Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sra. Anna Dols et alia
SRA. ANNA DOLS.
Fotografia: Àngel Font

SRA. ANNA DOLS. FUNDACIÓ CULTURAL ANNA DOLS

Obra:

Text del 2002

Volem que la nostra activitat arribi fins al darrer racó del planeta

La tasca de la Fundació Cul­tu­ral Europea Ana Dols, que per­segueix “l’ensenyament de les llen­gües i cultures espa­nyoles, ca­talanes, franceses i d’al­tres, així com els inter­­can­vis culturals, colonials i al­tres iniciatives de bes­canvi i enriquiment personal i cul­tural”, va néixer a partir d’una experiència personal viscuda per Ana Dols en qua­litat de pro­fessora d’idiomes, con­cre­ta­ment d’espanyol per a es­tran­gers. Va tenir lloc durant una recepció oferta per l’al­cal­de de la localitat fran­­ce­sa d’Or­léans als professors d’idiomes estrangers en actiu en aquella població on ella exercia: “Cap persona no pot renegar dels seus orígens. La llengua i cultura pròpies han de des­pertar quelcom en els individus que els identifiqui com a integrants en una col·lectivitat, i aquest sentiment és encara més extrem en el cas de trobar-te representant el teu país en l’estranger. Aquest era el meu cas quan l’any 1960 vaig ser convidada a una recepció per l’alcalde de la ciutat d’Orléans, el senyor Roger Secretain, a la qual també s’havia in­vi­tat altres docents de països com ara Alemanya, els Estats Units, el Reg­ne Unit, etc. En el moment en què l’alcalde s’havia d’adreçar a nos­al­tres, va tenir unes paraules més que afectuoses per als valors que Ale­manya i els països anglosaxons encarnaven i per a la tasca que els seus professors desenvolupaven en territori francès. No obstant això, en arribar el meu torn, després de dedicar-me unes paraules de con­hort personal i d’agrair la meva presència, va assenyalar que jo era l’ex­po­nent d’un país, Espanya, que no significava res.” Aquestes dures pa­rau­les fruit de la situació política del període a l’Estat espanyol, van ferir pro­fun­da­ment la sensibilitat d’Ana Dols. Tot i així, el seu esperit vitalista, optimista i lluitador va fer que aprofités l’oportunitat que tot d’una se li va presentar: “L’es­posa de l’alcalde es va sentir avergonyida i molesta per les dures pa­raules del seu marit, i amb una amabilitat infinita, es va apropar a mi per excusar-se i invitar-me a sopar a casa seva. De seguida em vaig ado­nar que aquella seria l’ocasió per rebatre la injusta opinió del polític fran­cès, mogut per prejudicis polítics i pel desconeixement de l’es­sèn­cia i la cordialitat del nostre poble, i vaig acceptar encantada.” Ja ales­ho­res s’havia adonat que “calia apropar França a Espanya i a l’inrevés per acabar amb els tòpics existents i amb la manca d’informació. Negar els va­lors del país i les llengües que representava significava negar els meus propis, i no hi estava pas disposada. Va ser en aquell precís mo­ment que vaig decidir lluitar per acabar amb tots aquests prejudicis i per fomentar el mutu coneixement i enriquiment entre els pobles d’Europa.”

El sopar a casa del dignatari francès va ser la primera trobada personal de les moltes que després es van produir: “Vaig convidar el matrimoni a Tar­ra­­gona en un viatge d’incògnit en què van ser rebuts pel llavors al­cal­de de la ciutat, el senyor Martí Pla. Immediatament es van enamorar del nostre paisatge i els nostres costums, de manera que van repetir el viat­­ge en diferents ocasions i, en un dels desplaçaments d’una de­le­ga­ció tarragonina a la població francesa, el polític va reconèixer, durant les celebracions de la festa nacional que suposa el dia de Joana d’Arc i davant el rector de la Universitat Laboral de Tarragona, que aquesta ciu­­tat mediterrània era per a ell com una mena d’estimada extraoficial a la qual s’amava profundament en la intimitat, però que no podia ser pas reconeguda de cara a l’opinió pública, atesa la falta de democràcia exis­tent a l’Estat espanyol.” Aquesta declaració sincera de l’alcalde fran­cès va permetre “subscriure una carta d’amistat entre les dues ciutats i ini­ciar l’in­tercanvi d’activitats entre ambdues poblacions. Al comença­ment, bàsicament, es tractava de grups d’ensenyament secundari i uni­­­ver­sitari que, després de concloure el seu període d’aprenentatge pràc­­tic de les llengües i cultures espanyoles i catalanes, portaven a ter­me una estada per prendre contacte directe amb la nostra parla i cultura.”

Les característiques de l’època –la dècada de 1960– van permetre que du­rant els primers temps, aquests viatges no haguessin de menester una gran infraestructura i que poguessin ser programats de forma ràpida i precipitada: “Sovint marxàvem cap a Tarragona amb grans grups d’estudiants sen­se tenir un lloc on allotjar-nos. Això seria impossible en l’actualitat en què les estades han quedat reglades i segueixen un seguit de tràmits per dur-se a terme.” La característica comuna de tots aquests joves era que “tornaven encantats de l’intercanvi i de les experiències viscudes.”

La resposta massiva per part de l’alumnat va conduir a la creació d’una as­so­­ciació que “recaptava fons i compensava les desigualtats socials, de ma­nera que es destinava una part del pressupost perquè els es­tu­di­ants amb menys mitjans econòmics també es poguessin des­pla­çar i fer l’estada a Tarragona.” Les cada cop més grans dificultats per tro­bar un allot­jament van conduir Ana Dols, per recomanació de monsenyor An­dré Charrat, amb el seu consell i l’ajuda material per a la creació d’una fun­dació, a “la compra d’un edifici que constava de planta baixa i qua­tre pisos per permetre l’allotjament dels grups durant els des­pla­ça­ments. Eduard Arrufat, cofundador de la Fundació, amb el seu tre­ball apostòlic i en­tu­si­asta en pro de la joventut, va fer possible que el pro­jecte de la Fun­dació prengués forma. Actualment n’és la seu i una escola d’adults i ensenyament de llengües que fun­cio­na mitjançant un conveni amb l’alcaldia de Tarragona i la Generalitat de Catalunya, de ma­nera que el professorat depèn directament d’a­questes institucions per tal de poder gaudir d’unes millors con­di­cions contractuals i sala­rials.”

Aquests intercanvis que, durant els primers anys, van ser totalment re­vo­lu­cio­­naris i innovadors van anar generalitzant-se amb el pas del temps a tots els països d’Europa. Aquesta extensió durant la dècada dels setanta va coin­cidir amb la creació de la Fundació Cultural Europea Ana Dols l’any 1976, amb un caràcter beneficodocent i sota l’esperit de la pau, la concòrdia i l’aju­da als al­tres per tal d’aconseguir entre tots els progrés i la millora de la hu­manitat. Aquest esperit es tradueix en els objectius culturals que són els següents: en primer lloc, a més de l’ensenyament de les llengües i cultures catalana, cas­tella­na i francesa, qualsevol altra considerada d’interès segons disposi la di­rec­ció del Patronat rector de la Fundació. En segon lloc, permetre les es­tades a l’estranger per a joves, “que, fonamentalment, han estat fi­nan­çades fins al moment per les mateixes institucions acadèmiques que les pro­mo­vien, és a dir, les universitats i les escoles superiors. Tot i així, sempre hi ha hagut algun petit espai per a les beques i les ajudes a estudiants en situacions especials. Aquesta és una línia que de­sit­gem impulsar es­­pecialment en els propers anys.” En tercer lloc, afa­vo­rir els intercanvis i la participació en la vida del país d’acollida. “Les perso­nes que sol·liciten el nostre ajut i coordinació per gaudir d’una expe­ri­èn­cia d’intercanvi han d’aportar quelcom a canvi. Aquesta contri­bu­ció pot ser qualsevol tre­­ball que augmenti la informació existent en el seu país sobre la cul­tura, els costums, les rutes turístiques, etc. del país de des­tinació. D’a­­questa manera afavorim, d’una banda, un mi­llor coneixe­ment en el país de l’estudiant i, d’una altra, un esforç com­pensatori per part de l’estu­di­ant que sempre és profitós perquè li fa avançar en valors com els de la tolerància.” En quart lloc, la Fundació ha prestat sempre el seu su­port per­què els alumnes poguessin desen­vo­lupar les pràc­tiques finals de carrera a Tarragona i d’aquesta manera donar a co­nèixer la nostra llen­gua i cul­tu­ra fora de les nostres fronteres i també fo­men­tar els llaços d’a­mis­tat entre joves de diferents països. En cinquè lloc, pro­mou­re la formació con­tí­nua fora de les fronteres del país propi “entre els joves i les ge­ne­ra­cions més grans, com una necessitat cada cop més pre­sent en la nostra societat i a la qual s’ha de fer front amb ima­gi­nació.” En sisè lloc, promoure els treballs d’intercanvi de voluntariat que po­den ajudar a desenvolupar els vessants més solidaris de les joves gene­ra­cions. Aquests intercanvis culturals “que durant els pri­mers anys no­més esta­ven pen­sats per a joves universitaris, s’estengueren pro­gres­­si­va­ment cap a altres capes de la societat, i actualment abracen totes les clas­­ses socials i tots els segments d’edat, amb especial cura, però, dels e­fec­tes socials i personals beneficiosos d’aquestes estades. En aquest sentit, estem més que orgullosos dels resultats que el nostre pro­grama d’acollida de famílies està tenint. Es tracta de propiciar es­ta­des va­ca­cionals en nuclis familiars formats a partir de les segones uni­ons dels progenitors, de manera que sovint els membres més petits no te­nen llaços de consanguinitat entre ells o el seu contacte durant la res­­ta de l’any és mínim. La pau i la tran­quil·litat que es respiren en un am­­bient que permet un diàleg i un inter­canvi són molt enriquidores per a aques­­tes persones i crea un clima molt familiar, de manera que so­vint en aban­donar la nostra ciutat, el tarannà i sentiments de ca­das­cun dels menuts és diferent perquè s’ha produït una veritable germanor.”

Recentment, aquesta institució ha aconseguit “inaugurar un casal europeu a Fonscaldes, prop de la capital de Tarragona, grà­cies a la col·­la­bo­ra­ció i el suport del seu alcalde, el senyor Jordi Cas­­tells.” Aquest casal es tro­ba a disposició de tots els joves europeus i pro­­perament, en un projecte con­so­lidat per un altre casal, tindrà una ca­pa­citat total per a un centenar de per­sones. Aquesta inauguració, però, no ha estat l’única, ja que també s’ha po­gut estrenar a Orléans la Ca­sa de Tar­ra­gona, situada en un edi­fici del segle XV, gràcies a la seva ces­sió per part de l’Ajuntament de la ciutat francesa.

Tota la monumental tasca d’una fundació que no es conforma amb mi­rar cap a l’àmbit europeu –“com un efecte més de la mundialització, volem que la nostra activitat arribi fins al darrer racó del planeta”– ha estat pos­sible gràcies a l’intens treball dels seus patrons: el seu cofundador l’ad­vo­cat Eduard Arrufat Tarragó, sacerdot; la il·lustríssima senyora Con­cep­ció Tarragó i Castro, secretària emèrita de la Fundació, a qui la Fundació déu tant per la seva dedicació i l’enriquiment personal i professional que hi ha aportat; el seu secretari Eduard Rodríguez Ciurana, un advocat que s’ha abo­cat en cos i ànima a la gestió de la Fundació; la seva consellera, Do­lo­res Dols Cusidó, qui ha aportat a la Fundació molts dels seus béns; la res­pon­sable cultural, Lluïsa Vallés, catedràtica, que bolca els seus coneixe­ments en cada una de les conferències que dicta en nom d’aquesta Fun­da­ció i sense la qual el tarannà de la institució no seria el mateix, i la seva pre­sidenta, Ana Dols Barrabeig: “Sense il·lusió, esperança, constància i ganes de treballar no es pot fer gairebé res. Els projectes es fan rea­li­tat a través d’un intens esforç individual. Personalment, estic con­ven­çuda que quan un persegueix un objectiu i de veritat busca alter­na­ti­ves i solucions, sempre troba quelcom que s’ajusti a les seves neces­si­tats, tot i que no respongui exactament a les seves expec­ta­tives inicials.” De fet, el seu intens treball en el món de la formació ha estat con­di­cionat per la ferma creença que “saber parlar més d’una llengua cons­ti­tueix un enriquiment cultural i personal insuperable. Els joves hau­rien de parlar, com a mínim, tres o quatre llengües eu­ropees i tenir en compte que l’ús de l’anglès, tot i ser extens, és limitat i que la Unió Eu­ro­pea està donant un suport molt especial a altres llengües com és el cas del català, dins de les llengües minoritàries.”

La trajectòria docent d’Ana Dols l’ha conduït a impartir classes a uni­ver­si­tats com La Sorbona, on es va decidir a engegar un doctorat dirigit per l’e­mi­nent doc­tor Michel Gauthier, pel qual sent una profunda admiració i agraï­ment, amb una te­si que “proposava una revolu­cio­nà­ria meto­do­lo­gia pe­da­gògica des d’un estudi profund i analític de resul­tats cien­tí­fics que demostren que és aplicable i funciona, ja que faci­li­ta la parla de llen­gües estrangeres d’una manera natural mit­jan­çant la pràctica d’a­­ques­tes amb un caràcter totalment altruista i on l’alum­ne adquiria un paper protagonista.” És una peda­gogia creada per un magnífic estu­diós de la matèria, Jean Villagier, que es basa en la comunicació, la qual posa de ma­ni­fest el fet que, en el cas de les llengües maternes, els par­lants primer les apre­nen de for­ma pràctica i després n’inicien l’anàlisi teòrica. Aques­­ta tesi, que s’ha ma­te­ria­litzat després de molts anys d’es­forç i després d’ha­ver pas­sat per eta­pes de des­ànim en què va abandonar mo­men­tà­nia­ment la in­ves­­ti­ga­ció, ja ha estat redactada, presentada i valo­rada per un tri­bunal de ca­tedràtics i docents universitaris: “Durant l’ex­po­si­ció, aques­ta tesi va es­­tar molt ac­ceptada pel tribunal i es va aplau­dir molt la se­va meto­do­lo­gia.” En breu serà pre­sentada davant els òr­gans lin­güístics de la Unió Europea per ser exa­mi­nada. Tot això per aconseguir un es­tàn­dard didàctic que afavo­reixi l’a­pre­nen­tat­ge de llengües es­tran­geres, una pràc­tica que ca­da cop se­rà més habitual dins de les nostres engran­di­des fronteres, però que no ens ha de fer obli­dar “la nostra llengua ma­terna, que determina la ma­ne­­ra de sentir, de per­ce­bre el món i la forma com l’estimem.”