Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Víctor García Mateu
SR. VÍCTOR GARCÍA MATEU.
Fotografia: Àngel Font

SR. VÍCTOR GARCÍA MATEU. PENYA BLANC I BLAVA DEL POBLE NOU

Obra:

Text del 2002

L’Espanyol és un club familiar en el qual la gent s’hi troba a gust.

Fa ja 103 anys que el catedràtic de la Universitat de Barcelona Angel Rodríguez, juntament amb altres companys de la institució, va fundar el Real Club Deportivo (RCD) Espanyol, un equip llegendari que ha aconseguit arrossegar la simpatia de molts incondicionals, en concret de 27.900 socis. Actualment, cent vint penyes difonen la passió per l’equip blanc i blau no només a Catalunya i a Espanya, sinó també a la resta del món. Països com Japó, Argentina, els Estats Units i França compten amb el seu club fidel de fans. Barcelona és la província catalana que concentra el major nombre de seguidors, amb un total de noranta grups organitzats, entre els quals es troba la Penya Blanc-Blava del Poble Nou: “Has de tenir molt amor propi i caràcter per ser de l’Espanyol ja que no t’ofereix cap títol. Llavors, per què continuem sent d’aquest equip? Perquè és un club històric i familiar, la gent s’hi troba a gust”, afirma el president de la penya, Víctor García, un perico veterà, que ha sabut mantenir-se en la tradició familiar sense canviar de camisa, malgrat els desenganys i les èpoques de pomes agres, tot aconseguint arrelar la seva passió en les generacions venidores: “Tots els meus fills i néts són de l’Espanyol. Vaig a veure els partits amb la meva dona i quan el nostre equip fa un gol sempre ens abracem i ens donem dos petons.”

La idea de constituir la Penya, enclavada en un barri popular de tradició industrial, va gestar-se a la dècada dels setanta. Concretament, va néixer de l’afició comuna d’un grup de treballadors d’una mateixa empresa metal·lúrgica: “Tots érem socis de l’equip i vam pensar que seria una bona iniciativa formar una penya per tal d’ajudar l’Espanyol.”

L’entitat va començar a caminar el 1972 amb només 22 socis. “Ja feia uns tres anys que hi estàvem treballant, només vam necessitar l’ajuda definitiva del president del Club, Joan Vilà Reyes, que va posar de delegat de les penyes a qui després va ser un president de record inesborrable, Manolo Meler.”

Víctor García recorda el suport rebut també de Pau Ros, que treballava al departament de personal de la mateixa empresa, “va ser el nostre benefactor en aquella primera època. Tenia un carnet de soci antiquíssim”, concreta, sense oblidar de pronunciar els noms d’altres persones que ressalten pel mèrit d’haver-hi col·laborat intensament: “La nissaga Gómez-Garriga, els membres de la qual han participacipat molt intensament en totes les tasques de la Penya; Bernat Laviña, que des de fa molts anys és famós pels dinars a la seva casa a Santa Susanna; Julià Garcia, el meu germà i un gran col·laborador; Pepita Formentí, imprescindible; Antonio Rodrigo i família, la família Colás, i molts altres.”

Aviat, la Penya va arreplegar més afeccionats: “Vam arribar a tenir 400 socis en el barri. Va ser una època de molta empenta”, rememora.

Una etapa daurada en què la Penya arribava a gastar un milió anual de les antigues pessetes: “Teníem poder econòmic. Trèiem 25 carnets de seient i 25 de generals, tot i que això va arribar a ser contraproduent; aquells carnets eren rotatius i això provocava que no hi hagués més gent que es fes sòcia. També, es van crear enveges; érem vistos com els milionaris.”

Tot allò que puja, però, baixa. El relleu generacional ha acabat debilitant l’energia formidable dels primers anys: “Nosaltres ens hem fet grans i els joves no volen tantes responsabilitats. Només veuen que ara som la meitat de socis, uns 200, que paguen una quota de 24 euros a l’any i que amb això i altres activitats, com sorteigs i loteries, s’ha de pagar el lloguer del local cada mes. Això són diners i la gent ho defuig una mica. Tot i que els joves no fallen i continuen venint als partits, fins i tot amb les famílies, no els pots proposar la direcció, perquè no la volen”, assegura, abans de detallar alguns dels avantatges que suposa ser membre d’una penya com la del Poble Nou: “Els facilitem els carnets perquè no hagin de fer cues. Nosaltres ho paguem primer i després els socis ho poden finançar, per exemple, en tres mesos.”

D’altra banda, el col·lectiu disposa d’un local condicionat per visionar els partits: “Tenim una sala de vídeo amb quaranta butaques i un servei de bar amb una barra de set metres, així com una sala de juntes i unes vitrines on recollim tots els trofeus que hem anat rebent. Hi havia èpoques en què vam arribar a fer sopars i festes. També, al vestíbul de l’entrada ens reuníem i jugàvem a les cartes. En l’actualitat, ens sobra espai. Ara, la gent es queda més a casa i només hi venen una hora abans del partit. Prenen el cafetó, fan la xerradeta i se’n van. Dilluns tornen a buscar la loteria i ens retrobem el dia que es fa alguna sortida important, com quan vam anar a València en sis autocars.”

Per a Víctor García és important assenyalar que “el sentiment pels colors blancs i blaus representa l’autèntic vincle que uneix els aficionats, independentment de la tendència política que puguin tenir. L’Espa­nyol aglutina gent molt heterogènia, tant de dreta com d’esquerra, i gent provinent d’arreu de Catalunya, amb una gran tradició blanc-blava”, comenta i afegeix: “Jo em sento molt català i m’identifico plenament amb la terra, la història i la cultura que ens ha fet un poble digne, però a la Penya ha de prevaler l’esperit esportiu per sobre de tot.”

Els pericos, que el 1997 van deixar enrere el seu mític feu, l’Estadi Sarrià, anomenat popularment Can Ràbia o La Bombonera, tornaran ara a canviar de seu. De l’Estadi Olímpic es traslladaran pròximament a Cornellà, a un complex de gran volada –actualment en fase de construcció– que combina l’oferta lúdica amb l’esportiva i que està enfocat a atraure les afinitats d’oci de tota la família; tant es podrà assistir al partit, com prendre un refresc a una terrassa, fer compres o veure una taquillera pel·lícula de cinema. “Suposo que en aquest nou espai tornarem a estar a sobre del camp, com a Sarrià. Era meravellós, hi havia una molt bona visió de les jugades. A l’Estadi ho veus tot de lluny.”

El president de la Penya reflexiona sobre el tarannà actual del futbol i reconeix els canvis: “Ara bàsicament són diners, merchandising i contractes. És un esport professional. Per a mi, no és bo que tots els jugadors siguin estrangers, això va contra l’esperit de l’esport. Quins colors senten?”, es pregunta, tot trobant el contrapunt: “Almenys a l’Espanyol no hi ha tant fanatisme, tanta pressió com a altres equips punters.” Potser aquestes són les reflexions que van acabar de convèncer el seu fill, que quan era petit se li va ocórrer preguntar: “Pare, per què hem de ser de l’Espanyol?”