Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sra. Noemí Barja Martínez et alia
SRA. NOEMÍ BARJA MARTÍNEZ, SR. HORACIO ALBERTO TAMBURINI.
Fotografia: Àngel Font

SRA. NOEMÍ BARJA MARTÍNEZ, SR. HORACIO ALBERTO TAMBURINI. FUNDACIÓ HOSPITAL SANT LLÀTZER

Obra:

Texto del 2002

L’Hospital Sant Llàtzer de Ter­ra­s­sa va néixer per donar as­sis­­tència als malalts de la ciu­tat mitjan segle XVI i, malgrat els canvis que el temps ha anat modelant, continua enca­ra essent un punt de refe­rèn­cia per a la ciutat i la comarca. Fins i tot, el director assis­ten­cial de l’actual Fundació, Ho­ra­­cio A. Tamburini, recorda com fins fa poc més de quinze anys funcionava també com a cen­tre penitenciari: “Alesho­res era un hospital d’aguts, pre­ci­sament un dels que va es­ti­bar del carro en el mo­ment en què es va fer el des­ple­ga­ment de l’estruc­tu­ra sani­tà­ria comarcal, però una part de l’edifici era presó.” L’any 1977, poc temps després que el doctor Tamburini arribés d’Argentina i de­ci­­dís quedar-se a viure a Catalunya, era encara un hospital d’aguts amb una residència annexa de malalts geriàtrics i crònics. No va ser fins l’any 1989 que, amb la inauguració de l’Hospital de Terrassa, del qual la Fundació en for­­ma part, el Sant Llàtzer esdevé definitivament un centre sociosanitari.

L’actual directora –gerent de l’hospital–, la psicòloga Noemí Barja, explica els can­vis que va patir la Fundació l’any 1990: “Havíem d’adaptar-nos a la no­va missió de l’hospital i a la nova llei, perquè abans les funda­cions assistencials es regien per una normativa diferent de les altres, i ara quedaven totes dins el mateix calaix.”

“La Fundació Sant Llàtzer i l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau avui es regeixen per la mateixa llei que la fundació del Barça”, ironitza el doc­tor Tamburini. Sigui com sigui, des que es van canviar els estatuts, Sant Llàt­zer és un hospital sociosanitari polivalent: “Partim d’un terme confús i molt ampli que és el sociosanitari, que no s’entén igual a tot l’Estat es­panyol. Fa 15 anys, la Generalitat va llançar el programa Vida als anys. Aquest programa es dirigeix d’una banda al sector geriàtric amb dis­mi­nucions d’autonomia i, d’altra, a pacients amb una expectativa cur­ta de vida, pel desenvolupament d’una malaltia per a la qual s’han es­go­tat les solucions terapèutiques actives.”

És sobre aquests ele­ments que s’estructura el programa; la xarxa sociosanitària d’utilització pública es di­rigeix a resoldre els problemes que es creen en l’àmbit geriàtric i la medi­ci­na pal·liativa: “L’augment de l’esperança de vida de les per­so­nes obli­ga la societat a estructurar sistemes assistencials que abans no tenia; és evident que ja existien les demències, per exemple, però no que hi ha­gués tants avis amb més de 80 anys que les poguessin patir.”

En aquell moment, la Fundació Sant Llàtzer va apostar per convertir-se en el centre de referència de la comarca i va anar desplegant totes les es­truc­tu­res que en el seu moment va crear la conselleria de Sanitat: “Avui tenim una assistència geriàtrica de convalescència, és a dir, de mitjana es­ta­­da, en què ens arriben pacients des dels hospitals d’aguts, que han pa­tit una malaltia que ha provocat un canvi important en la seva auto­no­mia. Normalment, es tracta de fractures de fèmur i d’accidents vas­cu­lars cerebrals, que requereixen la utilització d’estructures de reha­bi­­li­­ta­ció, per una banda, tant físiques com de reeducació de la parla, i per l’altra, una adaptació a la malaltia, tant per part del pacient com de la fa­mília que l’ha de cuidar.”

El que fa l’hospital és oferir el temps de re­ha­bi­litació al malalt, però també el temps suficient perquè la fa­­mí­lia adeqüi el seu funcionament i la seva llar a fi que es pugui atendre l’avi en les millors con­dicions. “Hi ha també una unitat de llarga estada, per als pa­cients geriàtrics amb minusvalideses importants. Es divi­deix en dos grans grups: la demència, que és la principal causa d’ingrés, que su­po­sa un descans temporal de la família, com també el fet d’oferir un lloc al malalt en cas que el seu entorn no el pugui atendre per la cir­cums­tàn­cia que sigui. L’altre grup de llarga estada és el de pacients amb una minusvalidesa provocada per seqüeles importants, tant es­ta­bles com evolutives; en aquest cas el ventall és molt més ampli i el criteri bà­sic és la dependència que tenen aquests malalts i malaltes.”

Però les unitats de què està format l’Hospital Sant Llàtzer encara són més: “Te­­nim una unitat de cures pal·liatives amb una alta rotació, on els ma­lalts ingressen per a un control simptomàtic o en situació de darrers dies de vida i també perquè la família no els pot tenir a casa.”

Aquesta és l’única unitat de pal·liatius de Terrassa i, com tots els hospitals de la xar­xa catalana, és elogiada internacionalment i posada com exemple per l’Or­ga­nització Mundial de la Salut. Un objectiu important d’aquesta unitat és aten­­dre no solament el malalt, sinó també tota la seva circumstància fa­mi­liar, i és així com ho explica Noemí Barja: “Hi treballa un equip molt pre­pa­rat, interdisciplinar, on intervenen metges, personal d’infermeria, un psicòleg, un assessor espiritual i una assistenta social. Pensem que es tracta de dignificar la mort, intentem donar la millor qualitat de vida fins al darrer moment.”

D’això en dóna fe l’autor d’aquest llibre, Àngel Font, la mare del qual va morir allà i va ser atesa amb una professionalitat i una sensibilitat molt grans. En relació amb aquesta unitat pal·liativa, el doc­tor Tamburini explica que cada vegada més s’està donant aquesta aten­ció a domicili: “Tenim un equip que es desplaça a casa del malalt per ofe­rir-los la mateixa assistència que rebrien a l’hospital. Aquesta és una ten­­dència que sembla anar en augment. Els metges hi som per gua­rir, però també per calmar el dolor, en el més ampli sentit de la paraula.”

Pel que fa al futur, la Fundació està pensant en obrir una residència per a la gent gran, perquè “no pot ser que l’hospital faci subsidiàriament una fun­ció de residència”, però, a més, volen continuar impulsant les acti­vi­tats sanitàries i culturals que tenen al seu abast: “Hem tirat endavant una re­habilitació del claustre annex a l’hospital, de gran valor artístic, amb la col·laboració de la Funerària de Terrassa que ha finançat les obres, hem cedit l’espai a un CAP, a l’escola d’infermeria de la Creu Roja i a la Fundació ALBA per fer un centre d’atenció i rehabilitació de toxi­cò­mans. També hem convertit un espai en exposició permanent de pin­tures, per tal de donar suport a artistes locals i amb l’objectiu d’hu­ma­nit­zar encara més l’hospital.”