Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sra. Montserrat Juvanteny Juvanteny et alia
SRA. MONTSERRAT JUVANTENY JUVANTENY.
Fotografia: Àngel Font

SRA. MONTSERRAT JUVANTENY JUVANTENY. ASTEROIDE B-612

Obra:

Text del 2002

Els nens són com un càntir que hem d’omplir d’amor perquè ells el puguin transmetre a les generacions futures.

L’estimació i la sensibilitat que sempre ha sentit per la infantesa han fet que la vida de Montserrat Juvanteny hagi estat consagrada a treballar amb aquest segment de població i, en concret, amb els grups de nens menys afavorits socialment.

Després de completar els estudis de magisteri, Montserrat Juvanteny es va incorporar a la docència a Barcelona: “Jo venia del món de la pagesia, i a l’hora de començar a exercir em va sobtar molt el desconeixement que els nens de ciutat tenien del món rural. Per això, vaig començar a organitzar activitats de cap de setmana i campaments perquè entressin en contacte amb la natura. Més tard, em vaig proposar fundar una associació per atendre els nens més desvalguts. En veure que la situació en què vivien aquests nens en les institucions podia ser encara pitjor que a les seves llars, vaig triar el nom d’Asteroide B-612 en homenatge a un dels llibres que més em van impressionar quan era petita, El petit príncep, el protagonista del qual vivia en aquest asteroide, perquè aquest llibre reflectia la dificultat dels més menuts i el component absurd del món dels adults, on tot s’ha de quantificar.”

La formació docent de Montserrat Juvanteny, la seva innegable vocació i la seva estimació envers els altres han configurat una manera pròpia de formar i d’entendre el procés formatiu: “Tinc una manera especial d’entendre la pedagogia. Mai no he fet un dictat ni tampoc no he aplicat un càstig; perquè aprenguessin, he fet servir altres mètodes. Sempre m’ha agradat escoltar-los molt, i això m’ha permès conèixer en profunditat el seu món. És un do innat. Els nens, quan parlen, sempre ho fan amb una motivació concreta; només cal interpretar les seves paraules correctament, però això no sempre és fàcil ni tothom té aquesta aptitud. El més important és sempre reflexionar sobre les frases que t’han dit. Per això, ells sempre diuen que sóc una bruixa que els endevino els pensaments.”

La conseqüència d’entendre l’educació d’aquesta forma molt més lliure ha estat més que positiva: “Els nens m’han aportat molt més a mi del que jo els he donat a ells i m’han fet sentir una persona molt feliç.”

La tasca d’Asteroide B-612 és “atendre els nens tutelats per l’Administració, per a la qual només representen un expedient més, de manera que estan totalment mancats d’afecte i de tracte familiar. En aquest sentit, el que més m’agradaria és que tots aquests nens em consideressin com la seva mare. Això no sempre ha estat comprès per part de la societat. Fins fa deu anys es considerava que els educadors dels centres no havien de tenir cap mena de contacte emocional. Només amb l’aparició del concepte d’intel·ligència emocional s’ha s’estès aquesta forma d’entendre les relacions socials basades en factors més humanitaris.”

El procés comença quan la Generalitat –els serveis socials de base– detecta en els pares un cas de negligència, abandonament, abusos, problemes psíquics o d’addiccions i assumeix la tutela de l’infant. Ara per ara, hi ha quatre possibles solucions: “Que el nen sigui acollit per la pròpia família, en una institució, que estigui en règim d’acollida en una família o que sigui donat en adopció, és a dir que els pares biològics perdin la guarda i custòdia en benefici dels adoptants. És molt greu que les institucions estiguin plenes de nens de zero a sis anys, quan és fonamental que en aquesta etapa els infants creixin en família amb uns valors i rebent amor, perquè és aleshores quan es forma la personalitat. Els nens són com un càntir que hem d’omplir d’amor perquè ells el puguin transmetre a les generacions futures. A vegades, però, ens arriben amb el càntir trencat, perquè han sofert molt i no han pogut ni sabut deslliurar-se del patiment. En aquests casos ens trobem enfront d’autistes socials, persones que refusen tot tipus d’estimació i que, molt possiblement, seran inadaptats socials.”

Quan els pares perden la custòdia dels fills, haurien d’acceptar-ho i d’entendre-ho no pas com un càstig, “sinó com una via perquè els fills tinguin una esperança i un camí diferent. A ells ja se’ls va trencar el càntir i no poden permetre que això succeeixi als seus fills. En molt pocs casos és culpa dels pares, perquè aquests van créixer sense oportunitats i el que han fet és transmetre el que van aprendre durant la seva infantesa. La majoria de vegades que he parlat amb els pares i els he explicat clarament la situació, ells ho han entès perfectament, perquè han vist que era per al bé dels seus fills. A més a més, la pèrdua de la custòdia no significa pas deixar de tenir contacte amb els fills sinó fer-ho de manera més esporàdica. Des d’Asteroide pensem que mai no s’ha d’impedir que els nens tinguin contacte amb les seves famílies biològiques, sempre, però, respectant també la família acollidora i preservant-ne l’anonimat.”

L’objectiu d’Asteroide B-612 com a associació és intentar que el màxim nombre de nens i nenes possible sigui acollit per famílies, ja siguin tradicionals o monoparentals, perquè “sempre rebran més atenció d’una persona tota sola que d’una institució. L’única limitació de tipus legislatiu en l’actualitat es refereix a les parelles homosexuals. Nosaltres recomanem sempre l’acolliment fins i tots en el cas de les persones grans, perquè opinem que el que importa és la capacitat d’estimar i d’ajudar a tirar endavant aquests infants.”

Tot i així, són conscients que hi ha casos “en què el deteriorament emocional del nen és tan gran que serà difícilment reconduïble. Per a aquests casos disposem d’un centre.”

La tasca proacollida passa per l’avaluació de les parelles que hi opten: “Es fa un seguit d’entrevistes amb psicòlegs i treballadors socials que finalitza amb una trobada en el domicili familiar per copsar-ne les vibracions. Un cop s’ha validat la petició es transfereix a l’Institut Català de l’Acolliment i Adopció –el qual des d’aquí voldria felicitar per la seva tasca humana i humanitària amb els nens acollits i les famílies que els acullen– i es passa a formar part d’una llista d’espera. En aquest moment, tenim 70 famílies que ja acullen nens i 19 en llista d’espera. Intentem sempre que els infants s’acoblin al màxim amb la família amb què viuran, sense oblidar mai que no s’han de separar els germans. Tanmateix, sempre preferim un grau de compatibilitat imperfecte al fet que un nen resti en una institució. I, a vegades –tot i les precaucions preses–, també ens equivoquem. Quan això succeeix, rectifiquem tot demanant disculpes a la família i als nens.”

La tasca d’aquestes famílies “no és mai fàcil ni tampoc té una durada prefixada. En qualsevol cas, però, es crea un vincle amb els nens que ningú no podrà esborrar, amb la seguretat que cada dia d’acollida ha contribuït a omplir, de mica en mica, el seu càntir.”