Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sra. Isabel Fort López-Barajas
SRA. ISABEL FORT LÓPEZ-BARAJAS.
Fotografia: Àngel Font

SRA. ISABEL FORT LÓPEZ-BARAJAS. ASSOCIACIÓ AJUDA’M

Obra:

Text del 2002

El fet que “Catalunya es caracteritzi pel seu esperit solidari i que col·labori de for­ma activa en la gestió governamental d’aquestes matèries” explica en part l’existència de l’Associació Ajuda’m, que va néixer de la iniciativa d’uns futurs pares adoptius: “L’any 1995, quan encara no s’havien posat en marxa les normes internacionals sobre l’adopció, vuit ma­trimonis ca­talans desitjaven fer una adopció a Colòmbia. Una de les fu­tures mares, ad­vocada de la Unió Europea, havia  observat que a Bruges i a Brussel·les existien organitzacions sense ànim de lucre, i autoritzades per l’Administració, que tractaven directament amb el país d’origen dels infants. D’aquesta manera, aquest país coneix qui són els sol·licitants, s’aconsegueix agilitzar els tràmits i s’eliminen pagaments indeguts. S’evita també que en restin exclosos per raons econòmiques els pares amb les condicions idònies d’afecte i valors. En aquest sentit, no hem d’oblidar que els costos d’una adopció en la qual intervé una entitat mediadora són, aproximadament, el doble del salari mínim. També s’eliminen tots els possibles dubtes ètics que es poden produir en aquestes situacions. Per cada nen en condicions de ser adoptat, hi ha seixanta famílies que el volen afillar.”

Aquesta realitat ha provocat l’aparició d’unes figures intermediàries, la funció de les quals no sempre és transparent. Molt sovint, en veure l’extrema pobresa dels països a través dels mitjans de comunicació, l’opinió pública es pregunta per què no es faciliten les gestions adequades perquè aquests infants puguin ser educats en països occidentals on les seves necessitats econòmiques i afectives estarien cobertes. “Per poder procedir a l’adopció, hi ha d’haver una condició sine qua non: la pèrdua o la renúncia a la pàtria potestat per part dels pares biològics. Els països d’origen dels menors no acostumen a tenir prou infraestructura per regular aquestes actuacions; d’aquesta manera, la pèrdua de la pàtria potestat només es produeix en situacions excepcionals.”

Tot plegat afavoreix l’existència de terceres persones que poden pressionar les famílies biològiques oferint-los contraprestacions econòmiques a canvi de la renúncia a un dels seus fills. “La desesperació de moltes parelles, que veuen com el temps passa i les expectatives de poder ser pares són cada vegada menors, explica que es produeixin situacions irregulars que a la llarga són molt perjudicials per a tothom. Si en fer-se adult, el nen adoptat investiga els seus orígens, podria saber que la seva mare biològica el va cedir en adopció amb el fi de millorar la vida dels seus germans. L’adopció és una mesura excepcional que s’aplica en determinats casos i que no s’ha de confondre amb l’assistència als països menys desenvolupats. Hem d’ajudar els nens d’aquests països amb les aportacions econòmiques i humanes necessàries perquè puguin créixer i de-senvolupar-se com a persones.”

Així es va constituir l’Associació Ajuda’m, que ara es troba en vies d’esdevenir una fundació. L’Associació ha actuat com una ONG internacional amb l’objectiu “d’ajudar els nens abandonats d’altres països a trobar la família idònia. Des de 1997, som una entitat col·laboradora en adopció internacional de la Generalitat de Catalunya. Fins al moment, hem aconseguit que dos-cents infants puguin ser adoptats per famílies catalanes. A més, podem garantir que l’interlocutor és directament l’Administració del país; per aquest motiu, només són adoptats els infants els pares dels quals han renunciat a la pàtria potestat o aquesta ha estat decretada judicialment, i quan les aportacions econòmiques són les corresponents a les despeses de tramitació del procés.”

El primer país amb què van col·laborar va ser Colòmbia. “Després s’hi afegí Bulgària, país amb el qual tenim signats acords de cooperació per donar suport logístic, professional i econòmic per al tractament dels nens que es troben en institucions. Bulgària és un país una mica més gran que Catalunya –té al voltant de nou milions d’habitants-, amb prop de 25.000 nens en institucions, dels quals només 1.000 i escaig tenen possibilitats jurídiques de ser adoptats. Això significa que els altres 24.000 hauran de residir i educar-se en aquests centres, on han de rebre les atencions adequades per poder desenvolupar-se com a persones. En un principi, les autoritats búlgares pensaven que n’hi havia prou amb cobrir-los les necessitats físiques; després van adonar-se que calien unes atencions psicològiques especials, per tal que aquests infants no patissin les seqüeles de sentir-se abandonats.”

En aquest moment, s’està obrint la possibilitat de poder actuar també a Polònia i a Lituània: “En les adopcions internacionals s’ha de respectar el principi de subsidiarietat, és a dir: els sol·licitants del mateix país tenen prioritat davant dels estrangers perquè, d’aquesta manera, al trauma d’haver perdut la seva família no s’afegeix haver d’adaptar-se a una nova cultura. Ara bé, en el cas de Polònia, s’ha detectat que els nens de més de tres anys no són adoptats. A Lituània, tota la població infantil en condicions de ser adoptada pateix aquesta situació.”

Per poder adoptar és indispensable passar una sèrie d’entrevistes psicològiques i complir els requisits administratius, que finalment es materialitzen en el certificat d’idoneïtat. Tot i que els tràmits per a l’obtenció d’aquest certificat poden ser discutibles, cal valorar la personalitat dels aspirants; no podem oblidar que “els fills adoptius provenen sovint d’altres ètnies i cultures. Tenen un codi genètic diferenciat que no es pot relacionar amb cap dels parents de la família. No hi ha referents i són una pàgina en blanc” que només l’afecte, la dedicació i la comprensió poden omplir satisfactòriament.

Si la paternitat és un acte d’amor desinteressat, adoptar ho és encara més. El bé de l’infant acollit ha d’estar sempre per davant dels nostres interessos i pors. Per això, s’han d’evitar situacions com la separació de germans, fins i tot bessons, que determinats països d’origen permeten. A més, s’ha de ser extremament curós en el procés de selecció i adaptació de la criatura: “Si els pares la rebutgen, és millor cancel·lar l’adopció per evitar repercussions posteriors.”

En el context actual de mundialització, l’adopció internacional hauria de ser una possibilitat més, “totalment gratuïta, com ho és la nacional. Seria bo que l’Administració es pogués fer càrrec de totes les despeses pel bé dels nens adoptats i pel bé d’aquests pares contribuents del segle XXI.”