l’acreditació pro­fes­sional per part dels col·legis.”

Una altra de les qüestions pendents en el món de l’enginyeria és l’ecologia. Segons Manuel Mas, si bé el Col·legi d’Enginyers Tècnics d’Obres Públi­ques té una gran inquietud pel medi am­bi­ent, “la societat no és realment conscient de la necessitat de pre­ser­var l’entorn.”

Les qüestions am­bien­tals ja han protagonitzat algun curs en el si de la institució, en col·labo­ració amb la Conselleria de Medi Ambi­ent. No podia ser d’una altra manera, perquè “l’obra civil té un consi­derable im­pacte ambiental. Hem d’a­pren­dre a no destruir i a reutilitzar mate­rials.” Aquest és un consell que val la pena tenir en compte, si considerem que prové dels en­car­regats de transformar la fesomia del nostre país.