Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sra. Montserrat Baró Sans
SRA. MONTSERRAT BARÓ SANS.
Fotografia: Àngel Font

SRA. MONTSERRAT BARÓ SANS. FUNDACIÓ PRIVADA TUTELAR ACIDH

Obra:

Text del 2002

Les persones amb capacitat intel·lectual límit són les grans desubicades i ignorades per la societat.

L’Associació Catalana d’Integració i Desenvolupament Humà (ACIDH) va néixer el 1994 per generar i dur a terme un projecte integral i integra­dor adreçat a persones amb una intel·ligència límit. En aquest projecte s’obre un ventall de serveis i de suport al discapacitat concebuts fruit d’un procés d’investigació i de treball d’un equip de professionals que van confiar en la iniciativa de Montserrat Baró i Sans, actual­ment presidenta de la Fun­da­ció. La projecció d’ACIDH als darrers anys ha estat espectacular. El 1998 es va crear la Fundació Privada Tutelar ACIDH “amb la finalitat de do­nar respostes a les moltes necessitats detec­ta­­des en el si del col·lec­­­­tiu de persones amb intel·ligència límit en els àmbits formatiu, de la investigació i en el jurídic.”

La Fundació Privada Tutelar ACIDH té per objectiu la tutela de les perso­nes que pateixen un tipus de discapacitat força desconeguda per la societat: la intel·ligència límit. “La Fundació també recolza els serveis que ofereix l’ACIDH, així com el finançament de plans d’inves­tigació que afavo­reixin aquest col·lectiu, i l’organització de cursos, seminaris i jornades per a professionals en els diferents àmbits d’in­flu­ència respecte les per­sones amb intel·ligència límit. I és que el tema de les tuteles és for­ça preocupant. Molts pares i familiars de nois amb l’esmentada disca­pa­­citació es plantegen el seu futur quan ells no hi siguin. Comptem amb un servei jurídic que s’encar­rega de l’assumpció de tuteles.”

Les persones amb intel·ligència límit no disposen d’un reconeixement le­gal que acrediti una disminució psíquica, però tampoc tenen les habili­tats cognitives i personals de les persones del seu entorn. “La intel·li­gèn­cia límit no implica tenir un retard mental sinó unes mancances espe­cí­fiques que no els permeten poder accedir al mateix que la resta de la població. Són vàlids per a moltes coses i es poden de­sen­volupar molt bé a la vida però necessiten un tipus d’ensenya­ment adaptat i suport a l’hora d’inserir-se al mercat laboral. Les perso­­nes amb capacitat intel·lectual límit són les grans desubi­ca­des i igno­ra­des per la societat.”

No es pot fer un diagnòstic precoç d’aquesta proble­mà­tica que acostuma a aflorar amb la maduració de la persona. “Normal­ment quan arriben a l’educació secundària són incapaços de seguir el ritme acadèmic i s’acaba detectant una reali­tat sovint difícil d’en­ten­­dre tant per a les famílies com per als ado­les­­cents. Aquestes perso­nes, primer dins de l’escola, han hagut de patir, s’han sentit diferents, i quan se’ls etiqueta com a persones amb intel­·li­gència lí­mit encara s’ac­cen­tua més aquest sentiment di­fe­­­ren­­cial. És fre­qüent que apare­guin problemes de trastorns de conducta, emoci­onals i de perso­na­litat. Ells no volen ser qualificats de disminu­ïts i nosaltres tampoc no volem que se’ls etiqueti així. El nostre objectiu és ajudar-los a enten­dre que han de trobar la seva pròpia felicitat, hi tenen dret.”

Montserrat Baró és llicenciada en psicologia i la seva trajectòria profes­si­onal ha estat molt vinculada al camp de l’assistència social. “Mentre estava treballant en una fundació tutelar vaig anar investi­gant una problemàtica que em va semblar molt desatesa social­ment, la de les persones amb intel·ligència límit i el seu paper a la vida. Així, l’as­­sociació neix fruit de la voluntat d’un grup de pares amb fills dis­capacitats, professionals, educadors, voluntaris i empreses compro­me­ses a voler oferir una atenció a persones amb poques oportunitats d’integrar-se socialment i laboralment. Vam co­men­çar a donar res­pos­­ta quant a formació creant una escola d’adults per a persones més grans de 16 anys perquè crèiem que els nois tenien cobertes les se­ves necessitats educatives a l’escola primària. Després hem compro­vat que no és així. Amb el Departament de Benestar Social introduí­rem els cursos Graduï’s, ara pot, per ajudar els nois a treure’s el gra­du­­at escolar. De mica en mica vam anar de­tec­tant moltes altres necessitats.”

Primer va ser l’escola, després el club de lleure i ben aviat es creà la llar-residència de l’ACIDH, que cobria el dret bàsic a l’habitatge per a persones provinents d’entorns familiars desestructurats. “Aleshores vam veure la necessitat de disposar d’un servei d’atenció psicològica per a les per­sones que ho requerissin i creàrem el Centre de Diagnosi i Tractament Psicològic. El 1997 ens vam traslladar a un edifici en ple cor del barri barceloní de Gràcia de 1.800 m2, adequat per establir-hi l’escola de for­mació d’adults. Ens va donar la possibilitat d’expandir-nos i créixer amb més rapidesa. En aquest punt se’ns plantejà la necessitat de cre­ar la Fundació Privada Tutelar ACIDH. L’Associació es responsa­bi­lit­­za­ria dels serveis (àrea educacional, laboral i residencial) i la Fun­da­ció de les tuteles, de l’àrea d’investigació i de l’àrea clínica. La Fun­da­ció fa de paraigua de l’Associació des del punt de vista dels recur­sos, preo­cu­pant-se d’aquest tipus de necessitats.”

En aquesta tasca hi té un paper rellevant el gerent de l’ACIDH, Joan Bagué, qui expressa que “des de l’àmbit judicial se’ns assignen tuteles. Per as­sumir una tutela, prèviament el jutge ha de declarar la persona incapa­ci­tada. La paraula incapacitació és totalment inadequada i fa referèn­cia a una normativa del segle XIX. Aquest procés representa, de fet, una pro­tecció per a l’individu.” I és que la persona que entra a l’ACIDH pot començar una nova vida. “L’associació li ofereix una atenció integral que inclogui tots els nivells i àmbits al llarg de la seva vida.”

Encara que no estiguin en les seves residències, la Fundació vetlla pels seus tutelats: “Tenim com a principal missió vetllar per la persona tu­te­lada, quan la família no ho pot fer. Això comporta les mateixes responsabilitats que tenen els pares enfront d’un fill menor d’edat. Treballem en col·laboració amb les altres entitats que ofereixen ser­veis a persones del nostre col·lectiu, així com en federacions de fun­dacions en l’àmbit estatal.”

Cal vetllar per la integritat de totes les persones, “però especialment d’a­que­lles que per elles mateixes no poden respondre de la seva ca­pa­citat d´autonomia.” I Montserrat Baró afegeix: “A Catalunya s’ha creat la Coordinadora d’Entitats Tutelars en la qual hi som presents. Creiem que cada vegada seran més necessàries les fundacions tutelars en una societat com la nostra, en què la família passa per una crisi de valors.”

Per assolir els seus objectius, compten amb col·laboracions im­pres­­cin­di­bles: “Volem expressar el nostre reconeixement a tots aquells qui des de la seva generositat han acceptat ser patrons de la Fundació i que tan brillantment realitzen la seva tasca. Agraï­ment que fem ex­ten­siu especialment als membres de junta, ja que sense la seva participació no seria posible realitzar aquesta labor, i també als tèc­nics que cada di­a treballen amb il·lusió, fent possible un món millor.”