Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Miquel Tàpies Barba
SR. MIQUEL TÀPIES BARBA.
Fotografia: Àngel Font

SR. MIQUEL TÀPIES BARBA. FUNDACIÓ ANTONI TÀPIES

Obra:

Text del 2002

Antoni Tàpies va començar la seva trajectòria artística, apro­ximadament, el 1943. Quin­ze anys després havia exposat la seva obra a les ca­pitals més importants de tot el món: “El Tàpies jove va estar profundament in­flu­enciat per les figures de Picasso i, especialment, pel treball de Miró amb el qual, a més a més, l’unia el fet de compartir galeria”, ex­pli­ca el seu fill Miquel Tàpies Barba, director de la Fundació que porta el nom del pintor i que va ser creada l’any 1984 –tot i que no va iniciar les seves activitats públiques fins al 1990– per tal de conservar i facilitar el coneixement l’obra del pintor i també “per engegar activitats que aportin des de la pers­pectiva cultural i artística quelcom de nou a la ciutat de Barcelona i al país en general. Vam pensar que la Fundació podia ser l’eina idò­nia per vehicular les inquietuds del pare, que sempre ha cregut que potser seria bo complementar la ‘lectura’ de la seva obra plàstica –que és l’eix de la seva vida– amb altres dispositius que contribu­ei­xin a fer entendre fins a quin punt l’art pot influir-nos personalment, així com el seu arrelament amb l’entorn históric i social del qual neix.” La Fun­da­ció es va crear, doncs, amb aquesta idea de fer un espai on el conjunt d’es­deveniments que s’hi mostressin poguessin ampliar el seu missatge.

Després d’aquests primers anys de tempteig i de cerca del seu veritable i propi estil, l’obra d’Antoni Tàpies va anar evolucionant i abastant cada cop més vessants artístics: “Encara que ell, fonamentalment, es consi­dera pintor, el pare també ha treballat en l’àmbit de l’escultura, el carte­llisme, l’obra gràfica, l’escriptura… Aquesta multiplicitat de vies d’ex­pressió té molt a veure, crec, amb la seva extraordinària vitalitat i amb la intensitat amb què encara gaudeix la vida després d’haver acon­se­guit la majoria de les fites que s’hi ha proposat, no obstant la qual co­sa conserva totalment intacta la capacitat per en­llu­ernar-se amb la be­llesa i amb les experiències noves. Segueix sent plenament recep­tiu a tot el que li arriba de l’exterior i molt entu­siasta. Crec que aques­ta personalitat està íntimament lligada amb la seva concepció de l’art com un tot que es materialitza per mitjà de diferents tècniques”, per­què per a Antoni Tàpies l’art és, abans de qual­se­vol altra cosa, comu­ni­ca­ció. I aquesta necessitat de comunicar-se a tra­vés de diversos suports amb la resta de la societat es va intensificar es­pe­ci­alment durant els anys se­tanta, quan les circumstàncies polítiques exigien un compromís més gran, tot i que la seva postura crítica i el seu vessant social han estat cons­tants i es prolonguen actualment mitjançant la seva Fundació: “De la seva tasca com a cartellista cal mencionar, per posar un exemple, el cartell que va elaborar per a l’Assemblea de Ca­ta­lunya i que és prou signifi­ca­tiu del seu compromís amb la Demo­crà­cia i els valors del nostre país.” Aquest afany de transmissió de les seves experiències i inquietuds, però, té altres implicacions en la vida del pintor barceloní: “Crec que el pare parteix de la concepció que la in­com­pren­sió d’una part del públic és inherent a la noció mateixa d’ar­tis­ta, sobre­tot si es basa en la pre­missa d’innovar i experimentar. Diria que sempre ha tingut en comp­te les crítiques i les ha valorades d’una manera constructiva, però no crec que li hagin fet variar la direcció estètica de la seva obra, encara que ha intentat comunicar amb el mà­xim de públic possible a través d’altres mitjans no estrictament ar­tís­tics, com ara els seus articles periodístics o la mateixa Fundació.”

Actualment la Fundació Antoni Tàpies “se sent satisfeta del compli­ment dels objectius previstos en el moment de la seva constitució, tot i que sovint ens falten recursos per poder engegar més activitats enriqui­do­res. D’altra banda, les que s’organitzen destaquen pel seu rigor, tant a l’hora de preparar les exposicions com en el moment d’elaborar els catàlegs (que són, al capdavall, la memòria de l’expo­si­ció). De mica en mica creiem que estem aportant el nostre gra de sorra particular per enriquir el panorama cultural del país. A més de l’organització d’a­ques­tes exhibicions temporals hem de destacar els fons que conser­vem, unes 400 obres, que cada any s’incrementa amb noves incorpo­ra­cions. Antoni Tàpies és un gran treballador. Du­rant els darrers anys crea bona part de la seva obra en els mesos en què s’aïlla al seu refugi del Montseny.” En aquesta extensa produc­ció ha tingut un paper deter­minant Teresa, la seva dona: “Formen un equip amb molt bona harmo­nia, i de fet la mare és una peça central en la vida del pare fins al punt que crec que la seva obra, i en general la seva trajectòria vital, potser haguessin estat diferents si no l’ha­gués tinguda a ella sempre al seu costat. Malgrat que són prou diferents, tenen moltes afinitats i man­te­nen un diàleg molt enri­qui­dor, formen un tàndem. D’altra banda, la biografia del pare no es cor­respon amb la imatge –l’estereotip, hau­rí­em de dir– de l’artista bohe­mi; no és un geni tancat en una torre d’i­vori. La seva existència ha estat estable i crec que feliç.” Cap dels seus tres fills s’ha dedicat a la pintura, encara que són membres del Pa­tro­nat de la Fundació Antoni Tàpies; dos d’ells, Toni i Clara, s’han decan­tat per la medicina, tot i que el gran ho va deixar per obrir una galeria. Deixant de banda la dedicació pro­fessional, la vinculació de tota la família amb el món de la pintura i de l’art és molt estreta, i fins i tot té condicionants sinestèsics lligats al món dels afectes: “Particularment, per a mi la pintura és l’olor de les pintures, dels vernissos, de la pols de marbre… que regna a l’es­pai on treballa el pare, i que es difumina una mica pertot.”

Des de la Fundació se senten satisfets que Antoni Tàpies “gaudeixi d’una certa ‘popularitat’ perquè les seves obres són reconegudes pel gran públic gràcies a la seva caligrafia o sintaxi constant, és a dir, a través d’un conjunt de trets constitutius que es repeteixen amb certa regula­ri­tat. Tot i així, no podem oblidar que com més formada estigui la sensibilitat de la persona que s’enfronta amb l’obra d’art, més coses hi trobarà, més matisos hi serà capaç d’apreciar.”