Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Sergi Ferrer-Salat
SR. SERGI FERRER-SALAT.
Fotografia: Àngel Font

SR. SERGI FERRER-SALAT. FUNDACIÓ FERRER-SALAT

Obra:

Text del 2002

La música esdevé un pilar fonamental i un factor d’equilibri en la vida de les persones que se l’estimen.

.

La música és, possiblement, una de les arts més properes a la vida quotidiana de l’és­ser humà, perquè sempre ha estat present en la nostra existència a través de les fes­tes i composicions musi­cals populars. Aquesta pro­ximitat, però, és més relativa del que podria semblar per­què, si bé el poble en general sempre ha tingut contacte amb la música, aquest con­tac­te s’ha circumscrit exclusi­vament a les composicions anònimes de tipus folklòric i, en l’actualitat, a la seva pseu­docontinuació en la música pop, rock, jazz i d’autor, i la gran majoria de la societat no té ni interessos, ni conei­xe­ments ni afecció per la música orquestral. Aquesta situació és conse­qüèn­cia de la nostra història i de la manca actual d’iniciatives per intentar difondre el llenguatge musical. Però, enmig d’aquesta desídia gene­ralitzada cap al món cultural i en concret musical, sobresurten figures que han in­tentat donar suport i propiciar un clima favorable per a aquest art.

Aquest va ser el cas del conegut empresari Carles Ferrer Salat, que va saber aprofitar les oportunitats que la vida li donava per crear una de les grans empreses farmacèutiques del país. I, un cop assolida la posició de lideratge dins del sector, es va proposar participar activament en els mo­vi­ments de la societat civil i impulsar una Catalunya més rica en infra­es­truc­tures i amb una projecció internacional més gran. Tal com ens explica el seu fill, Sergi Ferrer-Salat, Carles Ferrer Salat va aprofitar les oportu­nitats que li brindava el fet de ser un jugador de tennis d’elit per viatjar i establir contactes empresarials a l’estranger durant un període en què els desplaçaments estaven força limitats: “El meu pare va crear el Grup Ferrer alhora que destacava com a tennista durant la dècada de 1950. De fet, va arribar a ser campió d’Espanya i el número u de la Co­pa Davis durant els anys 1953 i 1954. A més, no va desaprofitar les oportunitats empresarials de desplaçar-se a l’estranger, i va ser en aquests viatges per participar en torneigs arreu d’Europa que va començar a establir els primers contactes per tal de poder repre­sentar productes farmacèutics a l’Estat espanyol.”

Aquestes paraules del seu fill mostren l’esperit i el tarannà d’un home emprenedor per defi­nició que ha passat a la història de l’economia i la societat civil catalanes de la segona meitat del segle XX. Entre les moltes activitats para­pro­fessionals que va dur a terme, en destaquen les següents: “Pel que fa a l’àmbit econòmic i empresarial va crear el Banc d’Europa l’any 1973, i també la Confederación Española de Organizaciones Empre­sa­ri­a­les –la coneguda patronal CEOE– l’any 1977, de la qual, a més a més, va ser president durant dos mandats. La creació de la CEOE responia a la necessitat d’aplegar tots els esforços i reconduir-los cap a la ma­­tei­xa direcció per poder assolir les fites comunes i indis­pen­sa­bles per a l’empresariat espanyol amb una visió molt oberta. Parlant de la seva implicació en la vida esportiva, el meu pare mai no va abandonar la seva afecció i estimació pel món de l’esport, i, arran d’això, es va implicar molt activament en la defensa i la preparació de la candidatura de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics de 1992. Va ser president del Comitè Olímpic Espanyol des de l’any 1987 fins a l’any de la seva mort, el 1998, vicepresident del COOB’92 –el president era el senyor Pasqual Maragall, alcalde en aquells mo­ments de la ciutat de Barcelona– i membre del Comité Olímpic Interna­cio­nal. La seva tasca de difusió, mitjançant continus viatges, i de con­ven­ciment per a la celebració dels Jocs va ser ingent. Sem­pre va confiar que tot sortiria molt bé, i es va sentir molt satisfet, orgu­llós i honorat de comprovar no només el nostre èxit d’organit­zació, sinó també, i especialment, en el camp esportiu. Als Jocs de Barcelona, els atletes espanyols van obtenir un total de 23 medalles, 13 de les quals van ser d’or, és a dir, van poder igualar el nombre de medalles d’or que l’Estat espanyol havia aconseguit durant els 100 anys d’his­tòria de l’era moderna del moviment olímpic.”

Un altre vessant de la intensa participació en la vida econòmica, social i esportiva en els moviments de l’època en què va viure va ser el seu fervent europeisme: “Com a continuació de la seva tasca com a fun­da­dor i president de la CEOE, també va presidir el Comitè Econòmic i Social de la Unió Europea i la UNICE, la patronal europea, amb­dues amb seu a Brussel·les. El meu pare estava convençut que el futur d’Europa havia de passar per la creació d’uns veritables lli­gams econòmics, polítics i socials entre els països –perquè els cultu­rals sempre hi han sigut–, i crec que li hauria agradat molt comprovar la reacció tan favorable de la població a la introducció de l’euro, que s’ha produït el mes de gener de 2002. Es tracta d’un fet històric, d’un moment cabdal dins el procés de construcció d’una veritable identitat europea.”

Les dades objectives sobre la biografia de Carles Ferrer Salat es com­pleten i adquireixen una dimensió més humana amb les paraules del seu fill sobre la seva personalitat i sobre el seu llegat a la història con­tem­porània del país: “Més enllà de la transcendència de la seva parti­ci­pació en diverses institucions de la vida pública, jo desta­caria la seva aportació com a empresari amb la creació del Grup Ferrer, un dels principals grups farmacèutics espanyols. La tasca estrictament professional del meu pare es va moure dins del món de l’empresa, i ell sempre va ser molt conscient de la importància de la seva funció perquè sabia que l’empresari és una figura molt destacada dins la societat com a creador de progrés, de llocs de treball i de riquesa.”

El creixement del Grup Ferrer des de la seva cre­ació ha estat impressionant. Actualment es troben presents arreu del món a través de les exportacions de productes i “de la presència física a diversos països, com ara Alemanya, Bèlgica, França, Mèxic i el Brasil, entre d’altres.”

Sergi Ferrer-Salat forma part de la segona generació propietària d’aques­ta gran empresa familiar: “Hi ha una tendència generalitzada a la nos­tra societat a identificar exclusivament i, fins i tot a confondre, l’em­presa familiar amb la petita empresa. És cert que moltes em­pre­ses familiars són petites i mitjanes, però també ho és que algunes de les grans multinacionals del món estan en mans d’una família.”

Tot i les dimensions del grup farmacèutic Ferrer que, en aquests mo­ments, compta amb més de 1.000 col·laboradors en plantilla, l’empresa pre­senta problemes semblants a la resta d’empreses familiars de dimen­sions més reduïdes: “És un fet contrastat estadísticament que només un 30% de les empreses familiars continuen existint més enllà de la tercera generació.” L’única arma per lluitar contra aquesta amenaça és la pro­fes­sionalització de la gestió: “Actualment la gestió del Grup Fe­rrer continua essent absolutament professional.”

El dinamisme de Carles Ferrer Salat el va portar a engegar una iniciativa que deixés constància d’una de les seves més grans aficions i que, al mateix temps, servís per a donar-li el suport necessari. Era molt conscient del seu caràcter minoritari i de la necessitat d’ajuts econòmics perquè les joves promeses poguessin dedicar-s’hi en exclusiva: “Era un apassionat de la música clàssica, i la creació de la Fundació Ferrer Salat va ser la seva aportació personal a un art que li havia donat tantes sa­tis­fac­cions.”

Aquesta organització amb finalitats altruistes “havia es­tat crea­da l’any 1982 per impulsar i difondre la música clàssica con­tem­­porània. Aquest tipus de música no s’ha de confondre pas amb la dels clàssics del Renaixement, o del Romanticisme, com ara Bach, Haydn, o d’altres, els quals partien d’un sentit de l’harmonia total­­ment diferent al que predomina en les composicions actuals. Malau­ra­­dament, la música clàssica contemporània no arriba al gran pú­blic, i és molt difícil difondre-la perquè sigui coneguda pel gruix de la po­blació. La nostra contribució va començar amb la instau­ració del Premi Reina Sofia de Composició Musical per a peces orquestrals inèdites. Sa Majestat va donar permís perquè el premi pogués ser batejat amb el seu nom, la qual cosa va ser un gran honor per a nos­altres. El tràmit que s’ha de seguir per concursar és únicament la presentació d’una obra inèdita dins del termini de la convocatòria. Després, un jurat format per cinc experts valora totes les candida­tures i elegeix un guanyador. Pot succeir que un any es consideri que no s’ha assolit el nivell que el premi requereix i que, per tant, es declari desert; en aquest cas, els estatuts de la Fundació tenen previst ator­gar el guardó a una figura de reconegut prestigi en el panorama musi­cal pel conjunt de la seva trajectòria. El compositor guanyador rep, òbviament, una dotació econòmica –actualment és de 18.500 euros– però, sobretot, disposa de l’oportunitat única que la seva peça sigui interpretada per l’Orquestra Simfònica de Ràdio Televisió Espanyola al Teatre Monumental de Madrid durant un acte al qual assisteix la Reina. Aquest concert és transmès en directe per Ràdio Nacional d’Es­panya a través de la seva emissora de música clàssica, i per Tele­visió Espanyola al programa Conciertos de la 2.”

La música clàssica sempre ha estat un àmbit de la cultura summament restringit quant a l’accés. Segurament, l’extensió de l’educació a la totalitat de la població en els nostres dies podria haver contribuït a difondre més àmpliament aquest art i especialment la seva marcada evolució durant el segle XX, però el cert és que continua sent de l’interès de molt pocs, sobretot en el cas de les noves tendències i autors contemporanis: “Figures com la de Gonzalo de Olavide, darrer Premi Reina Sofia de Composició Musical de la Fundació Ferrer Salat, considerat com un dels grans compositors del segle XX a l’Estat espanyol –tot i que la seva obra s’ha desenvolupat fonamentalment a Suïs­sa–, són desconegudes no tan sols pel gran públic, sinó per a for­ça melòmans que, majoritàriament, són seguidors dels compos­i­tors clàssics.”

De fet, les actuals iniciatives comercials no aconseguei­xen aixecar el vertader interès de la gent en general no ja pels compositors de música clàssica contemporània, sinó, fins i tot, pels autors clàssics con­sagrats. Aquest problema, però, és semblant a la que viuen altres arts i camps de la pedagogia que no aconsegueixen fomentar hàbits com el de la lectura, l’estimació pel teatre, la dansa, etc. en les noves generacions: “No sóc gaire partidari de les inter­pre­tacions i adapta­cions modernes per expandir l’interès de les noves generacions per l’anomenada ‘música culta’. Convé que se’ls en­se­nyi a estimar-la a través d’una explicació detallada però amena de les peces con­­sa­gra­des dels grans compositors, que els reveli les claus ne­ces­­sàries per interpretar-les i els creï els referents adients per ini­ciar-se en el llenguatge musical. La música esdevé un pilar fo­na­mental en la vida de les persones que se l’estimen i un factor d’equilibri personal. Si aconseguim aixecar l’interès de les noves genera­ci­ons, haurem aconseguit eixamplar l’horitzó cultural del nostre pa­ís d’una manera molt important.”

Sergi Ferrer-Salat va seguir amb molt de gust, després de la mort del seu pare, la labor que aquest havia encetat: “La Fundació li va donar mol­tes satisfaccions, i jo continuo al capdavant perquè també sóc un apas­sionat de la música i perquè, a més, admiro i respecto profundament la tasca que el meu pare va tirar endavant com a impulsor, fundador i responsable.”

Com a amant de la música, sap que aquest art no només forma part del nostre cabal cultural, sinó que també té una part espiritual: “M’agrada bastant la música clàssica, però la meva passió se centra en el rock i el jazz. Crec que el valor fonamental de la música, a més de l’enriquiment intel·lectual que significa, és una manifestació vital meravellosa i que aconsegueix alegrar-nos la vida. Hi ha una música per acompanyar cadascuna de les nostres experiències.”

La tasca de la Fundació Ferrer Salat no només és remarcable pel fet de col·laborar a la difusió d’un art minoritari com és la música, que, a més, és summament positiu per al desenvolupament integral de les per­so­nes, sinó perquè també ha aconseguit instaurar una distinció amb re­co­neixement internacional que possibilita la professionalització de les figures actuals de la composició. Els compositors d’enguany són gent que treballen molt, però a qui els és molt difícil donar a conèixer els seus treballs. D’aquesta ma­ne­ra, la Fundació dóna suport a la música i alho­ra ajuda perquè les noves pro­me­ses del país puguin enriquir amb les seves composicions, i el presti­gi que d’elles es deriva, el nivell cultural i el reconeixement que el nostre país té fora de les nostres fronteres.