Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Ramon Arcarons
SR. RAMON ARCARONS.
Fotografia: Àngel Font

SR. RAMON ARCARONS. COL·LEGI OFICIAL DE DIPLOMATS/DES EN TURISME I TÈCNICS D’EMPRESES I ACTIVITATS TURÍSTIQUES DE CATALUNYA

Obra:

Text del 2002

El nostre desig és que els professionals que formen part del Col·legi ho facin perquè creuen en la professió i perquè volen lluitar per ella.

El Col·legi de Diplomats/des en Tècniques d’Empreses i Ac­­­ti­v­itats Turístiques de Ca­ta­­lu­nya va néixer l’any 1991 ar­ran de l’acord de col·labo­­­ra­­­ció entre quatre associa­ci­ons pro­fes­sionals: “L’Asso­ci­a­­­ció Pro­­­­­fes­sional de Tèc­nics d’Em­­­preses Tu­rís­­ti­ques de Ca­­ta­lunya, l’As­­so­ci­­ació Es­ta­­­tal de Di­rec­­tors d’Ho­tel, l’As­­­­soci­a­ci­ó Pro­fes­­sional d’In­­­­for­ma­­dors Tu­­­rís­tics de Bar­­­ce­lona i l’As­­so­ciació Ca­­­ta­­­­la­na d’Es­­­­co­­les de Tu­ris­­me”, i grà­­ci­es, en gran part, pri­­­­mer a l’em­­pen­­ta d’Eu­­­dald Mo­­­­­las, pre­­si­dent d’honor del Col·legi i fundador i pre­­si­­dent d’honor de l’AEDH fins a la se­­va de­s­a­­pa­ri­ció. “La seva tas­ca i el seu esforç va fer que quasi acon­seguís, du­rant la dècada de 1960, la creació d’un Col·legi Oficial de Directors d’Ho­­­tel.”

Ja en l’època demo­­cràtica, fou important la voluntat de la diputada de Con­ver­gència i Unió, Trini­tat Neras, que “va donar a conèixer en el Par­la­ment quina era la im­por­tàn­cia del nostre col·lectiu en el futur del sec­tor”, i la d’un grup de jo­ves, en­cap­çalats per Ramon Arcarons, professor uni­ver­­sitari i president d’a­quest col­·lectiu, que desitjava donar una nova em­pen­ta i valoritzar definiti­va­ment una professió que no havia estat tractada d’acord amb la importància que te­nia per al país: “Fins i tot avui en dia, hi ha una tendència implícita a va­lo­rar els do­cents i els investi­gadors en el camp del turisme –poc fre­qüents, per altra banda– més pels seus estudis paral·lels que no pas per la seva formació turística, i això demostra les contradiccions del nos­tre sector.”

Durant la seva primera dècada d’existència, aquesta institució ha aconseguit reu­­nir 350 diplomats: “El nostre desig és que els professionals que for­men part del Col·legi ho facin perquè creuen en la professió i perquè vo­­len lluitar per ella, i no pas per rebre una sèrie de contraprestacions di­rec­tes.” Tot i així, les activitats que desenvolupa són força importants: “A més d’oferir als membres del Col·legi tota una sèrie d’avantatges, ac­tuem com un petit lobby de pressió amb l’objectiu de defensar els in­te­­ressos del sector; col·laborem amb l’Administració amb la finalitat de mo­dificar totes aquelles disposicions jurídiques inconvenients; editem dues vegades l’any un but­lletí amb les notícies i esdeveniments del sec­­tor i de la institució; organitzem xerrades, taules rodones, confe­rèn­cies, etc., i lluitem contra l’intrusisme.” En aquest sentit, per poder-se col·­le­giar cal “disposar del títol de diplomat en turisme –o de qualsevol de les altres especialitats que permeten exercir la professió– o bé acre­di­tar que uns mèrits professionals que hagin sigut reconeguts com a equiva­lents a la titulació universitària.”

Ramon Arcarons és molt conscient que el sector turístic constitueix “la pri­me­ra indústria del país”, per la qual cosa “la formació eficient de titulats en turisme no és un luxe, sinó una necessitat.”

Per desgràcia, les cir­cums­­tàncies històriques i l’herència educativa de períodes anteriors han mo­ti­­vat que els estudis universitaris en turisme hagin estat fins a èpoques re­cents “costosos econòmicament, però sense el valor i reconeixement so­­cial necessaris.”

Aquesta situació paradoxal s’ha agreujat durant els dar­rers anys, ja que les generacions més joves mostren una escassa inclinació cap a les professions vinculades amb el món del turisme. Les causes d’a­quest fenomen són socials: “Cada vegada més s’aspira a una feina en què els horaris siguin reduïts i sempre fixos, en què no es treballi du­rant els dies festius i en què es gaudeixi dels mateixos dies de vacan­ces que la majoria de la població.”

A més a més, “s’ha desvaloritzat el con­­cepte d’atenció al públic i de servei cap als altres i, el que és més im­portant encara, es tendeix a identificar el servei amb el servilisme.”

Si bé és cert que els treballs relacionats amb el sector turístic impliquen un cert “esperit de sacrifici”, també ho és que no hi ha res més gratificant que el somriure d’un client. D’altra banda, “el sector turístic és ple de pos­si­bi­li­­tats.”

I encara més en el cas dels diplomats en turisme, ja que a part de les tradicionals dedicacions “de direcció d’un establiment hoteler, de res­tau­ra­­ció o d’una agència de viatges, hi ha altres opcions com ara fer­-se càr­rec de la política turística d’un municipi o comarca. El que pas­sa és que aquest vessant d’investigació i organització institucional, tan im­por­­tant per a la planificació turística, no ha estat desenvolupat en el nos­­tre país.”

Les paraules de Ramon Arcarons mostren malauradament una certa desídia per dur a terme una política que planifiqui i reguli con­ve­ni­ent­­­ment el turisme, de manera que no només esdevingui una font de ri­quesa en el present, sinó també per a les generacions futures. Aquesta di­nàmica ha provocat que els treballadors cada cop estiguin menys formats i que la qualitat del servei que ofere­i­xen als turistes sigui cada vegada menor, cosa que, al seu torn, va degradant tota l’oferta. En el cas dels diplomats en turisme, la seva implantació en el sistema educatiu reglat ha estat llarga i difícil, i ara per ara no podem parlar encara d’una plena consolidació: “En els anys 60 es creà la titulació de tècnic d’empreses turístiques. Als 80 es va ampliar cap a la de tècnic d’empreses i ac­tivitats turís­ti­ques, que ja era de tipus universitari, però que es feia en escoles no de­pen­dents de l’Administració. Finalment, l’any 1996 es va in­te­grar de forma definitiva al sistema universitari mit­jan­çant la titulació de diplo­ma­tura de turisme, im­par­ti­da en centres pú­blics, ads­crits o privats recone-guts.”

Aquest ca­mí cap al reconeixement de la significació d’aquests estu­dis no s’ha resolt encara: “En l’actualitat des del Col·legi i des de les insti­tu­­cions educatives demanem la cre­a­ci­ó d’una llicenciatura en tu­ris­me que es podria vertebrar de dues maneres. A través d’un pri­mer cicle, la diplomatura, més dos anys d’ensenya­ment supe­­rior –seguint el sistema tradicional– o mit­jançant un sistema de qua­tre anys com a la resta de països d’Europa.”

D’aquesta mane­ra prete­nen aca­bar amb un tòpic que els afecta es­pe­ci­al­ment: “La confusió existent en­tre les diverses professions de l’activitat turís­tica, que crec que és exclusiva d’aquesta activitat, perquè no m’imagino que en la cons­trucció ningú no confongui l’arquitecte amb el paleta.”