Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sra. Núria Gispert Feliu
SRA. NÚRIA GISPERT FELIU.
Fotografia: Àngel Font

SRA. NÚRIA GISPERT FELIU. CÀRITES DIOCESANA DE BARCELONA

Obra:

Text del 2002

És fonamental treballar des de la prevenció amb l’objectiu d’evitar situacions d’exclusió social posterior.

La vocació de Núria Gispert envers el món associatiu va ser primerenca: “Sempre he sentit un afecte molt gran per les agrupacions associatives. En un primer moment de la meva trajectòria, van significar una oportunitat i un instrument per poder lluitar contra el sistema polític aleshores vigent. Després van ser una fórmula ideal per ajudar els més desfavorits.”

Aquest interès per les característiques i l’essència dels moviments associatius la va conduir a investigar-ne els orígens. Va ser així com va arribar a la conclusió que el moviment associatiu impregnava tota la nostra història més recent i tots els estaments socials, que han ajudat a la construcció del país: “Les associacions es van crear en tots els indrets de Catalunya seguint els interessos comuns dels seus fundadors. Això explica la seva diversitat tant pel que fa a les finalitats com als integrants, que podien pertànyer a la florint burgesia catalana del moment o a les classes més populars.”

Sens dubte, un dels moments daurats de l’associacionisme va ser la Segona República. Aquesta eclosió es va estroncar per la Guerra Civil, la postguerra i la dictadura. Però, malgrat el context advers, moltes organitzacions van continuar la seva tasca i, a començament de la dècada dels seixanta, van aparèixer unes noves entitats que després acompliren un paper essencial en la transició política cap a la de­mocràcia. “Les associacions de veïns van ser creades com a conseqüència de la planificació urbanística poc curosa que s’havia fet a les nostres ciutats. El creixement urbanístic no tenia en compte les persones, i els nous habitants d’aquests barris es van reunir per millorar les condicions de vida de la zona en què vivien. Aquestes organitzacions es van federar després, i van aconseguir millorar parcialment l’entorn en què vivien i ajudar a crear un esperit més democràtic i participatiu en una ciutadania que no hi estava pas acostumada.”

Com a homenatge a aquesta participació i implicació tan intenses en el món associatiu català, en particular en el seu vessant més altruista, Núria Gispert i Feliu va rebre, el 3 de desembre de 2003, la Creu de Sant Jordi. Des de la seva humilitat, Núria Gispert considera que “aquesta condecoració no és meva, sinó de les persones que he pogut ajudar a viure més dignament i de tots aquells que han col·laborat a aconseguir-ho, en particular la meva família. Tota sola no hauria pogut ajudar ni la meitat de persones que hem atès.”

Tot i que el panorama associatiu català és molt extens i intens, Núria Gispert destaca l’actuació dels ajuntaments i dels serveis socials a l’hora de crear institucions que disminueixin la sensació de solitud i abandonament de les persones més grans. Aquest fet és molt important, i més si tenim en compte que les infrastructures de molts barris de les ciutats no s’adapten a les seves necessitats. Per exemple, en el cas del districte barceloní de Ciutat Vella. Moltes finques no disposen d’ascensor, la qual cosa fa que la socialització sigui molt difícil per als avis amb limitacions físiques. Els ajuntaments i les institucions com la mateixa Càritas, s’encarreguen d’ajudar a vèncer la solitud d’aquest col·lectiu. “En els darrers anys s’han creat institucions i entitats d’iniciativa social que s’ocupen d’atendre els sectors més febles. El cas de la gent gran n’és un exemple. Hi ha grups de voluntaris i voluntàries que els recullen i acompanyen a centres de dia on poden estar amb altres persones, poden adquirir nous coneixements, compartir experiències, gaudir de menjars subvencionats, etc.”

Dins d’aquest context altruista s’ha desenvolupat l’activitat de Càritas, una de les institucions més conegudes per l’opinió pública. Els seus inicis es remunten als primers anys de la dura postguerra. “Càritas va néixer l’any 1942 com una obra benèfica i social per tal d’ajudar a pal·liar en el que fos possible la terrible fam que hi havia com a conseqüència de la guerra. La ciutat havia quedat destrossada, com tot Espanya, i estaven sorgint grups espontanis d’atenció –la majoria, com és el nostre cas, promoguts i aixoplugats per l’Església catòlica. El Papa Pius XII va voler donar-los una dimensió mundial i els va batejar amb el nom de Càritas, que en llatí vol dir amor i caritat, i no pas beneficència.”

Des dels primers moments, doncs, la nostra organització va tenir ben clar que la seva tasca era ajudar les persones que ho necessitessin “perquè tothom s’hi pot trobar en algun moment. És cert que hi ha una sèrie de col·lectius que, per les seves característiques, difícilment poden sortir de la marginació, però la resta va ser un dia –o podria ser– com nosaltres.”

En el primer cas, Núria Gispert es refereix a totes aquelles persones que pateixen una marginació per causa de malalties físiques o psíquiques i que, ara per ara, són difícilment inseribles de forma completa. En aquest cas, es tracta de “proporcionar-los un lloc de treball i unes condicions mínimes perquè puguin desenvolupar-se com a persones.”

La primera gran acció d’ajuda que dugué a terme Càritas va ser l’any 1954. “Aleshores els Estats Units van signar els pactes de cooperació amb Espanya. Això va significar l’arribada de llet en pols, formatge i altres articles de primera necessitat per ser distribuïts entre les classes més necessitades. El problema que es va plantejar llavors va ser el repartiment equitatiu d’aquests béns. Finalment, s’optà per delegar-lo en institucions religioses i, en concret, en la nostra amb l’objectiu que no hi hagués cap mena de dubte que veritablement arribaven a les persones que els necessitaven i que no s’estava produint cap mena d’especulació ni irregularitat amb aquests queviures.”

Després, progressivament, l’actuació de Càritas ha anat esdevenint més i més sistemàtica per tal de poder optimitzar els seus ajuts. “Les institucions com la nostra no només han de tenir bona voluntat, ans també han d’actuar tècnicament, per ser el màxim d’eficients i ajudar adequadament les persones que truquen a la nostra porta.D’altra banda, és fonamental treballar des de la prevenció amb l’objectiu d’evitar situacions d’exclusió social posterior.”

En aquest terreny, Càritas està desenvolupant un interessant programa per a mares adolescents. “Tenim diversos centres maternoinfantils per a mares joves que o bé no poden residir amb la seva família, o bé són rebutjades en el moment de dir que estan embarassades. Per a aquestes joves és una situació força difícil –sobretot al començament–, ja que als conflictes propis de la seva edat s’afegeix el fet que no estan preparades per ser mares. Per aquesta raó, se les ha d’orientar des dels vessants educatiu, mèdic i afectiu, perquè no hem d’oblidar que, majoritàriament, un cop surtin del centre, constituiran llars monoparentals. La nostra tasca és donar-les suport per tal que puguin continuar els seus estudis i incorporar-se després al món laboral amb tota la normalitat possible.”

En alguns casos, les joves mares tornen a conviure amb la seva família. D’altres inicien una nova vida. “En aquest segon cas, el nostre problema més seriós és trobar-los un habitatge. Els lloguers i l’accés a l’habitatge en general són cada cop més inassequibles per als grups socials menys afavorits i això representa un gran obstacle perquè se’n puguin sortir.”

Aquesta tasca continua després en els centre de dia i els pisos tutelats. “Passem a recollir els nens a les escoles i els portem a centres on són ateses les seves necessitats (hi ha un sistema de reforç escolar i d’activitats lúdiques que desenvolupen joves voluntaris i voluntàries. Després sopen i, en alguns casos, fins i tot els dutxem perquè quan arribin a casa estiguin preparats per anar-se’n a dormir.”

La ingent tasca de Càritas, però, recull altres aspectes. Així, ajuden les persones amb necessitats puntuals “com ara pagar un lloguer endarrerit o un rebut de la llum” perquè puguin superar aquesta mala ratxa transitòria.

Altres vegades la seva labor ha de ser més dilatada i engloba diverses actuacions com proveir de menjar i de roba. “Tenim quatre botigues Farcells a Barcelona i una a Sabadell, on es concentren totes les donacions de roba que rebem o que passem a recollir. De fet, aquesta activitat ens permet la contractació de treballadors de difícil inserció laboral, que s’encarreguen de la neteja, classificació, i altres tasques relacionades amb el reciclatge. Nosaltres fem una primera tria de la roba que podrà ser aprofitada i la posem a la venda en aquests establiments a preus reduïts. En el cas de les persones més necessitades poden acollir-se al Programa de Lliuraments Socials. Llavors se’ls facilita de franc o a uns preus simbòlics.”

Totes aquestes idees es canalitzen a través d’assistents socials encarregats de valorar quina és la situació de cada persona i el grau de recolzament que necessita. “Càritas es va adonar de seguida que calia actuar de la manera més objectiva possible per poder ajudar el màxim de persones i fer-ho acuradament. Des de la nostra institució, tenim present que hem d’ajudar tothom que ho necessita i, per això, cal utilitzar de la manera més adequada els recursos de què disposem.”

També procuren assistència a persones grans. “Molts avis es troben en la difícil situació de comprovar que l’empresa en què treballaven no els va pagar l’assegurança de jubilació i ara no tenen mitjans per tirar endavant. En tots aquests casos, la nostra línia d’actuació se centra en l’atenció domiciliària perquè puguin continuar vivint en el seu ambient. Només s’ingressen en una residència si no poden ser convenientment atesos en els seus domicilis.”

Cal esmentar també una altra de les activitats de Càritas, més recent: la cooperació internacional. Aquesta línia d’actuació es relaciona estretament amb l’evolució del tipus i nombre de persones que són ateses des d’aquesta institució. “L’any 1998 vam respondre les peticions d’assistència d’unes tres mil persones, mentre que l’any 2002 ja se n’han atès gairebé unes tretze mil. Aquesta xifra s’incrementarà encara més en el futur. Es tracta d’immigrants que resideixen en situació il·legal amb dificultats per regularitzar-la. Creiem que l’única via per aturar aquest flux tan intens és dur a terme programes de desenvolupament en els països d’origen. Cal fer el necessari perquè aquestes persones no es vegin forçades a haver de deixar les seves arrels, la família, els amics, i marxar a un altre país estrany.”

A banda d’ajudar al màxim possible aquestes persones, una de les grans preocupacions de Càritas és que tinguin accés a tota la informació i als serveis necessaris per poder dur una vida al més normal possible a Catalunya. El primer que els recomanen és “empadronar-se en la localitat on resideixen, ja que és l’única manera possible perquè puguin beneficiar-se de la sanitat pública i de l’escolarització dels fills.”

L’habitatge és un altre dels principals obstacles per a aquestes persones. Càritas sempre intenta “que fixin la seva residència en pobles i localitats mitjanes per tal de facilitar-los l’adaptació i perquè no es formin guetos. En el cas dels immigrants de religió cristiana, a més a més, se’ls posa en contacte amb la comunitat cristiana de la localitat. Així propiciem que coneguin les desigualtats existents  i que s’incorporin a la vida de la parròquia.”

Tot i la seva confessionalitat cristiana, per a Càritas un dels principis bàsics d’actuació és que “s’ha de donar resposta a les necessitats de tothom amb independència de les seves creences religioses.”

El finançament de totes les activitats és possible gràcies a ajuts diversos. “D’una banda, l’Administració aporta un 20% del nostre pressupost. De l’altra, les parròquies realitzen dues col·lectes: una per Corpus Christi i una altra per Nadal. Finalment, tenim les donacions de particulars. Aquestes poden ser materials o econòmiques, les quals, al seu torn, poden ser petites aportacions puntuals de particulars o llegats de persones que hagin designat Càritas com a hereva de la totalitat o d’una part dels seus béns.”