Sr. Miquel López Alabau
Sr. Miquel López Alabau
PC, 14è VOLUM. Associacionisme cultural, esportiu i assistencial

SR. MIQUEL LÓPEZ ALABAU

GRAN PENYA BARCELONISTA

Text del 2002

Durant el franquisme, les penyes permetien a l’aficionat expressar-se; a casa nostra i a fora podies cridar ‘Visca el Barça!’ en català sense conseqüències.

Els culers de la província de Tarragona estan representats per la Gran Penya Barcelonista, fundada i presidida per Miquel López Alabau. A l’Estat espanyol hi ha 1.600 penyes blaugranes, però la tarragonina, com veurem tot seguit, té alguns trets que la fan especial. Per començar, a l’hora de fer-la realitat, el fundador mantenia una relació estreta amb els veïns de Tarragona, no en va “aleshores era treballador de la RENFE. Una feina tan popular em permetia contactar amb barcelonistes d’arreu de Catalunya.”

Una de les principals raons per les quals el fenomen blaugrana ha adquirit les dimensions actuals és que “en el moment en què es va fundar el club, gran part de la burgesia catalana hi va donar suport.”

Al llarg dels anys de la dictadura, aquest sentiment, aquesta passió, lluny d’afeblir-se, encara “va adquirir més fermesa: l’elit barcelonista dominava el Liceu, el Palau de la Música, el Cercle Català d’Economia, La Caixa i, fins i tot, Montserrat.”

A més a més, eren “els qui ocupaven la llotja del Camp Nou.”

Ja fa anys que el Barça va deixar de ser un “cercle tancat” i es va convertir en un  fenomen de masses. En aquest sentit, les penyes han tingut i tenen un gran protagonisme en l’engranatge de l’entitat: “Durant el franquisme, permetien a l’aficionat desfogar-se, expressar-se sense barreres. A casa nostra i a la resta d’Espanya podies cridar ‘Visca el Barça!’ en català sense conseqüències.”

I és que la història del Barça està, inevitablement, lligada a la política. De fet, “la política ha arribat a barrejar-se tant amb el futbol que, per a certs individus, els camps han esdevingut vàlvules d’escapament o llocs on donar-se a conèixer.”

D’aquí a la violència només hi ha un pas: “Segons a quins partits, hi hem assistit conscients que els radicals podien provocar enfrontaments.”

Miquel López i els seus, però, sempre han volgut mantenir-se al marge de la política i, per descomptat, dels conflictes: “Allà on hem anat, sempre hem fet amics. Jo només sento els colors blaugrana i els de la bandera catalana, és clar. Sóc fill de la capital del Tarragonès!”

Va ser justament durant els anys de la dictadura que va néixer la penya tarragonina, concretament a la dècada dels seixanta. L’únic propòsit del fundador era “crear alguna cosa gran per al Barça”, afirma el president, esperonat per la seva passió pel club. Volia que l’entitat fos, per damunt de tot, original i inimitable, “la nostra penya no seria com les altres 129 que aleshores hi havia a Espanya” (tres a la província de Tarragona, Cambrils, Amposta i Falset). I se’n va sortir: “Vaig aconseguir que la nostra agrupació es desplacés allà on jugués el Barcelona, la qual cosa representava un sacrifici, físic i econòmic. Això ens va convertir en la penya més popular del país. Des que es va inaugurar l’estadi l’any 1957, la nostra senyera sempre ha estat a les grades.”

I subratlla:“Podem afirmar que hem vist tot Espanya”.

Curiosament, “allà on sempre hem estat més ben rebuts és a Madrid, a casa del màxim rival del nostre equip.”

També han viatjat a països com Suïssa, Gran Bretanya, Alemanya, Àustria, Rússia, Holanda i Itàlia. Sens dubte, l’organització de totes les sortides hauria suposat una tasca immensament feixuga si la Penya no hagués disposat “del suport dels directius del club.”

Miquel López reconeix que la Penya ha crescut més del que ell es podia arribar a imaginar fa quaranta anys. En un dels moments més àlgids de l’entitat, van arribar a integrar-la fins a 14.000 socis, distribuïts entre 182 pobles de la província. Assolir aquesta xifra va exigir una tasca àrdua per part del mateix president, conscient que “hi havia molts barcelonistes a la província. Volia donar-los l’oportunitat de manifestar-se.”

Així doncs, va anar personalment, “poble per poble, projectant una pel·lícula de la inauguració del Nou Camp i la final de Berna.”

Sempre que s’inaugurava alguna nova delegació, hi convidaven algun jugador del Barça; i acceptaven gustosament la invitació. Evidentment, amb un nombre tan elevat de socis, era necessari que l’entitat disposés d’una delegació a cada municipi, i així ho va disposar el responsable de l’entitat. Posteriorment, la Penya contractaria autocars perquè els socis dels diferents municipis es poguessin desplaçar fins a Barcelona i exercir el dret de vot en les eleccions a la directiva. Més endavant, “vaig proposar a totes les delegacions que s’independitzessin, seria com la llavor que generaria que tota la província s’impregnés d’un sentiment profund de barcelonisme”, i van fundar la seva pròpia penya. Entre els pobles hi havia Reus, Valls, Amposta…, “això va demostrar fins a quin punt l’esperit culer havia arrelat a Tarragona.”

A més d’acompanyar l’equip a tots els partits arreu d’Espanya i d’Europa i de participar en les eleccions, la Gran Penya Barcelonista organitza regularment excursions per als membres i altres activitats, com ara campionats i demostracions d’escacs. “També hem mantingut durant molts anys un equip amateur, un de juvenil, un d’alevins i un d’infantil.”

Val a dir que aquesta entitat tarragonina ha estat el bressol d’estrelles del Barça com Carrasco, qui va començar a jugar a l’equip juvenil de la Gran Penya i a qui van dur a Barcelona a fer unes proves. L’entrenador Laureano Ruiz s’hi va interessar i el va fitxar. Subratllem que, malgrat els alts i baixos del club blaugrana, aquesta entitat tarragonina no ha perdut mai la il·lusió pel seu equip. El president reconeix que “ara ens trobem en una de les situacions més difícils de la història de l’equip. És clar que també ha viscut períodes gloriosos, i al llarg de molts d’aquests períodes l’ha acompanyat qui, al meu parer, és el millor president que ha tingut el club, Josep Lluís Núñez.”

I afegeix: “Va ser capaç de triplicar el patrimoni del club, de conduir l’equip a la victòria al llarg de cinc lligues consecutives, a més d’aconseguir multitud de títols i contractar jugadors de la talla de Maradona, Schuster, Romário, Koeman, Laudrup, Stóitxkov, Ronaldo, Rivaldo, Figo…”

També subratlla la tasca que, en plena dictadura, va portar a terme Agustí Montal: “Va patir problemes polítics i va defensar el club aferrissadament. També va assolir fites difícils aleshores, com ara el fitxatge de Johan Cruyff.”

Aquest darrer, no només va ser “un dels millors jugadors del món; com a entrenador, va ser qui va encarrilar l’equip cap a la copa d’Europa.”

Afirma que “en determinats moments, el Barça ha disposat del millor equip del món, amb homes com Ladislao Kubala, un equip que ens facultava per guanyar tots els campionats.”

Conserva un record especial de “Ronald Koeman, qui va tenir la dignitat de deixar el Barça quan va considerar que ja no estava en condicions físiques per jugar-hi.”

Remuntem-nos seixanta anys enrere, per retre un darrer homenatge als jugadors del Barça: “Quan va esclatar la Guerra Civil, l’equip era de gira a Llatinoamèrica. Van decidir destinar els beneficis d’aquests partits al club, perquè no desaparegués. Franco va encomanar-ne la presidència al coronel Marqués de la Mesa de Asta. Es pretenia fer desaparèixer el Barcelona. Però el coronel va poder fer entendre a Franco que el sentiment que hi havia envers el Barça era el de treballar pel club i per Catalunya. El Marqués de la Mesa de Asta es va fer soci i, per sort, l’entitat va continuar.” Grans personatges, una gran història i una gran afecció. Vet aquí el que encarna la Gran Penya Barcelonista de Tarragona.