Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sra. Escudé
SRA. NEUS ESCUDÉ MUNCUNILL.
Fotografia: Àngel Font

SRA. NEUS ESCUDÉ MUNCUNILL. FUNDACIÓ FIAC

Obra:

Text del 2002

Quan mor un idioma, mor un sentiment, una manera de pensar, perquè les paraules són l’esperit de la història.

.

Neus i Àngels Escudé Muncunill eren unes joves estudiants de poc més de vint anys quan, plenes d’inquietuds i d’energia, van decidir crear una escola d’idiomes. D’aquesta resolució, l’any 1962, naixia l’Escola FIAC, la primera escola que va ensenyar català a Catalunya en plena dictadura franquista. Avui, aquest projecte inicial ha passat per una llarga evolució que l’ha portat a convertir-se en la Fundació d’Estudis Internacionals FIAC amb diversitat de propostes d’ensenyament, sota la direcció de Neus Escu­­dé i de la presidència de la seva germana Àngels.

“FIAC representa les inicials dels idiomes que es feien a l’escola: fran­cès, anglès (llavors en dèiem inglès), alemany i català. El català s’en­tre­­­mes­clava entre la resta de llengües i així quedava més amagat. No s’entenia com la policia no ens anava al darrere. Vam començar a­quest projecte a Terrassa però l’èxit de l’escola va permetre que ben aviat comencéssim a obrir centres a d’altres ciutats catalanes. Entre els professors que van passar per FIAC en el departament de català des­taca Oriol Badia (que posteriorment va ser conseller de treball de la Generalitat de Catalunya), Paulina Pi de la Serra, Jaume Marcet, Joa­quim Triadú, Josep M. Espinàs… Gent d’arrel catalana i amb il·lu­sió per mantenir la nostra cultura.” Neus Escudé s’encarregava de fer les classes d’anglès. “Aportava la meva experiència com a professora d’anglès a l’Ajuntament de Terrassa, i la meva dedicació a l’alfabetit­zació de gent immigrant molt primària, completament desubicada en el temps i en l’espai. Per a mi, havia estat una feina molt formativa.”

L’any 1965 ella mateixa va encetar una nova iniciativa que tenia per objectiu formar mestres. “A la porta de l’església de Sant Pere de Terrassa, a sota d’uns pins, ens reuníem amb un grup de mestres a qui feia clas­ses perquè poguessin ensenyar català adreçat a no catalans, bàsica­ment castellans. De l’èxit d’aquest plantejament va sorgir la decisió d’endegar un nou projecte, pioner, ensenyar català a les escoles naci­o­nals. Per dur a terme la nostra idea vam concebre un llibre que seria premiat per Òmnium Cultural, Català audiovisual. Les il·lustracions eren d’Enric Larreula. Amb aquest material, un equip de professors anà­vem a les escoles nacionals per ensenyar català als nens immi­grants. Al País Valencià es van mostrar interessats per aquest material didàctic i ens van demanar permís per adaptar-lo al valencià.”

El 1972, quan Neus Escudé era membre de la Junta d’Òmnium Cultural de Terrassa, va germinar un nou projecte, la creació de l’empresa Rialles, amb un im­pacte molt important a Catalunya. “Rialles la vam començar amb una amiga, Esperança Santacana. Jo m’encarregava dels temes d’ense­nyament i ella de la part festiva.”

Van passar alguns anys i tot aquest conglomerat d’activitats adquiria més i més renom. El llibre continuava aplicant-se amb gran èxit. “El 1972 es va constituir una editorial amb l’objectiu de continuar pu­bli­cant el llibre però per diversos motius es va acabar desdibuixant l’autoria de FIAC com a creadors de l’obra en benefici de l’editorial. Va ser una manera poc ètica de fer desa­parèixer els nostres noms. Els beneficis del llibre s’havien desti­nat fins a aquell moment a Òmnium Cultural i als Premis Baldiri i Reixach, encara que de for­ma secreta. Aquesta situació va frenar la nostra producció de lli­bres en català, però no pas la nostra feina.”

A partir d’aleshores, Neus Escudé va decidir dedicar-se a donar exclusi­va­ment classes d’anglès. “Vaig començar a escriure llibres de text per al camp de l’ensenyament en matèria d’anglès, que va publicar Herder.”

Mentrestant l’escola continuava creixent, i va arribar a ser una de les més importants d’Espanya: “Vam passar de 300 alumnes a 7.000 repartits pels centres que havíem creat a Barcelona, Sabadell, Badalona, Cas­te­llar del Vallès… Ens vam convertir també en escola d’idiomes del campus de la UPC de Terrassa.”

En aquest punt es van plantejar la creació d’una fundació que donés més servei a la ciutat, orientada cap un camp que cada vegada tindria més im­portància: el del medi ambient. “Vam crear una escola de turisme del medi ambient amb la idea essencial de transmetre a la societat la idea que no hem de malmetre el país sinó dibuixar un turisme sostenible, que sigui un nexe de comunicació entre pobles, una font de riquesa pels països del tercer món i no pas una expropiació. Si el turisme és sostenible portarà riquesa, benestar i pau arreu. Aquests són els tres eixos de l’Escola de Turisme Sostenible, adscrita a la Universitat de Gi­ro­na, universitat capdavantera en aquests estudis. A la Fundació FIAC es troba la càtedra de la Unesco per a la sostenibilitat, i els seus professors col·laboren a la nostra escola.”

El seu punt de vista sobre la globalització gira entorn d’una idea bàsica: “Que cadascú, cada país, conservi el que és seu perquè el que té serà riquesa per a tothom. Hem de procurar defensar l’espai particular i evi­tar que es perdi la diversitat. Tanta tragèdia és que desaparegui una espècie vegetal o animal com una llengua. De totes maneres, la soste­ni­bilitat és un concepte encara massa utòpic. Cal considerar i tenir en compte que el turisme o és sostenible o desapareixerà. Les mesures s’han d’implantar de forma ràpida perquè ja s’han fet moltes barba­ritats. He viatjat per molts països i no he trobat llocs tan bonics com la Costa Brava i la costa mallorquina. La Costa Brava ja no té els atrac­tius naturals inicials perquè s’ha especulat molt urbanísticament i s’hi ha acollit un turisme massiu. La massificació no beneficia el tu­ris­me; l’empresari ha d’entendre que la sostenibilitat és en benefici propi i del seu país. La riquesa d’un país també pot ser negativa i, si volem evitar-ho, hem de prosperar dins del nostre àmbit tot i respectant la globa­lització sense perdre la identitat.”

Aquest concepte d’escola està tenint una repercussió que va més enllà de les fronteres nacionals. “Des de Cuba se’ns ha ofert la possibilitat de crear una escola de turisme. En aquests moments també es troba en­tre els reptes immediats reforçar el Patronat de la Fundació i fer que hi entri gent jove que aportarà idees noves.”

Neus Escudé és lluitadora, convençuda dels seus ideals i compromesa amb el seu país i la seva gent. Ha desenvolupat els seus projectes des de l’òptica pedagògica, tant pel que fa al camp idiomàtic com en relació al medi ambient. “Dedicar-se a l’ense­nya­ment vol dir aprendre constantment i, a la vegada, poder transme­tre els coneixements a altres persones. L’idioma és més important del que molta gent s’imagina, com a resum de l’esperit d’un poble és irre­pe­tible. Quan mor un idioma, mor un sentiment, una manera de pen­sar, perquè les paraules donen l’ànima.”

I encara afegeix que “l’idioma és l’esperit de la història i no l’hem de deixar morir.”