Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sra. Eulàlia Fatjó Sanmiquel et alia
SRA. EULÀLIA FATJÓ SANMIQUEL.
Fotografia: Àngel Font

SRA. EULÀLIA FATJÓ SANMIQUEL. FUNDACIÓ GOMAR-FATJÓ

Obra:

Text del 2002

No podem modelar els menors segons la nostra voluntat.

.

Fa tres dècades, gràcies a l’altruisme del matrimoni Gomar-Fatjó, naixia la Fundació Gomar-Fatjó, ubicada a Cerdanyola del Vallès, amb una fina­litat beneficocultural. Avui, la seva neboda, Eulàlia Fatjó Sanmiquel, n’és la presidenta amb el suport del rector Josep Rosell i de Josep Castañé, vicepresident de l’entitat. Després de la donació dels Gomar-Fatjó, consistent en “una certa su­ma de diners i una torre a Cerdanyola”, va ser necessari constituir un Patronat que, segons mossèn Josep, va ser fonamentalment fruit de “la bona voluntat.”

Entre els membres d’aquest Patronat hi havia “els marmessors testamentaris, els senyors Salvador Codina i Esteve Cirera, a més de l’alcalde Domingo Fatjó i el rector de Cerdanyola.”

Vet aquí un trípode per­fec­te família-ajuntament-església, que avui continua funcionant. Al llarg de la primera reunió del Patronat, es va reflexionar sobre la millor mane­ra de “satisfer el desig dels donants de fer alguna cosa pel muni­cipi.”

En aquells moments, “les úniques infraestructures que hi havia a la vila eren dues sales de cinema i el casal parroquial. En conse­qüència, tot el poble havia de recórrer a aquest darrer per portar enda­vant qualsevol iniciativa.”

Van descobrir que la població estava necessitada d’una guarderia infantil, de manera que van posar fil a l’agulla, i van convertir l’immoble cedit pel generós matrimoni en allò que ara anomenem llar d’infants. La van batejar amb un nom entranyable, Patufet. Una de les seves prioritats era que aquest centre “estigués dotat d’un caire benèfic.”

Els responsables de la institució sabien que el seu projecte facilitaria considerablement les co­ses a “moltes mares de família solteres o separades sense ingressos, que podrien anar a treballar per tirar endavant els fills.”

Ara bé, al principi no tot va ser de color de rosa: “L’entitat va néixer a les portes de la Transició, i aviat van sorgir moltes veus contràries a l’Església. D’aquí que topéssim amb una gran oposició quan vam decidir posar una religiosa al capdavant de la guarderia.”

Mossèn Josep, de tarannà conciliador, es mostrava comprensiu, si bé “hi va ha­ver reunions al llarg de les quals es van produir moments d’extrema tensió.”  Afortunadament, “les aigües van tornar al seu curs natural.” A grans trets, els nostres protagonistes s’enfrontaven a tres gèneres de problemes: “Direcció, ideari i equip educador.”

Reconeixen que en el moment d’endegar el projecte van pecar d’una certa “immaduresa: La nostra intenció era que la guarderia es nodrís de gent procedent de Càritas, que prestés els seus serveis desinteres­sadament.”

No obstant això, tant la Generalitat com els pares exigien a la Fundació professionals titulats, a més d’una assegurança i el pagament d’impostos. Tot plegat generava unes despeses considerables, que no van fer por als artífexs de la institució: “Des del primer moment vam tenir les portes obertes a totes les famílies necessitades.”

El funcionament de l’entitat s’ha basat sempre en uns principis exem­plars: “Els qui tenen menys recursos paguen una quota més baixa.” El vicepresident de la Fundació ens revela que “del patrimoni amb què vam començar, només en queda pràcticament l’edifici.”

Concedeix una importància majúscula a “la subvenció que fins ara ens ha conce­dit cada any, a través de la Generalitat, el Ministeri de Treball. Altra­ment, no hauríem pogut tirar endavant la nostra tasca.”

Avui Cerdanyola ha multiplicat la seva població considerablement, la qual cosa ha motivat que s’obrissin sis noves guarderies, totes de caràcter pri­vat. La demanda de places desborda totes les expectatives: “Uns anys enrere, com que la majoria de parelles tenien només un fill, les esco­les bressol van patir una baixada. Ara, en canvi, molts pares tenen fins a tres fills.”

La Fundació Gomar-Fatjó conserva, per damunt de tot, el seu esperit solidari. D’aquí que, d’acord amb l’ajuntament del municipi, concedeixi beques als nens perquè puguin assistir a la guarderia. Un feno­men bastant recent que, amb tota seguretat, ha marcat un abans i un després en els centres d’ensenyament ha estat el de la immigració: “A les nos­tres classes hi ha molts fills d’immigrants.”

La plantilla de la llar d’infants està constituïda per 18 persones, que presten els seus serveis a un cente­nar de nens d’entre quatre mesos i tres anys: “Abans s’incorpo­ra­ven al centre quan tenien un any d’edat i l’abando­na­ven als sis. Val a dir que aques­ta franja d’edat oferia més possi­bi­litats a les edu­ca­do­res, que se’ls podien endur de colònies i encar­regar-los tre­balls una mica més com­ple­xos.”

La presidenta de l’entitat, que de moment no té cap intenció de jubilar-se, passa tota la jornada a la guarderia “per su­per­vi­sar-ne el funcionament.” Al llarg d’aquests 30 anys al capdavant de la Fundació, Eulà­lia ha tingut l’oportunitat de veure com hi passaven diferents genera­cions: “És una satisfacció quan un pare et recorda que ell també va ser alumne de la llar d’infants.”

Els nens de Patufet, fins i tot els més petits, disposen, entre altres docents, de “professora de música. De fet, cadascuna de les set classes té la seva pròpia cançó.”

Una de les activitats més interessants organitzades al centre és “una sortida d’un dia sencer a una granja, que permet als nens entrar en contacte amb els animals i conèixer un món diferent de l’urbà. Entre les persones i la natura hi ha un abisme conside­rable.”

A la institució són conscients que la possibilitat de des­pertar vocacions molt diverses és a les seves mans. Mossèn Josep atribueix una gran importància a “tot allò que sigui em­brionari, amb possibilitats de desenvolupar-se posteriorment de manera global i harmònica. Cal evitar, però, manipular els infants, cosa que de vegades s’esdevé amb els nens prodigi. No podem mo­de­lar els menors segons la nostra voluntat.”

Per al vicepresident de la Fundació, avi de tres nens petits, els errors comesos en educació infantil estan íntimament vinculats al món en què vivim: “Les empreses sempre posen per davant la competitivitat; d’aquí que exigeixin tant als em­ple­ats. Aquesta política beneficia l’empresa, però perjudica consi­de­rablement l’individu. Són molts els qui viuen manipulats, però si vo­len conservar la feina no els queda més remei que tolerar-ho. No hem de fomentar aquesta competitivitat entre els més petits.” “Mai no voldríem que Patufet es convertís en una mena d’explotació agrícola que només persegueix dividends”, subratlla convençut mos­sèn Josep.

Del que es tracta és que el nen visqui el seu despertar al món d’una manera natural. Això requereix molt de tacte per part dels educadors: “A mi sempre m’ha fet molt més respecte parlar a un infant que a un adult, perquè el primer és molt més fàcilment influenciable.” Els tres respon­sables, doncs, tenen un gran compromís, que no­més es pot assumir partint d’una actitud tolerant com la que ells demostren.