Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Srs. Paco Vega i José Martín Izquierdo
SR. PACO VEGA, SR. JOSÉ MARTÍN IZQUIERDO.
Fotografia: Àngel Font

SR. PACO VEGA, SR. JOSÉ MARTÍN IZQUIERDO. GREMI D’ENCANTISTES I MARXANTS DE BARCELONA I PROVÍNCIA

Obra:

Texto del 2002

Encara hi ha poblacions que tenen normatives sobre els mercats heretades de l’edat mitjana i hem de procurar que es posin al dia.

Un marxant és aquell comerciant que mai no desenvolupa la seva activitat en el mateix lloc; marxa d’un poble per anar a un altre, carregat amb el gènere que va venent. De tota manera, actualment, hi ha una regulació molt més rigorosa. Hauríem de parlar més aviat de comerç itinerant, perquè l’horari dels marxants és molt més fix: cada dia de cada setmana munten la seva parada en una ciutat diferent, de manera que arriben a formar part del seu teixit comercial. Paco Vega, Juan Martín i José Martín són el president, el vicepresident i el tresorer, respectivament, del Gremi d’Encantistes i Marxants de Barcelona i Província, i ens expliquen l’origen de la seva professió: “A més de tenir relació amb el verb marxar, al Rosselló, el marxant és aquell que ven al mercat, al marché i, de fet, tant un significat com l’altre crec que són prou il·lustratius de la nostra feina.”

I l’encantista, qui era? “La paraula encantista prové del fet que els mercaders, per fer el reclam dels seus productes i del preu a què els venien, cantaven unes cançons que anaven repetint al llarg de tot el matí per cridar l’atenció de la gent que passava pel mercat. A Granollers, per exem­ple, existeix fins i tot sota la Porxada la Pedra de l’Encant, una pedra on els marxants s’enfilaven per cantar la seva mercaderia.”

Amb els anys aquesta és una professió que ha evolucionat igual que ho han fet totes les altres. El Gremi ha estat una de les eines fonamentals per defensar els interessos dels marxants catalans: “Representem els nostres associats i influim d’alguna manera davant l’Administració, perquè quan es facin regulacions i ordenances se’ns tingui en compte. Encara hi ha poblacions que tenen normatives sobre els mercats heretades de l’edat mitjana i hem de procurar que es posin al dia.”

Així, el Gremi ha arribat a la fórmula del concert administratiu: “Gestionem el mercat d’acord amb l’Ajuntament de cada població. Tenim concertades unes obligacions voluntàriament i ens encarreguem que es compleixin sempre.”

D’aquesta forma, els associats aconsegueixen certs avantatges en el cobrament de la quota municipal, se’ls tramita la documentació acreditativa com a professionals i se’ls busca solucions per a les assegurances: “Qualsevol cosa que pugui passar en un mercat queda coberta per l’assegurança que té el Gremi. A més, facilitem als nostres socis tot allò que una associació els pot oferir.”

El Gremi d’Encantistes i Marxants lluita també contra l’alt índex d’intrusisme que hi ha en el sector: “Aquest intrusisme fa molt mal a la imatge del marxant, perquè es confonen massa vegades les coses. Sovint apareixen a la premsa notícies que asseguren que es combatrà la venda ambulant, però no especifiquen que es tracta de la venda il·legal; perquè hi ha uns marxants que treballen legalment i que no tenen res a veure amb aquests altres. És com si perseguíssim els farmacèutics perquè hi ha traficants de droga!”

La dels marxants és una tasca totalment regulada i controlada per l’Administració: “El problema és que hi ha una imatge que ningú no s’ha encarregat d’aclarir. Fins i tot estem treballant per poder demanar subvencions a la Generalitat per ajudar els nostres associats, tal com ho fan tots els gremis i associacions; encara, però, no existeix un llibre blanc, un estudi que digui què és i què no és subvencionable i quin conjunt de coses necessita un marxant per desenvolupar la seva feina diària.”

La gent ha d’entendre que els professionals d’aquest sector són comerciants que quan pleguen de la feina van a comprar el gènere que els manca per obrir la parada l’endemà, que van al gestor perquè els porti la comptabilitat i que paguen a Hisenda i a la Seguretat Social com qualsevol autònom d’aquest país: “El marxant necessita el mateix que qualsevol altre comerciant, és a dir, estar donat d’alta de l’epígraf corresponent de l’IAE, pagar els autònoms –el mòdul que se li calcula des d’Hisenda– i tots els rebuts que els ajuntaments li fan arribar per ocupació de la via pública.”

De fet, Paco Vega i José Martín asseguren que són un col·lectiu sotmès a una gran pressió fiscal: “Cada any tenim l’obligació de presentar els dotze rebuts d’autònoms i l’últim de l’IAE; i si l’Ajuntament diu que no ens renova la llicència, ens quedem al carrer. Això significa que no podem anar al banc a demanar cap préstec amb un projecte de negoci.”

La precarietat, doncs, és el tema que el Gremi vol solucionar a curt termini: “Si un marxant pogués anar al banc amb una llicència per vint anys, aquest li podria concedir el préstec que necessita sense posar-li traves; però això ara és molt difícil.”

A més, potser no tothom sap que els marxants no poden vendre el que vulguin: “L’exemple més clar és en l’alimentació. A l’àrea metropolitana de Barcelona està prohibit vendre productes d’alimentació: no ens deixen vendre productes envasats i amb les màximes garanties higièniques. En aquest sentit, pensem que l’Administració no té gens en compte el que passa en altres països d’Europa en què es pot comprar fruita, peix, carn i de tot en els mercats de les ciutats més importants.”

Pel que fa a la roba, són les mateixes marques les que sovint posen traves a la venda en els mercats: “Depèn de la imatge que volen transmetre als seus clients; però el cert és que en un mercat es pot trobar des de peces molt bones fins a d’altres de molt baixa qualitat, però que també tenen sortida.”

Quant a la relació amb els botiguers, amb el temps s’han anat superant les desavinences que podia haver-hi: “Es van adonar que nosaltres no érem l’enemic, sinó l’aliat, perquè fem que la gent que ve a comprar al mercat passi per davant d’unes quantes botigues i pensi que un altre dia hi anirà a buscar allò que li ha cridat l’atenció. Som una mena d’agent publicitari gratuït, i per aquesta raó, cada vegada que un ajuntament ha decidit canviar-nos d’emplaçament, els comerciants de la ciutat s’hi han oposat.”

I afegeixen: “Som una mena de gran superfície comercial que es desintegra a les tres de la tarda, però amb un tres mil per cent més de personal que s’acaba fent còmplice del client.”

Una tasca important del Gremi és l’educació del col·lectiu i sobretot la integració de les persones de minories ètniques molt diverses: “En aquests moments es pot veure en els mercats magribins, xinesos, sud-americans, indis, pakistanesos, etc., i això sense oblidar els gitanos, un dels grups més nombrosos i més integrats a la vida social del mercat.”

De fet, dues persones d’ètnia gitana formen part de la Junta del Gremi: “Els gitanos ja procedien d’una cultura comercial, venien animals a les fires; però als anys quaranta i cinquanta es van quedar una mica desemparats. Aleshores, amb l’explosió dels mercats, es van començar a integrar, a treure un rendiment i un capital. Ara treballen perquè els seus fills puguin anar a l’escola i ser uns bons marxants, magatzemistes o fabricants el dia de demà.”