Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Srs. Pere Miquel Guiu Vidal, Antonio Toré i Carles Barberà Solsona
SR. PERE MIQUEL GUIU VIDAL, SR. ANTONIO TORÉ, SR. CARLES BARBERÀ SOLSONA
Fotografia: Àngel Font

SR. PERE MIQUEL GUIU VIDAL, SR. ANTONIO TORÉ, SR. CARLES BARBERÀ SOLSONA ASSOCIACIÓ PROVINCIAL D’EMPRESES TECNOELÈCTRIQUES

Obra:

Text del 2002

Des de finals del segle XIX i durant tot el XX, el teixit associatiu ha estat el motor del país, l’ha afavorit en moltes coses.

Pere Miquel Guiu, president de l’Associació Provincial d’Empreses Tecnoelèctriques de Lleida, i Antonio Toré i Carles Barberà, que en són vi­ce­presidents, coincideixen a destacar la important tasca que han fet pel país les associacions gremials com la seva: “Des de finals del segle XIX i durant tot el XX, el teixit associatiu ha estat el motor del país, l’ha afavorit en moltes coses. Ha estat una forma de fer que la gent treballés amb uns objectius comuns i que tingués la possibilitat de defensar-se davant la mateixa Administració i del gran intrusisme que han sofert alguns oficis.”

Segurament va ser per aquestes raons que fa quaranta-dos anys va néixer l’Associació que ens ocupa: “Vam néixer l’any 1960 de la unió d’un grup d’instal·ladors que estava amoïnat per la competència deslleial que els feien els operaris que treballaven per a les grans companyies elèctriques.”

Però en aquella època associar-se no era gens senzill, i van haver de néixer com a subgrup del sindicat vertical: “Havíem de fer les reunions amb la presència d’un delegat governatiu i d’un secretari que estava vinculat a la Hisenda pública, la qual cosa ens va beneficiar en certa manera”, expliquen.

I afegeixen: “En aquells moments hi va haver gent amb una visió de futur encomiable i que, encara que formaven part del sistema franquista, van saber trobar la manera d’ajudar-nos a construir l’Associació que tenim ara.”

Aleshores hi havia un impost que era el mateix per a tots els empresaris i que s’havia de repartir en funció de si l’empresa era més gran o més petita, de si treballava més o menys, etc., però eren els mateixos empresaris els qui havien de decidir aquest repartiment, i “aquells senyors, amb l’excusa de fer les reunions de repartiment, van aconseguir que sortíssim fora de l’edifici del sindicat vertical i que ens poguéssim reunir per parlar dels problemes que ens preocupaven com a professionals. Això ens va donar la possibilitat de poder anar evolucionant.”

De fet, encara ara, els objectius de l’Associació són força semblants: “Ens preocupa l’intrusisme, les qüestions que hem de negociar amb l’Administració i, sobretot, treballem per millorar la formació dels nostres actuals treballadors i dels que podem necessitar en el futur.”

No obstant això, la forma de treballar ha canviat considerablement: “Els materials ens han posat les coses més fàcils, d’una banda, però, de l’altra, també ens les han complicat. El nostre, com tots els oficis manuals, ha anat deixant pas a la tècnica. Abans amb quatre fils i un martell podies fer una instal·lació elèctrica, i són moltes ara les tecnologies d’aplicació i els reglaments que hem de conèixer.”

Ara, una empresa no pot enviar qualsevol peó a fer una instal·lació de llum, d’aigua o de gas: “Hi hem d’enviar algú que tingui uns coneixements tècnics i d’obra manual, per això estem insistint molt en el tema de la formació.”

La figura de l’aprenent sembla que s’ha perdut definitivament: “Les coses han canviat molt i ara un noi de setze anys que no coneix gens l’ofici cobra gairebé tant com un operari. Això provoca que les empreses prefereixin contractar directament un oficial, que els farà molt millor la feina i no l’hauran de formar.”

És una qüestió complicada que depèn de les polítiques d’ensenyament, però també de la mentalització de la població: “Ara tenim poca mà d’obra en el nostre sector, probablement perquè hem fet massa metges i enginyers i no ens hem preocupat d’altres professions que són tan dignes com les primeres.”

A més, sembla que en les modificacions en el pla de formació dels últims anys les coses no acaben de ser del gust de l’Associació: “Actualment, s’està fent una formació molt general, i el sector cada vegada està més atomitzat. Abans un llauner era un llauner i ho feia tot, ara hi ha especialistes en gas, electricitat i aigua, i encara hi ha els qui treballen ex­clusivament en habitatge i els qui ho fan en zones industrials.”

Per aquesta raó van néixer els anomenats carnets d’instal·lador: “Les associacions vam pressionar l’Administració perquè s’exigís als professionals un carnet que els acredités davant dels clients com a persones formades i perfectament capacitades per fer la feina que se’ls encomanava.”

Però potser han proliferat massa carnets: “En aquests moments n’hi ha tretze de diferents, tot i que els bàsics en són sis. Encara que en altres llocs d’Europa el sistema sigui diferent, nosaltres pensem que és un bon certificat de qualitat. Si fem una instal·lació elèctrica, hem de certificar que aquella instal·lació funciona, que està ben feta, que té una garantia i que ha de donar un rendiment segons les potències per a les quals està preparada. Creiem que això dignifica i qualifica la professió.”

No obstant això, afegeixen: “També és cert que potser s’ha arribat una mica massa lluny amb la paperassa, perquè per firmar les instal·lacions d’un habitatge es demana la signatura de l’arquitecte, de l’enginyer i de l’instal·lador, i segurament amb la d’un de sol n’hi hauria prou.”

Pere Miquel Guiu, Antonio Toré i Carles Barberà coincideixen a dir que les instal·lacions han canviat molt amb els anys, però també saben que encara cal fer molta feina en el tema de la rehabilitació: “De mica en mica s’estan solucionant els problemes que presenten les instal·lacions que tenen més de vint anys. Hi ha habitatges que estan preparats per endollar 2,2 kW i en aquests mo­­­ments n’hi estan endollant sis o set, i això és un perill. L’Admi­nistració s’hauria de plantejar que així com es fan les inspeccions de gas també s’haurien de fer les d’electricitat. I no s’hauria de sancionar tant la gent, sinó informar-los d’allò que tenen malament a casa seva, perquè prenguessin consciència i poguessin evitar un accident a vegades tràgic.”

Lleida és una província amb la població molt disseminada, amb moltes zones rurals on ha calgut anar millorant les instal·lacions elèctriques, però també és una de les principals productores d’energia hidràulica: “El confort de la gent es mesura pels quilowatts que gasta, i això ens indica que hi ha hagut una gran millora, però encara caldrà treballar més en aquesta qüestió per acabar amb els petits talls de llum que amoïnen part de la població de la província.”

Els instal·ladors, d’altra banda, ja es preparen per assumir en un futur no gaire llunyà les anomenades energies renovables: “Fem cursos d’energia solar i energia eòlica, i, encara que les grans instal·lacions les faran les empreses multinacionals, també és veritat que nosaltres haurem d’estar preparats perquè la xarxa arribi a tot arreu. De fet, fins i tot s’està parlant d’una única connexió que portarà a la porta de cada casa l’electricitat, el gas, l’aigua i fins i tot les telecomunicacions, des de la televisió per cable a Internet.”

És per totes aquestes raons que l’Associació Provincial d’Empreses Tecnoelèctriques es preocupa per fer cursos de reciclatge per a tots els seus treballadors.