Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Tensi Graupera Monar
SR. TENSI GRAUPERA MONAR.
Fotografia: Àngel Font

SR. TENSI GRAUPERA MONAR. FEDERACIÓ CATALANA DE SALVAMENT I SOCORRISME

Obra:

Text del 2002

L’esport és una de les prin­cipals activitats dels ca­talans en el seu temps de lleure; per això el nostre país compta amb 10.000 clubs esportius i 62 federacions, i entre aquestes, n’hi ha una de poc coneguda però molt important, la Fe­­de­ra­ció Catalana de Salvament i So­corrisme. Tensi Graupera, presidenta de l’entitat des de fa deu anys, ens n’explica les característiques: “L’any 1962 va néixer la Federació, o potser millor hauríem de dir que es va di­vorciar, perquè fins llavors havia format part de la Federació Espanyola de Natació. De fet, el salvament va sorgir a principis del segle xx i la primera associació es va crear a França l’any 1908.”

És evident que les coses han canviat molt des d’aleshores, però la finalitat actual de la Federació continua essent la mateixa: “La nostra organització serveix per formar socorristes tant en l’àmbit esportiu com en el de la formació humana. Malgrat que som una federació esportiva, la gent ens coneix més pel nostre vessant humà que per l’esportiu.”

Comencem, doncs, parlant d’aquesta part tan humana del socorrisme que és la que tots coneixem: “Formem i ajudem la gent perquè conegui el salvament aquàtic i els primers auxilis. Pensem que els socorristes han de ser professionals i no voluntaris, perquè és una feina amb molta responsabilitat. Si has de donar una responsabilitat a una persona ha de ser perquè saps que vetllarà pels usuaris de la piscina o la platja, perquè és una persona responsable dels seus actes, amb una formació adequada i que es pren la seva feina seriosament. Un voluntari pot dir avui hi vaig i demà no, i això no ho pot fer un professional.”

De tota manera, no sempre la feina del socorrista és prou valorada: “La gent veu el socorrista com aquella persona que els empipa quan van a la piscina perquè no els deixa córrer, no els deixa llançar-se de cap, prohibeix als nens que saltin, etc., però poques vegades la gent comprèn que tot allò ho fa per al seu bé, perquè si el seu fill es llança de cap a l’aigua es pot quedar invàlid, o caure malament i desnucar-se.”

La formació que segueixen els socorristes és molt completa: “En aquest moment, a Catalunya, estem fent formació principalment dues entitats, la Creu Roja i nosaltres, i encara que la Federació Espanyola exigeix que els cursos siguin com a mínim de 85 hores, nosaltres els estem impartint de 130, perquè volem que tothom surti molt ben preparat.”

Un cop acabat el curs, els alumnes han de passar unes proves teòriques i pràctiques que els permetran obtenir el títol de socorrista i treballar a les piscines i platges de Catalunya: “Nosaltres ens dediquem únicament i exclusivament a la formació. La responsabilitat de la seguretat de les platges i les piscines municipals depèn de cada ajuntament i són ells els que contracten una empresa de serveis o una persona que tingui el títol i pugui acreditar-ho.”

L’estiu del 2002 vam veure com els mitjans de comunicació es feien ressò de la manca de socorristes catalans: “Es va haver de contractar gent de fora, molts argentins sobretot, perquè la Generalitat va establir una normativa segons la qual totes les piscines havien de tenir socorrista, però no va tenir en compte que no hi havia prou personal per cobrir tots aquests llocs. D’altra banda, tampoc no se’ns ha tingut prou present, perquè aquesta llei diu que no cal que sigui un socorrista aquàtic el qui vigili una piscina de fins a 200 m2 de làmina d’aigua, que és com són la majoria de piscines de Catalunya. Però per bon socorrista de primers auxilis que sigui algú, si no sap treure una persona de l’aigua no farem res.”

Molts dels joves que han fet els cursos de socorrisme a la Federació han descobert que darrere aquestes tècniques i coneixements per ajudar la gent hi havia també un esport: “A Austràlia el salvament és l’esport nacional després del rugbi. Se’n fan competicions mundials i hi ha federacions internacionals, d’aquest esport.”

De fet, Tensi Graupera va ser la primera espanyola campiona del món de salvament l’any 1967: “Fa molts anys que estic ficada en aquest esport i el conec molt bé, igual que tota la gent de la Junta. Penso que això ens ha ajudat enormement a saber què és el que necessitaven la nostra entitat i els nostres esportistes.”

Molts nois i noies catalans fan natació des de ben petits i arriba un moment que estan cansats d’anar de paret a paret. És aleshores quan descobreixen el salvament: “És un esport que té dues grans modalitats, una a piscina i l’altra a mar obert; això significa també que hi ha proves diferents en un i altre lloc. Les proves poden consistir des de treure un maniquí de l’aigua enfonsat a quinze metres de profunditat fins a fer la tríada, és a dir, un recorregut per equips, amb planxa de salvament, nedant i remant amb ski. A més, hi ha proves individuals i per relleus.”

Malgrat que la catalana és una selecció jove, aquest any ha quedat campiona d’Espanya: “La selecció espanyola, on també hi ha algun esportista català, és de les tres millors d’Europa, i això vol dir alguna cosa.”

A més, la Federació Catalana és de les més ben considerades d’Espanya “juntament amb la gallega i la basca, que tenen una gran preparació sobretot pel que fa a les proves marítimes, perquè tenen un mar bastant més brau que el nostre i això els ha obligat a estudiar i investigar.”

En aquest sentit, l’Institut d’Educació Física de Galícia és l’únic de l’Estat que imparteix mestratge en salvament i socorrisme: “Pensem que començar amb la formació és fonamental. L’ideal per fer conèixer aquest esport i aquestes tècniques tan útils seria aconseguir que els mateixos professors d’educació física estiguessin ben preparats per transmetre-ho als seus alumnes.”

Tensi Graupera, una de les poques dones que presideixen una federació esportiva, esmenta la important tasca que han fet els seus antecessors en el càrrec: “El primer president va ser Francisco José Lacambra i la segona va ser Mercè Oliveró. La veritat és que tots els qui formem ara part de la Junta hem rebut la seva herència i ho intentem fer de la millor manera possible, perquè ells ens en van ensenyar.”

Amb el temps, segur que tots plegats aprendrem a reconèixer la tasca d’uns joves que són a prop nostre quan anem a banyar-nos a una piscina o a una de les nostres platges.