Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
SR. SIMÓN MARINA AVENDAÑO
SR. SIMÓN MARINA AVENDAÑO.
Fotografia: Àngel Font

SR. SIMÓN MARINA AVENDAÑO. INSTITUTO DE REPRODUCCIÓN CEFER

Obra:

Text del 2003

Les darreres investigacions en matèria de reproducció humana avancen a una velocitat difícil d’abastar per la llei, però estan aportant uns resultats molt importants.

Els descobriments sobre l’origen de la vida sovint han suscitat una autèntica revolució, per incidir en un aspecte fonamental per a l’ésser humà, i per posar en qüestió creences religioses que tractaven d’explicar aquest mite, sempre envoltat de misteri; tanmateix la història de la ciència ha acabat donant la raó a tots aquests descobriments. Actualment les teories de Darwin sobre l’evolució de les espècies ens poden semblar molt llunyanes però, en el seu moment, van provocar una gran controvèrsia. En aquest mateix punt es troben les darreres investigacions en matèria de reproducció humana, que en el llindar del segle XXI avancen a una velocitat difícil d’abastar per la llei, però que estan aportant uns resultats molt importants. L’Instituto de Reproducción CEFER de Barcelona, que reuneix un equip de vuit metges especialistes en ginecologia i andrologia i vuit biòlegs, que està fent possible que moltes parelles que no podien tenir fills ho aconsegueixin. Aquesta satisfacció és el que compta per a Simón Marina Avendaño, fundador de l’Institut i pioner a Espanya en la implantació de tècniques de reproducció assistida, per a qui el treball d’investigació té sentit si té una aplicació en les persones: “La iniciativa investigadora ve per la vivència d’un problema i la recerca d’una solució.”

És per això que compaginen la investigació clínica amb el tractament dels pacients: “Cada cas que arriba planteja una problemàtica distinta que ens fa buscar alternatives, possibles solucions o simplificacions al diagnòstic. Això fa el treball interessant i, sobretot, comporta una satisfacció personal quan amb ell pots donar ajut.”

De mitjan del segle XX ençà, les tècniques de reproducció assistida, com la inseminació artificial o la fecundació in vitro, s’han mogut entre el rebuig i l’acceptació fins arribar a consolidar-se, donat el nombre de naixements que s’han aconseguit. El doctor Marina és testimoni de primera línia d’aquest resultat: “Vam organitzar el primer banc de semen a Espanya el desembre de 1977, quan no hi havia cap possibilitat de tractament per a un home que no tenia espermatozous i volia tenir un fill. Les alternatives eren l’adopció o anar a l’estranger on sí hi havia bancs de semen. Ara hi ha més de 2.000 nens nascuts amb la tècnica de la inseminació artificial i més de 20 bancs en tota Espanya.”

Organitzar i gestionar un banc de semen és la tasca més complexa de la tècnica d’inseminació artificial però “ha simplificat molt el procés perquè, una vegada organitzat, el semen està congelat i es poden enviar mostres allà on es faci la inseminació, que és ben senzilla de fer, i així la parella no s’ha de desplaçar.”

Però l’Institut ha donat un pas endavant per solucionar el problema de l’esterilitat masculina utilitzant la tècnica del rentat de semen, que permet que un home seropositiu al VIH pugui tenir un fill amb la seva dona sense córrer el risc de contagiar-la: “Mitjançant tècniques de laboratori separem els espermatozous, el component fèrtil i lliure de virus, de les altres parts del semen infectades. Ens assegurem que aquests no estiguin infectats i els utilitzem per a fecundar la dona.”

El doctor Simón Marina afirma que “fins i tot l’Administració s’oposava a la implantació d’aquesta tècnica, però ara es té l’experiència i se sap que és segura. La realitat és que hem estat el primer grup a nivell espanyol i el segon a nivell mundial en practicar-la.”

Una altra tècnica de fecundació assistida és la congelació d’embrions, que l’institut practica amb aquest criteri: “Només congelem aquells embrions que tenen clares possibilitats de desenvolupament.”

A més, segueixen el que disposa la Llei de reproducció assistida, que estableix que els embrions no utilitzats després dels dos anys passen a disposició del banc d’embrions: “Quan fa dos anys que els tenim i la parella no els ha utilitzat ens posem en contacte amb ells perquè ens diguin si volen utilitzar-los o bé donar-los a d’altres parelles”, però matisa: “No tots els embrions poden donar-se, com els dels progenitors que tenen diabetis, epilèpsia, SIDA o quan la dona que té més de 35 anys, factors que es consideren de risc.”

A Espanya, l’aprovació l’any 1988 de la Llei de reproducció assistida, juntament amb els excel·lents resultats obtinguts, han permès la normalització d’aquestes tècniques amb l’acceptació de la societat. Amb aquesta llei, “en aquest moment cap parella espanyola no ha de plantejar-se anar a l’estranger per poder tenir un fill, excepte per a dues tècniques que, tot i que mèdicament són possibles, estan prohibides. Una és la selecció de sexe, que només està permesa per motius mèdics; i l’altra quan la dona no té un úter capaç de portar a terme una gestació i necessita el d’una altra”, tècnica coneguda amb el nom de “mares de lloguer”.

El doctor Marina és partidari d’un criteri més lliberal que punitiu a l’hora d’interpretar jurídicament aquests casos: “L’ús d’aquestes tècniques planteja unes qüestions ètiques que tenen una fàcil solució, que decideixi la parella, perquè són aspectes que no afecten a d’altres persones i són molt íntims. Ens falta profunditzar en la democràcia.”

El doctor creu que la pràctica lliure d’aquestes tècniques a Espanya seria millor que la prohibició actual: “no passaria res, les parelles no s’haurien de desplaçar com ara.”

Pel que fa a la tria de sexe el doctor Marina explica que en els països on es pot fer “en certa manera la distribució per sexes s’equilibra, ja que l’elecció és de sentit comú, sempre es demana un sexe diferent del que tenen els fills ja nascuts de la parella.”

Fins el moment, l’Estat fa una interpretació jurídica de les tècniques de reproducció assistida amb caràcter restrictiu, cosa que obstaculitza la investigació. Tot i així, la recerca mèdica i biològica en reproducció està assolint unes fites que poden canviar completament el panorama actual, com les aplicacions que ofereixen les cèl·lules embrionàries, obtingudes quan l’embrió té 5 o 6 dies: “Són unes 120 cèl·lules, que donen lloc al fetus. Les caracteritza una gran capacitat de divisió –amb un nombre molt petit pots obtenir-ne milions– per això se les anomena cèl·lules mare. També són indiferenciades, és a dir, no fan una funció determinada, i donen lloc a qualsevol mena de cèl·lula. Quan en tens moltes pots fer que es diferenciïn per mitjà de medis de cultiu, a mesura que es van desenvolupant es fan cèl·lules del pàncrees, del cor, de la pell o neurones.”

L’extraordinari d’aquest descobriment radica en les possibilitats d’aquestes cèl·lules, que ja ultrapassen l’àmbit de la reproducció assistida per practicar una medicina que regenera qualsevol teixit danyat, ben diferent de la medicina pal·liativa que s’està exercint: “Les cèl·lules del pàncrees, que produeixen insulina, poden implantar-se en persones diabètiques perquè no s’hagin d’injectar diàriament aquesta substància, sinó que la produeixi l’organisme. També la regeneració de neurones pot ser vital en malalties degeneratives com l’Alzheimer o el Parkinson, sense oblidar les cèl·lules cardíaques, que regeneren la zona del cor morta per un infart de miocardi.”

Com que poden tractar patologies molt freqüents en les societats industrialitzades, Simón Marina veu en les cèl·lules mare un ámbit d’investigació inesgotable, més encara si el comparem amb el tractament actual: “Ara els problemes de diabetis o del cor se solucionen amb trasplantaments però aquesta és una via insuficient. Països com Alemanya ja autoritzen utilitzar embrions només per obtenir cèl·lules mare, no per a reproducció assistida.”

Actualment hi ha dèficit de cèl·lules mare destinades a la investigació. Per les seves possibilitats revolucionàries, el doctor Marina creu del tot necessari aprofundir-hi: “Com més cèl·lules embrionàries tinguin els investigadors i més centres hi investiguin, més breu serà el temps d’aconseguir resultats.”

Es poden obtenir cèl·lules mare d’una persona adulta però “com que la capacitat de divisió que tenen és molt limitada, se n’obtenen molt poques i a més no totes donen lloc a cèl·lules diferenciades.”

Una altra diferència respecte de les cèl·lules d’un embrió és que “tenen el mateix nombre de gens, però no tots estan activats per exercir una funció. La clonació consisteix en tornar a programar els gens d’aquestes cèl·lules, una tècnica que ha estat el gran avenç en la biologia genòmica i de la reproducció.”

Per ara, aplicar aquesta tècnica a la reproducció humana és il·legal i a més “té molt poc interès mèdic.” Els científics són reticents a la clonació d’humans “pels riscos enormes que comporta i pels coneixements escassos que se’n té. Però si arriba el moment de poder fer-la amb unes garanties d’èxit i sense causar malformacions, l’opinió dels científics canviarà. Caldria matisar també en quins casos pot ser útil. Per als que treballem en reproducció assistida podria ser un tractament per a la parella en què tots dos són estèrils i que ara només pot utilitzar embrions de donants.”

De tots els avenços aconseguits en matèria de reproducció, la clonació és el que ha obtingut més ressò mediàtic i el que crea més conflictes pel que fa a principis ètics o religiosos, per la qual cosa la superstició l’envolta: “pot resultar aberrant que una sola persona, amb els seus gens, doni lloc a una altra sense contribució de la parella. A més, hom té el prejudici que la clonació fa una persona idèntica a l’original, i no és així. De fet, sempre se l’associa a coses una mica absurdes que no tenen interès per a la medicina, com clonar herois o dictadors.”

Malgrat els descobriments i la fiabilitat que generen en la comunitat científica, la societat segueix tenint molts escrúpols respecte a la lliure pràctica de totes les tècniques de reproducció existents i a desenvolupar-les. El doctor Simón Marina és del parer que “els especialistes en bioètica i alguns religiosos estan frenant la investigació en reproducció; com que no ho poden fer a base de convéncer ho fan mitjançant la penalització legal. Malauradament se segueix considerant que delicte i pecat són sinònims. La nova llei només permetrà investigar sobre els embrions que estan congelats ara i limitarà el nombre d’òvuls a fecundar. Actualment fecundem tots els òvuls obtinguts de la dona, la qual cosa permet fer-li una transferència i congelar els sobrants per no haver de repetir tot el procés anterior, en el cas que la pacient no es quedi embarassada. Però amb la nova llei només podrem fecundar tres òvuls. Això dificultarà el fet que quedin embrions sobrants.”

Tot i que l’excedent d’embrions contribuiria a fomentar la investigació, el doctor Marina creu que aquest material sobrer que tant preocupa l’Administració podria reduir-se amb la pràctica de la congelació d’òvuls, un projecte recent de l’Institut que no ha obtingut llum verda per part de l’Estat: “a més permetria a les dones conservar la seva fertilitat abans de fer un tractament mèdic que les deixés estèrils”, puntualitza el doctor.

Així com en altres països el projecte és viable “aquí va quedar paralitzat per la manca d’un informe no vinculant del Ministeri de Sanitat que havia d’haver demanat la Generalitat. Després, el mes de febrer de 2003, va sortir un decret llei del Ministeri, regulant la congelació d’òvuls a Espanya, quan molta gent pensava que ja no era necessari.”

Aquest decret llei, com la normativa anterior, segueix posant límits que, segons el doctor Marina, poden arribar a bloquejar la congelació d’òvuls per a reproducció, ja que “només centres autoritzats podran fer-ho, sense rebre finançament públic i amb una assegurança de responsabilitat civil que cap companyia del sector no vol assumir perquè és una matèria nova.”

A banda de les restriccions, la llei arriba indefectiblement tard per regular les practiques de fecundació assistida, per causa dels entrebancs burocràtics de l’Administració: Quan hem volgut dur a terme un projecte, no hem rebut cap suport, sinó reticències. Hem topat amb una mentalitat burocràtica.”

El doctor opina que aquestes traves es corresponen amb la política conservadora de l’executiu, que creu que no facilitarà canvis perquè “quan es va aprovar la Llei de reproducció assistida el 1988, el Partit Popular era a l’oposició i va presentar un recurs d’inconstitucionalitat. Darrere d’aquesta posició política hi ha una mentalitat religiosa que quan és al poder intenta imposar el seu criteri mitjançant la llei.”

Malgrat les dificultats, el doctor Marina tracta de dur a terme projectes en els que hi confia plenament: “Es tracta de la meva feina, amb la congelació d’òvuls nosaltres ja hem fet néixer cinc nens, per això crec que és el que cal seguir fent.”

l’Instituto de Reproducción CEFER continua amb la seva tasca d’investigació aplicada a les persones i facilita la recerca a altres companys de professió, establint convenis de pràctiques per a estudiants universitaris i finançant tesis doctorals, perquè “en l’estudi i el tractament de la reproducció, el treball en equip és imprescindible.”