Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sra. Carme Hilario
SRA. CARME HILARIO.
Fotografia: Àngel Font

SRA. CARME HILARIO. ASSOCIACIÓ DE PROFESSIONALS DELS ESPAIS VERDS DE CATALUNYA

Obra:

Text del 2002

El ciutadà és molt receptiu i cada cop hi ha més interès per aplicar criteris sostenibles en la gestió del verd.

Els espais verds que trobem a la nostra ciutat són indrets que ens permeten passejar, relaxar-nos, fer activitats lú­diques i que, a més, són el gran pulmó de la ciutat. Per aquesta raó, cada vegada es tendeix a donar-los més im­portància i a considerar-los amb l’atenció que es mereixen. El cert és que són molts els professionals que treballen perquè aquests espais siguin com són, gent d’oficis diversos que s’esforça per crear i gestionar els espais verds de tot Catalunya. Són ells els qui fa nou anys van constituir l’Associació de Professionals dels Espais Verds de Catalunya, tal com ens ho explica la seva presidenta, Carme Hilario: “Som un col·lectiu de gent que ens dediquem a la gestió d’aquests espais des de diferents vessants, ja sigui des de l’Administració, des de l’empresa privada o individualment. Vam decidir formar una associació, perquè ens semblava que calia donar a conèixer les novetats i les tècniques que anaven sortint, comunicar-nos millor entre nosaltres i divulgar la nostra feina més enllà del nostre col·lectiu.”

Entenem per gestió d’un espai verd des del moment que es fa el projecte de l’obra fins que aquesta s’executa i cal fer-ne el manteniment: “El projecte el pot encarregar una administració, una empresa o un particular, i el primer que cal tenir clar –a més del clima, el tipus de sòl i l’entorn– és quin ús es donarà a aquest espai, perquè no és el mateix una zona destinada a esbarjo que una zona destinada a passeig o activitats lúdiques, com tampoc no és igual una zona destinada a persones grans, a joves o a nens de menys de cinc anys.”

Normalment qui fa l’encàrrec això ja ho té clar, però, si no és així, caldrà primer fer un estudi de recerca sobre què és el que manca en aquell barri o en aquella població: “Un cop decidit el que s’ha de fer, aleshores es comença a treballar en el projecte, i caldria que ho fes un equip pluridisciplinari integrat per arquitectes, paisatgistes, biòlegs, enginyers agrícoles, etc.”

L’execució d’aquest projecte també l’ha de portar un equip de professionals molt diversos: “Malauradament, hem de lamentar que sovint els concursos públics s’atorguen a empreses de construcció, i són aquestes les que subcontracten la jardineria, de manera que acabem essent els parents pobres de l’urbanisme.”

El projecte té una durada, i l’execució també, però després s’inicia una fase que no té un termini establert, sinó que dura tota la vida de l’espai verd, la fase de manteniment: “El millor seria que junt amb el projecte ja es lliurés un altre projecte de manteniment anual, perquè a vegades hi ha sorpreses, i el que no podem fer és tenir un espai meravellós d’entrada i que després no el puguem mantenir. D’altra banda, és important tenir en compte que si s’estalvia molt en l’execució pot ser que a la llarga es gasti molt més en el manteniment, és a dir que, a tall d’exemple, és millor un sistema de reg adequat a la vegetació que en el futur ens estalviarà aigua que no pas un altre que ens n’augmenti el consum.”

L’Associació s’encarrega de donar als seus associats informació sobre totes les fires i els congressos que es fan, però també n’organitza de propis: “Fa dos anys vam fer una fira en què vam ex­po­sar una gran quantitat de maquinària en un parc, es van realitzar demostracions i es va poder fer una comparativa real de quines eren les millors màquines per a cada situació. Ara n’estem organitzant una altra sobre productes de reg i esperem que tingui el mateix èxit.”

Pel que fa als congressos, els darrers han estat dedicats al reaprofitament d’aigua i als aspectes fitosanitaris: “La legislació sobre productes fitosanitaris s’està endurint molt i estem buscant alternatives que ens serveixin per tractar les plagues de la vegetació de les nostres ciutats. S’està treballant molt per aconseguir fer el que s’anomena lluita integrada, que és més o menys la que la mateixa naturalesa genera en els nostres boscos i camps, però a la ciutat no és gens senzill.”

I continua: “Els arbres del camp agafen paràsits, però n’hi ha alguns que s’encar­reguen de neutralitzar-los. A la ciutat no passa el mateix i quan l’arbrat d’un carrer és atacat per alguna plaga, el ciutadà vol accions immediates. Això significa haver d’utilitzar productes fitosanitaris que poden tenir una certa toxicitat. Per aquesta raó, s’està treballant en altres mètodes més propers als naturals que encara necessiten estudis específics i concrets i que són de més lenta resolució.”

En aquest sector de la jardineria i els parcs sembla que sovint hi entren també un seguit de modes: “Segurament és cert. Quan es van fer les obres de millora per als Jocs Olímpics de 1992, hi va haver una gran profusió de palmeres a tot arreu; va ser una mena de moda propiciada pel gust dels arquitectes per utilitzar un arbre que no canvia gaire en la seva estructura. M’explico: si utilitzes una palmera, saps que no canviarà gaire amb el temps; en canvi, un lledoner, per posar un exemple, s’haurà de plantar petit i passaran uns anys fins que tingui una copa magnífica.”

Ara, sembla que les coses han canviat i s’està tendint a la jardineria mediterrània: “A mi, més que de moda, m’agradaria parlar de racionalitat. Durant molt de temps, la gent ha tingut la idea que la gespa era el símbol de la qualitat de vida, però hem de recordar que som al Mediterrani, i no a Londres, i que, per tant, aquí mantenir un jardí de gespa costa molts diners i un consum d’aigua desmesurat.”

Actualment, doncs, s’opta per prats o per plantes autòctones o aclimatades que necessiten menys manteniment: “Potser no tindrem una catifa verda, però, en canvi, aconseguirem que aquestes plantes visquin millor i sense quasi manteniment.”

Catalunya pot estar contenta dels espais verds que s’estan recuperant i que es creen de nou, però s’ha de dir que encara hi ha un sector de la població que malmet aquests espais verds: “Malauradament el grau de vandalisme ha augmentat en els últims anys, i som tots plegats els qui en sortim perjudicats. El gran repte que tenim és donar la informació necessària, de manera que arribi al seu destinatari. No s’ha d’oblidar que el ciutadà és molt receptiu i cada cop hi ha més interès per aplicar criteris sostenibles en la gestió del verd.”