Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Xavier Colom Soto
SR. XAVIER COLOM SOTO.
Fotografia: Àngel Font

SR. XAVIER COLOM SOTO. FEDERACIÓ PROVINCIAL DE FUSTERS, EBANISTES I SIMILARS DE TARRAGONA

Obra:

Text del 2002

L’ús d’eines informàtiques i de noves tecnologies ha esdevingut imprescindible.

.

La Federació Provincial de Fus­ters, Ebenistes i Similars de Tarragona és una organització constituïda el 1979 com a òrgan de representació, ges­­tió, foment i defensa dels in­teressos dels empresaris de la branca de la fusta de la pro­víncia de Tarragona. Aquesta és una entitat associativa de segon ordre que agrupa di­ver­ses associacions i gremis tar­ragonins –el Gremi de Reus, presidit per Enric Espinal; el Col·lectiu d’Empresaris del Moble de la Sénia (CEMS), pre­sidida per Joan Sabater; l’Associació de Tarragona, en­­­­­cap­çalada per José Monje, i el Gremi de Valls, comandada per Marcel·lí Morera– i que en l’ac­tualitat dirigeix Xavier Colom. Fins al moment, s’hi han adherit 250 empreses del sector, que donen ocupació a 2.200 treballadors directament “i a uns 9.000 de forma indirecta.”

Aquests treballadors s’engloben en altres patronals supraprovincials: “Pertanyem a la Confederació Catalana de la Fusta, que, al seu torn, està integrada en la Confederación Española de Empresarios de la Madera.”

Les activitats que desenvolupa aquest organisme s’adrecen, en primer lloc, a la defensa i la promoció dels interessos dels membres davant de l’Administració i altres col·lectius. En segon lloc, d’una banda, al foment de la cooperació i unió entre els socis i, de l’altra, a la seva formació. En aquest sentit, tal com posen de ma­nifest Xavier Colom i José Monje, “l’associacionisme no només és bo, sinó també necessari. Som un país petit amb sis milions i escaig d’habitants que disposa de recursos naturals escassos. Per això, cal que se­guim fent pinya per desenvolupar la nostra activitat en les millors condicions possibles. L’associacionisme forma part del tarannà propi dels catalans per­què és una alternativa que ens defensa de les incerteses de l’exterior, i més ara, dins del context de competitivitat de la Unió Europea.”

Aquestes característiques nacionals expliquen “la vitalitat d’aquesta mena d’organit­zacions al nostre país. Com a exemple, només a Reus hi ha més de quatre-centes associacions.”

Històricament, “els gremis es van crear per perpetuar l’ofici. L’empresari, l’oficial, ense­nyava l’aprenent.”

Aquesta simbiosi es va trencar per raons diverses: “Pels mateixos abusos d’alguns empresaris quant a la situació contractual dels suposats aprenents i, sobretot, perquè l’immens poder d’aquestes institucions es traduí en la creació de les cambres de comerç, que representen un estadi intermedi entre els emprenedors i l’Administració.”

Per afegitó, als fets anteriors se suma un altre de transcendental: “L’instint de preservació de la nostra tasca artesana s’ha anat perdent a mesura que la societat ha esdevingut més individualista.”

I és que la branca de la fusteria suscita poques vocacions entre el jovent, de manera que no es propicia el relleu generacional dels professionals més veterans. A més, els consumidors estan poc familiaritzats amb les peces artesanes que, fins i tot, sovint infravaloren: “En el cas de la fabricació de mobles i de l’ebenisteria, partint del fet que la fusta és un bé exhaurible i molt valuós, la indústria actual tendeix a economitzar-la. D’aquesta forma, les antigues deixalles s’empren per confeccionar l’interior dels objectes, mentre que els exteriors són recoberts amb xapa. Pel que fa a la tradicional fusteria, cada cop hi ha més firmes que es dediquen a la fabricació en sèrie de complements per a la llar (prestatges, armaris, etc.) o a l’acoblament de peces provinents d’altres indústries.”

És evident que “els productes han de ser atractius i socialment acceptables des del punt de vista del disseny, i còmodes i rendibles des del vessant econòmic.”

Per aquest motiu, “l’ús d’eines informàtiques i de noves tecnologies ha esdevingut imprescindible.”

Aquesta evolució de les empreses comporta la reducció cada vegada més notable del nombre de mestres professionals que exerceixen pel seu compte: “Les grans firmes de mobles de qualitat els contracten massivament perquè elaborin productes artesans.”

I es complementa amb les mancances existents en la formació dels fusters i ebenistes del futur: “Haurien de començar fent pedagogia entre els pares. La divisió sistemàtica entre els alumnes que podien afrontar el batxillerat i aquells altres que no podien –o no volien–  i que per tant s’havien de derivar cap a la formació professional, va fer que aquest tipus d’ensenyament perdés prestigi atès que els pares volien que els seus fills fossin universitaris.”

Per canviar la situació, cal enfortir la formació professional. Per això, s’ha implantat un cicle superior, el de Desenvolupament de Productes en Fusteria i Mobles, que ja ha estat aprovat per la Generalitat: “Així, els alumnes que hagin acabat el batxillerat i als quals agradi el disseny es podran iniciar voluntàriament i per vocació en una activitat summament creativa. Aleshores, seran ells qui engeguin nissagues de futur que determinaran una transformació piramidal en l’estructura de l’activitat de dalt cap a baix.”

Però, per portar a terme aquesta evolució calen ajudes de l’Administració i una major adequació del sistema educatiu amb l’objectiu que prevalgui la pràctica sobre la teoria, com ja succeeix al País Basc o a Alemanya. “Els cursos de formació ocupacional, com els de l’Associació de Tarragona, no poden ser la resposta al dèficit de professionals, perquè sis mesos és un període de formació insuficient. Durant aquest temps, només es formen aprenents avantatjats que no poden ser retribuïts com els treballadors ordinaris per raons de tipus empresarial. No obstant això, aquests joves, la seva família i la mateixa societat demanen el contrari.” Vet aquí el dilema per resoldre en els propers anys: o es dóna suport i es potencien des de totes les instàncies –especialment les educatives– els antics oficis o bé aquests desapareixeran. Aquesta difusió és força complexa, ja que comporta la revalorització d’aquestes dedicacions des de l’escola primària. Així doncs, cal començar modificant els esquemes de les famílies i dels mateixos mestres, i, sobretot, posar especial èmfasi en la importància de viure rodejats d’objectes bells, senzills i perdurables i de conservar-los a través de les generacions. I tot això anant en contra de les pressions de les grans multinacionals del sec­­tor, que aposten pel mobiliari en sèrie d’automuntatge, i tam­bé en contra d’unes necessitats socials i econòmiques sovint confrontades amb l’essència d’aquest ofici.