Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Ramon Poll i Barbarà et alia
SR. RAMON POLL I BARBARÀ.
Fotografia: Àngel Font

SR. RAMON POLL I BARBARÀ. GRAN LÒGIA D’ESPANYA

Obra:

Text del 2003

La maçoneria és una escola de principis morals que ha tingut una dilatada tradició en altres països europeus i ha contribuït a un desenvolupament més altruista de la nostra societat.

Poques institucions hauran sus­citat tant d’interès i re­buig a la vegada entre l’opinió pú­blica com la maçoneria. Aquests dos sentiments con­tra­posats són la con­s­­e­qüència d’un atac constant i frontal per part del règim franquista durant més de quaranta anys  tot i que podríem trobar an­te­ce­dents anteriors a aquesta re­pressió en altres països i èpoques, tal com veurem al llarg d’aquest text. De fet, aquell sistema polític va convertir la maçoneria en una de les seves consignes d’índole negativa, és a dir, en una me­na de comodí que servia per justificar tots els problemes que patia el país. Això va ser evident fins els últims dies de la dictadura, tal com ho prova el fet que “en el darrer discurs del dictador encara s’apel·lés al contuberni judeomaçònic com a culpable dels mals del país.”

Per això, en el cas d’Espanya, després d’aquest trencament de quaranta anys, encara no s’ha pogut assolir en l’actual democràcia una normalitat ple­na que, tanmateix, va començar a intuir-se quan va propiciar-se la re­construcció de la maçoneria espanyola de la mà de la francesa. “La nostra institució, com a institució iniciàtica, exigeix que hi hagi una altra organització semblant precedent que la institucionalitzi en un país determinat. Per proximitat geogràfica, en el cas de l’Estat espanyol va ser França, la qual cosa explica que la nostra seu estatal sigui a Catalunya.”

Actualment reuneix 2.000 membres masculins, una xifra considerable si tenim en compte el passat recent de calúmnies i exfoliació que ha sofert al nostre país –“quaranta anys de por són molt difícils d’esborrar”– i la manca de tradició que històricament ha existit. Una manca de tradició que s’explica perquè els preceptes iniciàtics de la maçoneria es van materialitzar al segle xviii, juntament amb l’establiment de les llibertats individuals.

De fet, la maçoneria és incompatible amb els règims polítics de tipus autoritari i ha estat perseguida per ideologies com la feixista, la nazi i la comunista, amb l’excepció del go­vern cubà de Fidel Castro, perquè aquesta institució propugna la llibertat com un valor bàsic i inherent als éssers humans. “En el cas es­panyol, a més a més, hem de tenir en compte que l’actual està sent el període democràtic més extens en més d’un segle, i la nostra institució només ha estat permesa durant les curtes etapes liberals i democràtiques, motiu pel qual mai no ha tingut temps per enfortir-se i arrelar en la nostra cultura.”

Per afegitó, per a la maçoneria és més important la qualitat que no pas la quantitat: “Creixem de manera continuada, tot i que sabem que mai no serem excessi­vament nombrosos perquè, entre d’altres raons, hem de pensar que vivim en un període on la falta de principis i d’inquietuds hu­manístiques estan generalitzades. Per a nosaltres el més important és que els maçons s’identifiquin i segueixin els nostres principis morals.”

Però, què és específicament la maçoneria? Josep Corominas, Gran Mestre de la Gran Lògia d’Espanya, i Ramon Poll, Gran Mestre Provincial de Catalunya, ens ho expliquen breument: “La maçoneria no és cap religió, tot i que parteix de la creença en un únic ésser superior –per la qual cosa els nostres membres han de creure en un Déu o ésser superior–, ésser al qual, per no ferir cap mena de susceptibilitat, anomenem Gran Arquitecte de l’Univers. La maçoneria representa un orde iniciàtic que transmet una sèrie de principis d’origen llunyà i que es van materialitzar al segle xiii.”

El corpus i constitució d’aquests preceptes parteixen dels constructors de catedrals, els quals, continuant la tradició d’altres organitzacions anteriors, es van establir seguint una jerarquia gremial que incloïa tres graus –aprenent, company i mestre– amb l’objectiu de construir, de manera paral·lela al seu objectiu professional, un home millor. Consideraven que si no es milloraven a ells mateixos serien indignes de construir el temple de Déu. Amb la finalitat d’assolir aquesta millora personal van crear tota una sèrie d’eines simbòliques al voltant de la seva tasca arquitectònica, que els ajudaven a perfeccionar-se a si mateixos i la seva feina. L’element sobre el qual giren aquests rituals és la pedra: “Metafòricament, podem dir que la nostra fita és intentar polir la pe­dra que tots constituïm, en el sentit que d’una pedra bruta intentem obtenir-ne una d’escairada perquè s’acobli de la millor manera possible amb altres pedres.”

L’organització administrativa de la maçoneria parteix dels principis se­güents: “En primer lloc, pel que fa a l’organització interna dels diferents es­tats, la nostra forma d’organització o cèl·lula bàsica és la lògia. Per lògia no s’entén cap lloc concret on es reuneixen els integrants, sinó la seva trobada. Una lògia és la reunió d’un grup d’integrants amb l’objectiu d’anar treballant segons els rituals i principis de la nostra institució i aconseguir un perfeccionament propi que reverteixi des­prés en la resta de la societat. A les lògies base s’elegeix per votació dels integrants un Venerable Mestre d’entre els mestres existents.”

Aquest càrrec té una durada d’un any, i pot ser reelegit un màxim d’una ve­gada. Passat aquest termini, la persona que ha tingut aquesta responsabi­litat passa a desenvolupar el càrrec més humil, la qual cosa contribueix a la igualtat entre els membres. “Per a nosaltres és evident que no s’hauria de parlar de càrrecs, sinó de responsabilitats. Tots som iguals, l’única cosa que canvia és la tasca que hem de portar a terme. El conjunt de les lògies espanyoles formen la Gran Lògia d’Espanya, la qual, al seu torn, també es divideix en províncies maçòniques que acullen totes les lògies d’uns territoris que no s’assemblen a la divisió administrativa actual en províncies, sinó més aviat a la de comunitats autònomes. En segon lloc, respecte a l’organització en l’àmbit internacional, el principi fonamental és l’absència de dogmatisme. No hi ha una seu internacional central (de manera contrària a altres creences religioses). Cadascú s’organitza segons les seves directrius. L’únic acte institucional és una reunió anual dels Grans Mestres, on comparteixen experiències i criteris, però on romanen independents en les seves decisions.”

Finalment, cal tenir present el principi fonamental d’aquest orde: la llibertat. “Els membres són lliures de pertànyer a qualsevol partit polític o religió. Dins de la nostra institució debatem lliurement i dialoguem al voltant de tots els temes, excepte els relacionats amb la religió i la ideologia política, perquè són dogmàtics i discutir-los pot portar més a un distanciament que no pas a un apropament entre els germans, que és el nostre objectiu.”

La maçoneria és una filosofia humanística que ha tingut una dilatada tradició en altres països europeus i ha contribuït a un desenvolupament més altruista de la nostra societat, perquè una de les iniciatives o activitats que proposa als seus membres és la projecció exterior del procés de perfeccionament intern que duen a terme. Aquesta projecció es concreta en la transmissió i plasmació en la societat de tres valors fonamentals: amor, fraternitat i llibertat. Això explica que, a títol personal o en petits grups i de forma sempre voluntària, els maçons hagin desenvolupat i continuïn desenvolupant nombroses tasques de tipus social per intentar aconseguir llimar les diferències socials. Alguns exemples d’aquesta contribució solidària a la societat són institucions com la Creu Roja, els Boys Scouts o la Societat de Nacions, nascuda després de l’acabament de la Primera Guerra Mundial i origen primer de l’actual Organització de les Nacions Unides, i documents tan transcendentals per a la història contemporània com la Declaració dels Drets Humans.

Entre les personalitats destacades del segle xx que formaren part d’aquest moviment, Josep Corominas i Ramon Poll destaquen el científic i premi Nobel Santiago Ramon y Cajal, “un home estudiós i pragmàtic al qual possiblement la maçoneria –els seus germans– va donar-li for­ça i ànims per continuar en els moments més difícils.”

En general, “els integrants de la maçoneria acostumen a dedicar-se a activitats amb un elevat grau d’altruisme perquè s’avenen amb la seva vocació de perfeccionament i ajut als altres.”

Això no obstant, desgraciadament, els tòpics i barreres contra els quals ha hagut de lluitar aquest orde utòpic i incomprès per bona part de l’o­­pinió pública han estat molts: “En primer lloc, durant segles hem hagut de patir el rebuig sistemàtic de l’església catòlica per mor de problemàtiques no relacionades amb la doctrina o amb la fe, sinó amb qüestions temporals. En una època on els principis personals, les riqueses d’aquest món i la intolerància i el dogmatisme dominaven els assumptes eclesiàstics, la maçoneria propugnava la to­lerància i el respecte com a principis bàsics d’actuació, la qual cosa no només era vista amb certa susceptibilitat, sinó que aixecava les ires de determinats estaments eclesiàstics.” Afortunadament el Concili Vaticà II va comportar l’acabament d’aquesta falta d’entesa en propugnar l’església catòlica per primer cop en 2.000 anys una filosofia basada en la llibertat, la tolerància i l’amor.

“En segon lloc, se’ns ha a­cusat de secretisme al voltant de les nostres creences i reunions. El cert, no obstant això, és que el major secret s’esdevé després de les reunions, denominades tingudes, perquè és impossible trans­metre a una altra persona les vivències que hi tenen lloc, tot i explicant-les verbalment. De fet, es tracta d’un sentiment difícilment verbalitzable. En tercer lloc, se’ns ha acusat de corporativisme, quan el cert és que, com a màxim, es pot parlar d’ajuda fraternal, però sempre dins de les normes de la mútua confiança i els lligams de la convivència. Els maçons partim d’un compromís envers els nostres germans ma­çons i envers la societat que procurem millorar. Pel que fa al primer aspecte, hem de tenir present que la pertinença a la nostra organització pot ser definida com una cerimònia universal iniciàtica, en què tots els membres han hagut de passar per uns mateixos requisits –per ser admesos a la lògia han hagut d’acreditar tenir més de 21 anys i ser homes lliu­res, amb possessió de tots els seus drets, de costums sans i honorables– i uns mateixos tràmits –una entrevista amb membres de la lògia per tal de dictaminar la seva entrada en funció del seu nivell humà i la seva avinença amb el codi ètic maçònic–, per la qual cosa es crea un sentiment de fraternitat que trenca barreres de glaç entre cultures i que fa que desconeguts esdevinguin coneguts. En aquest aspecte, la maçoneria representa la globalització de la fraternitat, o el que és el mateix, una globalització dels aspectes més positius de l’ésser humà.”

S’ha de tenir present que, al contrari del que habitualment es pensa, la maçoneria és una institució oberta a tothom i no gens elitista: “Per ser mem­bre maçó no és important excel·lir en cap camp del saber in­tel·lectual, ni tenir una professió liberal, ni tampoc tenir unes im­por­tants fonts d’ingressos. El fonamental és tenir un codi ètic i unes àn­sies de perfeccionament i transformació de la societat des de la prò­­pia iniciativa que concordin amb la maçoneria. Si grans fi­gures de tots els ordres han pertangut a la nostra institució al llarg de la història ha estat perquè s’ajustaven a aquest cànon i no a la inversa. Les persones que no senten una veritable afinitat amb els valors de la nostra institució l’acaben abandonant.”

Pel que fa a la incorporació de la dona a la maçoneria, “ha estat recent, sobretot perquè fins fa pocs anys les dones no eren pas lliures i aquesta és una condició sine qua non per ser membre de la nostra institució.”

El problema que es planteja en l’actualitat és “si els grups base han de ser mixtos o bé si només han de treballar-hi membres d’un únic sexe. En aquest punt, les respostes han estat diverses. Hi ha grups com el nostre que consideren que és més convenient treballar en grups d’un únic sexe, mentre que d’altres han optat pels mixtos. Des del nostre punt de vista, no podem oblidar que treballem amb rituals iniciàtics la transmissió dels quals no és cognitiva, de manera que resulta més fàcil la comunicació entre membres del mateix sexe. Com que les nostres maneres de catalitzar la realitat són diferents, més val que abordem la seva anàlisi des de grups diferenciats.”

El panorama internacional actual determina que “hàgim optat per tre­ballar com a línies paral·leles amb la mateixa tasca però sense con­nexió. Això no significa, però, que les lògies masculines estiguin per sobre de las femenines. En aquests moments, hi ha més grans lò­gies masculines que no pas femenines, tot i que també n’excel·leixen d’aquestes darreres.”