Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Raimon Ferrer
SR. RAIMON FERRER.
Fotografia: Àngel Font

SR. RAIMON FERRER. INSTITUT AGRÍCOLA CATALÀ DE SANT ISIDRE

Obra:

Text del 2002

Un país que sap conservar les seves institucions civils, mantenir-les útils en el temps, és un país amb futur.

“Un país que sap conser­var les seves institucions ci­­vils, i sap mantenir-les útils en el temps, és un país amb fu­­tur, que suma tot allò bo del pas­­­sat per entendre el pre­­sent. El patrimoni his­tò­ric, social i material de l’Ins­­­­ti­tut Agrí­co­­la, la seva po­si­ció sò­li­da i entrella­ça­da, a­ger­­­ma­­na­­da amb tot el món econò­mic, empresari­al, po­lí­tic i so­ci­al, no és fruit de la ca­su­a­li­tat, sinó d’u­­na cau­sa­li­tat treba­lla­da i as­se­nya­­da que s’ha ava­lat amb els anys i les si­tu­­a­­ci­ons.”

L’ac­tual pre­sident de l’Institut Agrícola Català de Sant Isi­dre, Baldiri Ros, es pro­nun­ciava ai­xí l’any del 150è a­ni­­­­ver­sari. Na­ixia el 1851, poc després de constituir-se l’Institut Industrial de Cata­lunya, avui Fo­ment del Treball. El president de la reunió fundadora, Josep Bertran, de­clarà: “Hem d’a­con­­se­guir un creixement harmònic dels tres sectors: l´agricultura, la indústria i el comerç.”

Amb­du­es institucions, pro­fun­da-ment representatives de l’associacionisme ci­vil cata­là, van ser cre­a­des per impulsar les accions productives espanyo­les, fo­men­­tar el progrés i la modernització i fer sortir els diferents sectors eco­nò­mics de la desa­for­tu­na­da situació d’endarreriment que patien aleshores. L’Institut, un nou model d’i­dentitat a Espanya, posaria l’accent sobre les apli­ca­­­cions eco­nò­­miques i tec­nològiques en els àmbits de la indústria i l’agricultura, i estaria al ser­­vei d’una més gran i millor producció. Els instituts no van trigar a fer de Ca­­ta­lunya el mo­tor pro­duc­tiu més capaç d’Espanya. Un segle i mig més tard, el desig d’equiparar els nivells de competitivitat i d’in­te­­gració del sector agrari amb els altres sectors continua sent una prioritat. L’Institut Agrícola ha sabut preservar la seva vocació inicial “d’adaptar-se a les necessitats que el sector agrari i els seus socis han anat requerint.”

U­na responsabilitat civil i social, clarament apolítica, l’ha fet perdurar a tra­vés dels temps, malgrat moments històrics, polítics, econòmics i socials so­vint intricats, però que l’ha fet esdevenir “un organisme obert i altruista al ser­­vei del benestar rural, amb la imprescindible i valuosa orientació dels seus socis. Molts ciutadans han estat testimonis de les constants ac­­tu­acions de l’entitat en benefici conjunt de l’agricultura i la pro­pi­etat rural. Mai en la seva història no ha tingut barreres quan es trac­­ta de be­ne­ficiar el sector, encara menys avui dia.”

Des de la cente­nà­­ria seu bar­ce­­­lo­nina al casc antic, al Palau Fivaller, l’Institut Agrícola as­se­s­sora eco­nò­­mi­­cament i tècnica més de 2.000 empreses petites, mit­ja­nes i grans del sec­­tor agrari, “els socis i amics de totes les comarques de Ca­ta­lunya”; di­­vul­­ga per a tot l’àmbit rural i agrari uns criteris propis basats en l’o­ri­en­ta­ci­ó empresarial i professional i en l’aportació dels instru­ments nor­ma­­tius, financers i tecnològics necessaris.

Segons Raimon Ferrer-Solervicens, el vicepresident, “ga­rantim als associats que es tracta d’un sector amb futur de negoci. Vo­lem assegurar-los que es pot viure al territori, cre­ar-hi riquesa, fixar-la-hi, generar-hi llocs de treball, però cal estar ben for­mat i informat. L’Ins­titut ofereix això justament, formació, infor­ma­­ció i meca­nismes le­gals; allà on l’empresari a títol particular no arri­ba, ho fa l’Insti­tut.”

La so­cietat civil es nodreix d’idees i inquietuds, d’una ac­ti­tud oberta, comuni­ca­do­­ra i liberal. Baldiri Ros defineix els socis “com a re­fe­rents sobre l’ade­qua­­ció o no dels plantejaments duts a terme. Són de­tec­tors de si­tu­a­ci­­ons errònies o inoperatives. Defensem un sector que aple­gui em­­­pre­sa­ris i professionals amb criteri propi, alliberats i amb ambició.”

Tanmateix, no és –ni ha estat mai– un camí sense espines per a l’Institut ni per al camp català. Per entendre la situació actual del sector a Catalunya, cal ob­servar la conjuntura de la política social agrària dels darrers setanta anys a Europa, un model decebedor per al món rural, que no ha deixat prosperar una mentalitat econòmica i empresarial: “El gran fracàs ha estat desple­gar una política social agrària a Europa des d’abans de la Segona Guer­­­ra Mundial i no haver entès que aquest és un sector eco­nòmic. Ens hem passat dècades en la deixadesa i ara, quan volem fer econo­mi­a del món agrari, resulta que no en sabem. El fiasco ha consistit a prescindir de comptar amb grans economistes especia­lit­zats en agri­cul­­tura.”

Aquestes són unes frases contundents del vice­pre­sident que sap per la pròpia ex­pe­ri­èn­­cia que l’absència de proximitat entre l’economia i el sector productiu a­gra­­ri és una realitat. “No hem mostrat en cap moment la voluntat de vo­ler so­­lu­cionar una situació que ens ofega a tots i ens condemna a la pre­ca­­rietat”, tenint en compte que a Espanya i a Catalunya, en canvi, es van sa­ber assolir la transició i la recon­versió industrials d’una manera excel·lent, “encara que no es va iniciar la recon­ver­sió agrària, perquè s’ignorava com i per on aga­­far-la.”

Catalunya es caracteritza per la seva arrelada vocació agrària, vo­ca­­ció que es veu amenaçada per la manca de recursos humans, afirma el senyor Ferrer-Solervicens: “El dèficit més rellevant del sector és el factor humà. Hem sa­but desenvolupar una economia com mai l’havíem tin­gu­da, gau­dim d’uns interessos a favor de l’agricultura, i d’uns avenços tecnolò­gics i ci­entífics avantatjosos, però ens falta des del tècnic o professi­o­nal con­tractat fins a la figura de líder capaç de dirigir una em­pre­sa agrà­ria amb intel·ligència, formació i il·lusió. Som pocs i ca­da vegada menys do­tats. Es necessita una joventut emprenedora, con­ven­­çuda que el sec­tor agrari és un entorn productiu i de negoci com qual­sevol al­tre.”

Les causes del desinterès dels joves no es troben en aspectes forma­tius, ja que la formació existeix a Catalunya, ara més que mai i amb uns ni­vells mag­ní­fics d’ensenyament. Més aviat estan relacio­na­des amb una ajuda i un inter­vencionisme abusius dels estats, “un pater­nalis­me i proteccio­nis­me als quals s’ha sotmès tota l’agricultura euro­pea des de la Segona Guer­ra Mun­dial. L’activitat agrària només es pot entendre com una ac­ti­­vi­­tat econò­mica essencial per al desenvo­lupa­ment econòmic del nos­tre pa­ís”, assevera el president. “El problema ha radicat en l’àmbit legal, en el pro­fessional, i a no haver estat comu­nicadors de la situació agrà­ria real a la societat”, afegeix el vicepresident. “La meva empresa no va tan bé com podia haver anat, però tampoc hauria funcionat millor si jo ha­gués ro­màs a casa. Em vaig adonar que el que realment mancava era factor hu­mà i també líders amb dos dits de front.”

L’experiència de Bal­diri Ros i de Raimon Ferrer-Solervicens sols és un dels molts exemples que hi ha a terres ca­ta­lanes de generacions que un dia compten amb una herència, unes vin­cu­la­cions patrimonials i un ba­gat­ge inestimable de coneixements. Com­binació ideal, però en la majoria dels casos frustrant. El sector agrari pa­teix el dèficit d’un empresariat valent amb possibilitats de futur, però desmo­ti­vat per les man­can­ces d’una política social agrària i per la privació d’un marc legal ben articulat que pugui donar pas a tot un planter de gent en­gres­­­cada per preservar una activitat econò­mi­ca agrària potent, amb una men­­talitat em­pre­sa­rial oberta i liberal que apun­ti cap a un futur. “Darrere de l’empresa familiar agrària que repre­sentem, defensem i assessorem da­vant l’Ad­mi­nis­tració, no existeix una le­gis­lació adient. No s’ha legis­lat sobre a­gri­cultura en els darrers 25 anys. L’última definició d’empre­sa­ri agrari data de 1972, d’una llei de la Se­gu­retat Social, gràcies a la qual podem con­tractar gent. Les nostres lleis no s’han modificat des de 1932”, as­se­gura el senyor Ferrer-Soler­vi­cens. “Actualment, el pagès que desenvolupa activitat econòmica en el ter­ri­to­­ri, si tracta de guanyar-se la vida en altres sectors, deixa de ser agri­cul­tor. En canvi, un empresari industrial o de serveis pot comprar una fin­ca i ser empresari de diverses activitats.”

La pèrdua del valor del ter­ri­tori cultivable n’és la causa, ha deixat de generar renda agrària. “Per des­grà­­cia, el sòl rústic català ha de servir per fer qualsevol cosa menys per fer agricultura. En els darrers anys, hem esdevingut la primera au­to­no­mi­a amb ingressos provinents del turisme, hi hem desplegat activitats de lleure, turisme i serveis adreçats a la tercera edat.”

Però cal fer una refle­xió econòmica: “Per donar accés a les PIME en aquest món, si la vo­ca­ció catalana també és de serveis, amb una indústria mitjana­ment for­ta, si els guanys del país han de deduir-se majoritàriament d’a­quest sec­tor, hem d’aconseguir que la PIME agrària familiar generi uns in­gres­sos derivats de l’agricultura del país. Catalunya és un país amb un pai­satge de qualitat i uns serveis de qualitat per a un turisme de qua­li­tat, on manca, però, una alimentació de qualitat.”

Sense una legis­la­ció que ofereixi garanties plenes a la producció artesana de la petita i mit­ja­na em­pre­sa, no es pot desenvolupar un turisme rural durable ni afavorir una po­lí­tica social de repoblació de les zones rurals amb emprenedors es­pe­cia­litzats que hi fixin la seva residència i el seu modus vivendi, i “que ge­ne­rin ri­quesa, xarxes de petites, mitjanes i grans empreses que con­vis­quin soli­dàriament en harmonia, produint, elaborant i transformant les ma­tè­ries primeres del país. En un territori com el nostre que gaudeix d’una vo­cació de turisme i de servei, hem de saber vendre una alimen­ta­ció au­tòc­tona.”

L’empresa agrària, que es confessa descapitalitzada, i per a la qual la terra, la propietat, és el valor actiu més important, requereix nous plan­tejaments creadors de rendes de treball. A Europa les polítiques sem­pre s’han basat en funció de la terra, “la qual cosa ha perjudicat el nos­tre fac­tor humà, perquè en la societat actual l’home es guanya la vi­da pel seu des­envolupament professional, no per les vinculacions pa­tri­­mo­nials. Un cirurgià opera a l’hospital, però no l’obliguen a adquirir el centre mè­dic; el sector agrari viu encara en el segle xii. Les soluci­ons a les difi­cultats d’una política intervencionista amb les vocacions del factor hu­mà és una tasca de la societat civil. Hem de ser dol­ça­ment agressius i tocar de peus a terra. Lluitem, perquè és una causa jus­ta en què creiem fermament. És qüestió de voler des­en­vo­lu­par un sec­tor, per mol­ta vocació tercialitzadora que tinguem al país. Es pot fer ali­men­ta­ció de qualitat, hi ha lloc i vocació per fer empresa al ter­ritori. Cal, això sí, no con­demnar el propietari de les terres a la sola acti­vitat de la pa­ge­sia.”

És una realitat que el futur de l’agricultura a Catalunya implica la desaparició de pagesos. Tanmateix, d’altres amb vocació, ben preparats i amb prou ter­ra, continuaran, però se’ls ha de facilitar mecanismes de legislació per ser com­­­petitius amb la resta de països europeus, si no, res no serà viable. Les polí­­tiques europees han contribuït a dissimular una problemàtica que no es re­­sol amb subvencions destinades a la superfície i al conreu que s’hi des­en­vo­­lupava, segons el vicepresident: “S’han llençat molts diners a fons per­dut a Catalunya aquests anys d’unificació, durant els quals s’ha posat en marxa la política europea de preservació del medi am­bi­ent, que ha re­per­cutit sobre les rendes empresarials. Les subvencions que sortien cap al territori català hi arriben, però es desvien cap a altres me­nesters de caràcter polític. Els subsidis havien d’anar a parar re­al­ment al factor hu­mà, a la qualificació professional, a les persones capa­ces de generar ri­que­sa i de fixar-la en el territori. Si no s’ha fet així, les po­lítiques resul­ten sospitoses i creen desconfiança davant l’evident e­xis­tència d’una oli­garquia econòmica europea, interessada a mantenir el sector de la pro­pietat vinculat a la professió. És l’únic sector que es tro­ba en aques­­tes condicions, perquè finalment es pugui vendre la ter­ra més ba­ra­ta, i perquè, en definitiva, els àmbits de desenvolupament e­co­nò­mic del sòl rús­tic europeu no són agraris.”

Conclusions d’una institució que observa estupefacta el panorama. Es re­que­­reix el coratge i la temprança pròpia dels homes ferms de la terra, com ho són la majoria de socis i amics de l’Institut Agrícola. Es necessita guar­dar u­na comunicació amb la ciutadania desconeixedora d’allò que suc­ce­eix al camp i al món rural, i una estreta relació de treball, oberta al diàleg i a la pro­pos­ta amb els ministeris i conselleries. Baldiri Ros insisteix: “Ca­len més so­ci­­e­­tats civils que, amb el seu tarannà empresarial, afron­tin la sòlida ren­­dibilitat que el sector ha d’oferir. El camp necessita ur­­gent­ment un des­­envolupament econòmic i empresarial raonable i fac­­tible, social i sos­­te­nible.”

La Barcelona d’avui, esdevinguda una ciutat pròspera i globalitzada, no ha d’o­­­blidar mai que sota l’asfalt d’un Eixample urbanitzat i envaït ara pels sig­nes de la modernitat, es mantenen latents les seves arrels agrícoles: “La vi­si­­­ta a la ciutat d’Isabel II l’any 1860 corroborà l’enderrocament de les muralles i suposà l’expansió de la urbs cap a l’Eixample. Ales­ho­res, els ad­vocats de l’Institut Agrícola defensaren els interessos dels pa­­ge­­sos ubi­cats als indrets afectats. Com a resultat, els camperols po­gueren ca­­pi­talitzar-se, anar-se’n al Baix Llobregat o més a­munt per as­sen­tar la seva explotació. Allò va ser possible gràcies al seny i a la ca­pa­­­citat ca­rac­terístics dels catalans. En ple segle xxi, hem de ser ca­pa­ços de fer idènticament el mateix, de donar dret al català que vulgui ser agri­­­cultor em­presari, a ser-ho amb llibertat de drets, sen­­se assotar-lo ni atemptar con­tra el sòl, amb una legislació ade­quada i en mateixa i­gual­­tat de con­di­cions que els altres sectors econòmics.”

Tant de bo sigui així.