Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Pau Casals
SR. NARCÍS CASTANYER BACHS.
Fotografia: Àngel Font

SR. NARCÍS CASTANYER BACHS. FUNDACIÓ PAU CASALS

Obra:

Entrevistat el 2002 pel Sr. Font

Catalunya es diferencia d’al­tres petits països per l’exis­tència de figures públiques que han contribuït personal­ment i econòmicament a en­fortir la consciència cultural pròpia, en els moments més adversos dels segles XVIII, XIX i XX. El violoncel·lista Pau Casals n’és un exemple, tal com explica Narcís Casta­nyer, director de la Fundació Pau Casals a Catalunya, amb seu al barri marítim de Sant Sal­vador del Vendrell: “Sens dub­te, va ser el català amb més repercussió internaci­o­­nal del segle XX. Va des­ta­car per ser un dels intèr­prets de violoncel més recone­guts de la primera meitat del segle XX, va renovar i millorar les tècniques per tocar aquest ins­trument i es distingí per la qualitat de les seves actuacions, cosa que li va permetre convertir-se en un dels intèrprets més cotitzats del mo­ment i actuar davant de personalitats tan destacades com John F. Ken­­ne­dy a la Casa Blanca. Però Pau Casals també va destacar com a com­­po­sitor i, especialment, com a adaptador musical de peces tra­dicio­nals catalanes. En aquest sentit, podem destacar la com­posició per al poe­ma El pessebre del seu amic Joan Alavedra, la di­vulgació del qual el va dur als més diversos indrets del món; l’Himne de les Nacions Uni­des, que va presentar amb un emocionat discurs en anglès en què va recordar la seva condició de català, i sobretot l’orquestració de la can­çó popular catalana El cant dels ocells són exemples d’aquesta crea­tivitat. Però, a més a més, Pau Casals també personifica la figura del mú­sic compromès que no oblida mai ni els seus orígens socials ni les seves arrels culturals. Ja durant la dècada de 1920 va crear i va finan­çar personalment l’Orquestra Pau Casals, i va promoure també l’As­so­ciació Obrera de Concerts. Aquesta ins­titució organitzava ac­tua­cions musicals a preus populars perquè pogués assistir-hi una gran massa social. Després, una vegada va triomfar definitivament el cop militar del 1936, decidí exiliar-se. Mai més no va tornar a Catalunya, però sempre va esperar poder fer-ho. Malgrat ser fora del país, va se­guir col·laborant amb la resistència i els refugiats catalans, no tan sols econòmicament, sinó també moralment.”

Superada una crisi personal per les seqüeles que li deixà la Guerra civil, la segona meitat del segle passat s’encetà amb un renaixement personal que va coincidir amb el canvi de residència a Puerto Rico. Aquest fet, pe­rò, no va significar en cap moment que abandonés les seves convicci­ons: “El 1972, un any abans de la seva mort, Pau Casals i la seva esposa, Marta Montáñez, van decidir crear una fundació per tal de conservar i donar al país el valuós patrimoni que el músic tenia a Catalunya. A­quest estava format per la casa de Sant Salvador, els mobles, una ex­tra­­ordinària mostra d’obres d’art, els objectes que hi tenia i per di­ver­sos instruments musicals i records personals, com ara partitures originals del compositor. La fórmula de la Fundació va ser pensada pel notari senyor Noguera com el vehicle jurídic que permetria or­denar el llegat del mestre Pau Casals sense contradir els seus prin­cipis ètics ni la se­va coherència en la lluita contra la dictadura. D’aquesta manera, doncs, els seus béns, quedaven en mans priva­des momentàniament i no en les de les institucions del franquisme. Posteriorment, amb la re­cu­pe­ra­ció de la democràcia, el Patronat va ampliar-se per donar en­trada a la Generalitat de Catalunya, la Dipu­tació de Tarragona i l’Ajun­tament del Vendrell.”

Les últimes voluntats del músic vendrellenc també incloïen el de­sig de poder descansar final­ment en sòl català: “Va disposar que havia de ser enterrat a Puerto Ri­co si en el moment de la seva mort encara era viu el general Franco, i que les seves despulles no­més serien tras­lla­da­des a terres cata­la­nes un cop s’hagués restablert el règim democràtic.”

La Fundació Pau Casals ha passat per dues fases clarament dife­ren­ciades, la darrera de les quals començà amb l’arribada del nou mil·lenni: “A banda del suport i la difusió de la música en general, i del violoncel en con­cret, l’objectiu originari de la Fundació va ser l’exhibició al públic de la casa i les obres cedides pel músic. A principis dels anys noranta es va fer palesa la necessitat de dur a terme una rehabilitació i millora de les instal·lacions. Això va fer que ens plantegéssim la mateixa con­cep­ció del museu, de manera que es transformés de la simple con­tem­­plació del llegat artístic de Pau Casals a un recorregut que ens per­me­tés apropar-nos a la seva música, la seva vida i el seu missatge. Aquesta reforma va ser possible gràcies als 700 milions de pessetes que van aportar les institucions públiques que formen part del Pa­tronat i algunes altres entitats privades, i ha propiciat una renovació profunda de les instal·lacions i un concepte totalment innovador, en què l’exhibició de les obres artístiques (pintures i escultures) es portarà a terme, majoritàriament, a través d’exposicions temporals, que en molts casos seran itinerants per tot el país. Creiem que amb aquesta nova disposició contribuïm més satisfactòriament a difondre tant el llenguatge musical com el llegat material i espiritual que Pau Casals va brindar a Catalunya.”

Aquest canvi d’orientació ha estat molt ben rebut pel públic, ja que la mitjana anterior de 600 visites anuals ha de passar en poc temps a les 45.000 persones l’any. Tot i així, el seu director sap que s’ha de continuar treballant: “Encara que la figura de Pau Casals és bastant coneguda a Catalunya, no gaudeix del reconeixement que realment mereixia com a am­bai­xador de la nostra cultura durant el seu exili i pel seu compromís ètic i polític amb el país. Per altra banda, també pensem que mai no hem de deixar de treballar per transmetre el missatge i l’exemple personal que ens va deixar: la concepció de la música com un llenguatge uni­ver­sal que possibilita l’enteniment entre els homes i l’acabament dels conflictes. Ell sempre va lamentar viure en un temps on la guerra era el mitjà per resoldre els conflictes.” La Fundació Pau Casals treballa per­­què no ho haguem de fer nosaltres. Mil gràcies.