Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Bergós
SR. RAIMON BERGÓS CIVIT.
Fotografia: Àngel Font

SR. RAIMON BERGÓS CIVIT. BUFETE BERGÓS

Obra:

Text del 2002

La fundació és una figura de dret civil que genera riquesa, però que no té afany de lucre.

Bufet Bergós neix l’any 1925, quan Catalunya vivia moments històrics de ple­­­­na efervescència social i política. Des d’aleshores compta amb 14 pro­fes­sio­nals i assessora jurídicament fundacions. La seva especialització ha es­tat de­cisiva perquè hagi esdevingut una de les veus més autoritzades per par­lar d’aquest àmbit: “El meu avi ja portava des del principi algunes fun­da­ci­ons canòniques, de beneficència particular, i de ‘fe i consciència’, pe­rò va ser a principis dels 70 quan el meu pare va iniciar tot un pro­cés de constitució de fundacions. Aleshores era més complex, no exis­tia una llei. Als anys 80, quan va aparèixer la legislació específica, vam anar fent assessorament tant en el procés constitutiu com en la vida di­à­ria d’aquestes entitats. Ara estem portant a la vora de 200 fun­da­ci­ons ca­ta­la­nes i de tot l’Estat”, explica Raimon Bergós, cap del Bufet Bergós.

Bufet Bergós exemplifica l’especialització: “És el signe dels temps. Som un despatx especialitzat en dret civil, mercantil i fiscal però l’atzar ens va in­vo­lucrar amb persones i societats amb capacitat de renda, que van ser pro­motors de fundacions privades. És una figura de dret civil i no de dret mercantil, que reverteix a la societat recursos o beneficis i realitza ac­­ti­vitats d’interès general i públic. Genera riquesa, però és una ins­ti­tu­ció sense afany de lucre. Hem hagut de decantar-nos cada cop més cap a l’especialització, sense perdre la visió integral dels problemes le­gals i fiscals que les afecten, perquè les especificitats d’aquesta ins­ti­tu­ció jurídica així ho requereixen. Ara les fundacions estan actuant en el mercat, generen activitat, no es troben aïllades en un compartiment es­tanc, sinó intercomunicades amb la societat, amb d’altres entitats no lu­cratives, i amb les administracions públiques. Per tant, se’ls destinen dis­posicions d’aplicació per a tothom, però també una normativa es­pe­cial.”

Les fundacions paguen menys impostos que una societat mercantil, pe­rò amb la gran diferència que els beneficis que generen no es poden repartir si­nó reinvertir en les seves finalitats d’interès general. “Això justifica que re­bin un tractament específic. Des d’un punt de vista tributari, tot i que les fundacions reben per justícia un tractament fiscal avantatjós i pri­vi­le­giat –perquè hi ha un reconeixement públic de la seva funció– com­por­ten una complexitat i especificitat molt marcades sobretot d’in­ter­pre­ta­ció de la norma, la qual en l’àmbit fiscal pateix canvis continus.”

Les fundacions han experimentat una notòria evolució i Bufet Bergós ha es­tat un testimoni excepcional: “Abans eren només unes aportacions pa­tri­mo­nials adscrites a un fi d’interès general, i que es nodrien solament amb les rendes que generava aquest patrimoni inicial. Ara abunden les fun­dacions gerencials que amb patrimonis inicials molt petits ges­tio­nen importants recursos durant l’any. Presenten una complexitat en la se­va gestió econòmica, i també jurídica i de relacions amb tercers. Per tant, la figura de l’assessor es fa imprescindible en el procés cons­ti­tu­tiu de l’elaboració d’estatuts i també en la contractació i la planificació es­tratègica, en la captació de recursos, i en l’àmbit fiscal, cada cop més complex.”

La primera qüestió que el bufet afronta en l’assessorament legal és el procés constitutiu: “La llei és molt generosa, permet crear una es­truc­tura força diversa. El fundador pot establir uns criteris d’organització, re­no­vació de l’òrgan de govern, destí dels fons, finalitats…, la forma de re­­gular l’estructura interna de la fundació i el seu funcionament és molt lliure. Per tant, s’ha de dissenyar un ‘vestit’ a mida per evitar que resultin uns estatuts que després no responguin a la realitat o a les neces­si­tats, per excessivament complexos o simples. S’ha d’entendre en pro­fun­di­tat la voluntat del fundador.”

Aquest és el primer pas decisiu, el procés cons­ti­tutiu i, si l’assessorament no és òptim, es poden arrossegar seqüeles a mig i a llarg termini. “Sovint hem de desaconsellar la iniciativa. Per constituir una fundació s’ha de reflexionar profundament ja que és un acte irrevocable.”

Un cop instaurada l’entitat, es presenten situacions politípiques, es pro­du­eixen canvis en els estatuts o en el Patronat: “Ara és freqüent que es modifiquin elements puntuals dels estatuts. S’ha de justificar molt bé la raó de la va­riació, i constatar que aquesta no altera la voluntat del fundador. El can­vi del Patronat es pot realitzar amb una llibertat absoluta, però ha de que­dar ben clar per evitar confusió. No recomanem, en general, els pa­trons vitalicis. Una fundació sense una estructura gerencial i només amb un Patronat que es reuneixi un cop a l’any provoca que la seva capacitat d’ac­tuació resti molt diluïda.”

Les fórmules tradicionals basades en les mà­ximes autoritats civils i eclesiàstiques també han hagut de modificar-se amb el temps: “Hi ha un problema d’edat i de persones preparades i amb temps per assumir les responsabilitats per nodrir els càrrecs.”

Existeix la si­tua­ció puntual de la fundació que es dedicava a una finalitat concreta ja desa­pa­reguda: “El fi ha quedat desvirtuat amb el temps i no es pot aplicar a l’ac­tivitat inicial. Sol passar que hi hagi un patrimoni important en mans de patrons amb edat avançada i que ja no volen fer-ne res, perquè la fi­na­litat ha quedat desfasada, si bé en aquests casos es pot modificar la finalitat inicial per tal d’adequar-la als temps. En canvi, quan el pa­tri­mo­ni inicial no ha estat adequadament invertit o era molt reduït, s’han de cer­car noves fonts de finançament per evitar l’extinció.” La dissolució és con­siderada un acte excepcional, però es pot produir, sobretot per la im­pos­si­bilitat de donar compliment als fins per manca de recursos.

El Protectorat és l’autoritat competent que vetlla per les fundacions. A di­fe­rèn­cia de la resta de l’Estat on hi ha vuit protectorats diferents, a Catalunya no­més n’hi ha un: “Està unificat i és un gran avantatge, i que sigui la Con­se­lle­ria de Justícia és molt adient, perquè estem davant una institució prò­pia del dret civil. El Protectorat vetlla perquè se satisfacin l’interès ge­ne­ral pro­pi de les fundacions i el compliment de les finalitats fun­da­cio­nals i, per tant, perquè es respectin la voluntat de les persones fundadores i les disposicions legals i estatutàries. El diàleg de les fundacions amb l’Ad­mi­nistració s’estableix bàsicament a través del Protectorat.”

Un assessorament fet amb cura i dedicació contribueix a vetllar per la trans­pa­rència a la qual les fundacions estan obligades per llei: “S’ha de ser ex­tra­or­dinàriament escrupulós en el funcionament de les fundacions. Han de presentar uns comptes a l’Administració cada any i, en cas con­tra­ri, poden ser intervingudes pel mateix Protectorat. Caldria que la so­cie­tat conegués millor tota la tasca filantròpica que hi ha al darrere de l’ac­tuació voluntària i abnegada dels Patronats que compten amb un ba­gat­ge cultural i intel·lectual certament important. Són entitats sense afany de lucre, però això no vol dir que no s’hagin de gestionar tan o més pro­­­fessionalment que les societats mercantils. S’ha d’actuar amb una pro­fes­sionalitat que ve tant de la mà de la fundació com dels assessors. L’ad­vocat és una figura cabdal en països evolucionats on les fundacions sor­geixen i a Catalunya en som capdavanters.”