Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sra. Antònia Roura Barbany et alia
SRA. ANTÒNIA ROURA BARBANY, SRA. MONTSERRAT AGUILAR CASACUBERTA, SRA. MONTSERRAT LLOPART.
Fotografia: Àngel Font

SRA. ANTÒNIA ROURA BARBANY, SRA. MONTSERRAT AGUILAR CASACUBERTA, SRA. MONTSERRAT LLOPART. FUNDACIÓ ANTÒNIA ROURA BARBANY

Obra:

Entrevistades el 2001 pel Sr. Font

Els coneixements sempre es poden adquirir en un llibre; els valors personals, no.

La vida d’Antònia Roura ha estat sempre impregnada per les seves fer­mes creences religioses i pel seu esperit solidari bolcat en satisfer les necessitats dels altres. Nascuda a Santa Eulàlia de Ronçana, la seva vida es vinculà des de ben jove a Granollers: “Vaig voler ser monja, però no va poder ser. Era modista i tenia un petit taller on donava fei­na a més noies. El negoci funcionava bé, però va arribar un mo­ment en què vaig adonar-me que les modes que s’estaven impo­sant no eren les més adequades des del punt de vista de la meva moral. Sabia que l’única manera de tirar endavant era acceptar aquests canvis, però no hi estava disposada. Alhora, sentia una pro­­funda inquietud religiosa. Després d’uns exercicis espirituals la meva vocació es va reafirmar. Vaig parlar amb el meu director espi­ritual, i vam decidir que es gestionaria el meu ingrés a l’Orde de les Carmelites Descalces. L’examen mèdic previ, però, va dictaminar que el meu estat de salut no era l’adequat per suportar la forta aus­te­ritat i duresa de l’estil de vida d’aquesta orde religiosa. No em vaig desanimar, i el meu director espiritual em va proposar que ac­cep­tés el càrrec de professora de costura que hi havia vacant a Hostafrancs. Durant nou mesos vaig viure en comunitat amb un grup de noies obreres que aprenien un ofici, mentre esperava que la meva salut es restablís i pogués intentar l’ingrés en una altra congregació. El capellà que ens assistia em va comentar que tenia bones noticies per donar-me el dia de Sant Joan, jo esperava amb joia el moment de sentir les seves paraules perquè sabia que es relacionaven amb la meva aspiració. Estava a punt de dir-me-les, quan vaig rebre una trucada de casa meva: la meva germana havia tingut un accident i estava molt greu.”

La seva germana morí i Antònia es feu càrrec dels seus fills petits i dels seus pares, ja grans. D’aquesta manera renuncià a la seva vocació mona­cal per tenir cura dels seus familiars. No obstant això, “mai no va deixar de tenir contacte i de col·laborar estretament amb la parrò­quia”, comenten Montserrat Aguilar i Montserrat Llopart, les dues direc­to­res dels centres de Granollers i l’Ametlla de la Fundació Roura Barbany; són elles les encarregades d’explicar-nos els seus orígens: “En jubilar-se, Antònia va tenir més temps i va començar a dedicar-se a visitar els vellets que es trobaven sols i en una situació més precària.”

D’aquesta manera “es va crear la Fundació l’any 1978. En un primer moment, Antònia va reunir sis persones grans sense mitjans en un pis. La situació aleshores no era la que tenim en l’actualitat: en pri­mer lloc, les persones ateses, o bé no tenien familiars, o bé hi havi­en trencat els lligams per raons personals i no disposaven dels recursos necessaris per pagar-se una atenció adequada. A més, a Granollers només existia una institució geriàtrica i, encara que en aquell moment se n’estava creant una de més gran, de seguida va quedar totalment col·lapsada. De manera que el petit pis, pensat per servir de transició fins a l’entrada al geriàtric, va esdevenir un veri­ta­­ble centre assistencial.”

Això va fer que Antònia s’adonés de la ne­ces­si­tat d’ampliar i condicionar adequadament un centre d’acollida perma­nent per a les persones grans: “Un particular va cedir a Antònia una planta baixa perquè la fes servir com a residència.”

Aquesta donació va significar el pas de les sis places inicials a 14, que l’any 1990 esde­vin­gueren 33: “La Generalitat va comprar la part alta de l’edifici i la va rehabilitar. Després, l’any 1998, vam tenir una altra mo­di­ficació que ha permès que arribéssim a les 50 places com a resi­dència i a 20 més com a centre de dia.”

Aquesta oferta es va completar l’estiu de 2001 amb un altre centre a l’Ametlla del Vallès: “Tenim a càrrec nostre 44 avis, més tres centres de dia amb 12 places. Aquest centre no és de creació pròpia com el de Granollers, sinó que ens hem fet càrrec d’un servei que fins aleshores havia gestionat l’Orde de la Visitació. Les monges ja eren massa grans per portar una tasca tan feixuga, i nosaltres ens n’hem fet càrrec amb tot el personal, els residents i les germanes de la comunitat, a les quals també atenem.”

Aquest nou projecte “és una manera de tornar a aquestes dones una mica del que elles han estat donant a la societat durant tant de temps.”

El perfil dels residents actuals respon a “persones grans malaltes que ne­cessiten una assistència permanent i continuada. Per això, els equips d’atenció han evolucionat i s’han especialitzat al llarg dels anys. Actualment, no només estan formats per aquells qui tenen cura dels avis i pels serveis de cuina i neteja, sinó també per tre­balladors socials, psicòlegs i equips sanitaris, que inclouen infermeres, fisio­te­rapeutes, metges, etc. La proporció entre resi­dents i personal és gairebé de dues persones per atendre un ma­lalt.”

Montse Aguilar i Montse Llopart, les responsables de l’adminis­tra­ció dels dos centres des que Antònia va haver de reduir el ritme d’impli­cació a conseqüència de la seva avançada edat, lamenten la pèrdua de valors que ha comportat la professionalització de la cura de les persones grans: “La vocació ja no és el mòbil fonamental dels treballadors que es fan càrrec de cobrir les necessitats bàsiques dels avis. Tan­ma­teix, nosaltres intentem sempre que destaquin per la seva huma­ni­tat i el seu seny perquè els coneixements sempre es poden adquirir en un llibre, però els valors personals no.”

En aquest sentit segueixen l’exemple de la impulsora de la fundació que encara actualment “ajuda a menjar els residents quan va al centre.”

La fundació Antònia Roura Barbany és una institució que va néixer per donar resposta a una necessitat social que ha evolucionat amb el pas del temps, però que encara conserva l’esperit bàsic: “Crear una llar en què les persones grans puguin viure i ser ateses convenientment i on puguin morir quan arribi el moment. El canvi de perfil del resident ha propiciat que l’intercanvi amb les famílies sigui molt més gran; ara participen molt activament en la vida de la residència i en la millora de la nostra atenció mitjançant els seus suggeriments. In­ten­tem que els interns se sentin a casa i en tot moment tinguin el caliu de les persones que els estimen; és per això que impulsem activitats, com ara que tots els residents rebin un regal dels seus familiars per Nadal.”

I la seva tasca social es completa amb el costós finançament d’aquestes estades: “En els casos en què els residents no disposen de recursos, tenim dues possibilitats: o bé la Gene­ralitat els subvenciona mitjançant beques, o bé ho fem nosaltres mateixos, però, sigui com sigui, els acollim.”