Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sra. Núria Terribas Sala i Dr. Francesc Abel
SRA. NÚRIA TERRIBAS SALA I DR. FRANCESC ABEL.
Fotografia: Àngel Font

SRA. NÚRIA TERRIBAS SALA I DR. FRANCESC ABEL. FUNDACIÓ INSTITUT BORJA DE BIOÈTICA

Obra:

Texto del 2002

La humanitat ha avançat més científicament i tecnolò­gica­ment als segles XIX i XX que durant els divuit restants de la nostra era. Aquesta transfor­mació s’ha reflectit en les es­tructures socials. Per altra ban­­da, els canvis no sempre han estat harmoniosos i pro­­­gres­­sius, sinó que alguns a­ven­­­­ços han variat subs­tan­­cial­ment els nostres costums i la nostra cosmovisió. Alho­ra, les possibilitats de la cièn­­cia es presenten cada cop més com a infinites, però també amb unes implica­cions mo­rals que els cien­tífics no hau­­rien de defugir. La ciència qües­­tiona i evo­luciona cada ve­gada més entorn dels límits establerts en les nocions de vida, mort, sofriment, etc., la qual cosa fa neces­sa­ri el seu replantejament. Aquesta és la tasca de la Fundació Institut Borja de Bioètica.

Aquesta institució va néixer el 1976 després d’una llarga estada del seu president, el doctor Abel, als Estats Units, d’on va tornar decidit a crear a Catalunya el primer centre de bioètica d’Espanya en un mo­ment en què ningú no coneixia aquesta disciplina: “Durant els anys 60, les ciències de la salut avançaren en diversos aspectes: creació de les unitats de diàlisi, de cures intensives, descobriments ge­nètics, etc., cosa que provocà que un grup de metges clínics i in­ves­tigadors es reunissin per debatre determinades decisions èti­ques. Aquestes reu­nions tingueren lloc primerament a Baltimore –al John Hopkins Hos­pital– i després a la ciutat de Washington. Fruit de les reunions va ser la constatació que per debatre qües­tions bioètiques calia establir un dià­leg multidisciplinar entre els professionals de les ciències de la sa­lut i els humanistes, filò­sofs i teòlegs, a més dels juristes, polítics i eco­no­mistes; i també que el diàleg i la raonabilitat dels arguments eren essencials i no ho era pas el criteri d’autoritat. Amb aquesta filosofia va­ren néixer els dos primers centres de bio­è­tica: el Hastings Center a Nova York, pre­sidit pel Dr. Daniel Callahan, i el Kennedy Institute a la Universitat de Georgetown (Washington DC), presidit pel Dr. André Hellegers. La preocupació del Hastings Center va ser el trobar els ca­mins per a promoure polítiques sanitàries que poguessin satisfer cri­te­ris ètics universalitzables. La del Kennedy Institute va ser el diàleg ètic inter­confessional entre les grans religions catòlica, protestant i jueva. Alhora, per André Hellegers va ser una fita a aconseguir crear un pont entre les humanitats i les ciències de la salut per tal que el llen­guatge mèdic esdevingués més entenedor pels filòsofs i teòlegs i perquè l’expressió filosòfica i teològica fos accessible als científics.”

De mica en mica, però, les actituds i els objectius de totes dues ins­­titu­cions es varen anar acostant per la pressió dels progressos bio­mèdics i la se­va universalització. “Un i altre centre continuen man­­te­nint un lide­ratge bi­o­ètic a través de les seves publicacions: Encyclo­pedia of Bioethics, Kennedy Institute of Ethics Journal i el Hastings Center Report.

L’interès i la importància de la bioètica com a nova branca del saber van impulsar el doctor Abel a crear una fundació per al seu estudi, investigació i divulgació i que, juntament amb el Centre de Bioéthique de l’Institut de Recherches Cliniques de Montreal, va seguir el camí obert per les dues entitats nord-americanes esmentades: “En tornar dels Estats Units, em vaig adonar que el més important era establir un diàleg multidisciplinar i eliminar els prejudicis i el reduc­cio­nisme que afecta totes les branques del saber. Vaig percebre com els moralistes tenien problemes per fixar les categories mèdiques en el seu sistema taxonòmic, i a l’inrevés.” L’experiència americana havia estat, sens dubte, molt enri­qui­dora per al doctor Abel “huma­nament i intel·lec­tualment. M’inte­res­sà la cultura nord-americana quan em vaig adonar que plantejaven les discussions doctrinals amb més temperància, i que es reflexio­nava més a través de les paraules de l’altre.” Acadèmicament, no po­dem passar per alt que als Estats Units va aconseguir la quarta llicen­ciatura universitària, a­ques­ta en sociologia, després d’haver començat per la de medicina i haver continuat amb estudis de filosofia i teologia.

Una de les primeres fites de l’Institut va ser la celebració del Primer Congrés Internacional de Bioètica a l’Estat espanyol l’any 1982, gai­rebé sense mitjans ni aportacions econòmiques. Tot i així va ser un èxit de participació i un punt de partida per a reflexions posteriors: “Com que el temps de preparació del Congrés va ser molt reduït i com que volia arribar a conclusions diferents de les habituals en aquest tipus d’actes acadèmics, en lloc de les ponències per part dels experts, jo mateix els vaig suggerir una sèrie d’interrogants per provocar una reflexió espontània i personal.” La conclusió d’a­quest esdeveniment i l’evolució de la disciplina en aquests anys és que “la bioètica ha estat i és el diàleg entre persones competents en la seva matèria i que són capaces d’escoltar, la qual cosa les porta a una reflexió crítica molt enriquidora. L’avenç científic porta inexorablement a l’evolució de les nostres categories. Aquest pro­grés serà més ric com més lliure sigui la mentalitat de l’expert. En canvi, serà més tancat com més aferrat estigui a tots els seus prejudicis i preconcepcions.”

Núria Terribas Sala és la jurista que dirigeix la Fundació i qui comenta l’evolució i els trets definitoris de la institució: “Al llarg dels 25 anys d’història destaca un fet irrefutable: l’esforç personal del doctor Abel per tirar endavant aquest projecte. El seu gran mèrit va ser poder reu­nir un grup de col·laboradors que van posar en marxa la Fundació gairebé sense mitjans econòmics en els primers temps, llevat de l’aportació i el suport que en tot moment li ha brindat la Companyia de Jesús, sobretot amb la cooperació de les persones que han treballat al costat del Dr. Abel. A poc a poc, l’Institut ha anat prenent cos, configurant-se en una estructura tant administrativa com hu­mana, formada per professionals de diferents àmbits que es dediquen a la bioètica a temps parcial.” En aquests moments, la Fundació, ubicada a Esplugues, a l’Edifici Docent de l’Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu, a més de “oferir un ampli fons documental i una biblioteca especialitzada en la matèria, i a disposició de tots aquells que desitgin aprofundir en aquestes qüestions”, se centra en tres grans camps d’actuació: la docència, la investigació i l’asses­sorament a entitats públiques i privades: “La bioètica és la gran assignatura pendent de la carrera de medicina. Només s’inclou en els plans de carrera d’algunes universitats, com la de Lleida, i no és fins al pe­rí­ode de residència que els metges s’han d’enfrontar a deter­minades preguntes de tipus ètic que seran comunes després, en l’exercici de la professió. Com a institució, portem a terme cursos d’iniciació, formació continuada i mestratge en la matèria. Uns i altres es desenvolupen tant a la nostra seu com en la de determinats centres hospitalaris que ens demanen l’organització de seminaris o cursets sobre aspectes concrets. Pel que fa a la formació sempre han tingut una acreditació acadèmica. Primer vàrem treballar en col·laboració amb la Universitat Autònoma de Barcelona organitzant el Mestratge i Diplomatura en Bioètica i des de l’any 2000 som membres –com a institució federada– de la Uni­ver­sitat Ramon Llull, tot i que anteriorment ja col·laboràvem amb aquesta institució i la nostra formació hi era reconeguda. Quant a la investigació, formem o hem format part en projectes d’investigació amb suport econòmic de la Unió Europea. Aquests projectes es basen en la posada en marxa dels treballs de recerca per part de la institució promotora que compta amb la col·laboració d’altres centres o institucions en condició d’as­so­ciats. Al mateix temps, també participem en pro­jectes d’inves­ti­gació amb finançament nacional.” Entre aquests últims cal esmentar la coo­pe­ració amb la Fun­dació Josep Carreras per a l’estudi de les implicacions ètiques i jurídiques de l’ús terapèutic de la sang de cordó umbilical: “Ens agra­daria promoure els nostres propis projectes de recerca, però la manca de recursos ens ho impedeix. En el món en què vivim, la dificultat més gran és la de vendre aquest producte; és a dir, poder subsistir i autofinançar-se en una disciplina cada dia més reco­neguda com a necessària si bé encara amb poca disposició de compromís econòmic. El fet que les nostres activitats no ens per­me­tin ser autò­noms financerament, ens obliga a estar pendents dels ajuts institu­cionals públiques i privades. En aquest sentit, hem de desta­car el suport de la Generalitat de Catalunya i l’Orde Hospitalari Sant Joan de Déu, així com el d’altres ins­ti­tucions que els darrers anys han mos­trat sensibilitat per la bioètica com són Caixa de Catalunya i Funda­ción Mapfre Medicina.” La darrera de les seves activitats és “la participa­ció constant i dila­tada com a consellers d’institucions hospitalàries i centres as­sis­tencials sobretot a través dels Comitès d’Ètica Assis­tencial dels que formem part. Aquests organismes enca­ra no s’han generalitzat, però afortu­na­da­ment cada vegada es constata més la seva necessitat i se’n creen de nous. La seva tasca és debatre les implicacions èti­ques de l’aplicació de determinades tècniques mè­di­ques així com servir d’ajuda als professionals en la resolució de casos difí­cils i situacions límit on es plantegen conflictes de valors. La seva funció és només consultiva i la decisió final sempre està en mans del fa­cultatiu. El doctor Abel va ser el promotor del primer comitè ara fa 25 anys a l’Hospital Mater­noinfantil de Sant Joan de Déu d’Es­plugues. Així mateix participem en diversos comitès ètics d’in­ves­­tigació clínica, que es proposen la revisió dels protocols de recerca en investigació de nous medica­ments. Alhora, el Dr. Abel forma part de les comis­sions creades per assessorar l’Adminis­tra­ció en qües­tions diverses, com ara sobre les noves tecnologies de reproducció assistida, el tractament de la informació confi­den­cial, etc., que re­cent­ment han quedat integra­des com a subco­mis­sions del Comitè de Bioètica de Catalunya. En aquesta mateixa di­rec­ció, brindem el nostre suport als mitjans de comunicació quan ens ho demanen i col·laborem amb la Compa­nyia de Jesús i altres ordes re­li­giosos o col·lectius de la societat civil que ho sol·liciten per de­batre qües­tions com el ge­noma, el ben morir i les dispo­si­ci­ons de vo­lun­tats anticipades. La nos­tra participació sem­­pre es fa des d’una pers­pec­tiva independent que no sempre coinci­deix ple­na­­ment amb la visió oficial de l’Església catòlica.” El fet de ser una de les insti­tu­cions bioètiques més importants d’Europa fa que es pre­n­guin molt serio­sament la seva labor divulgadora: “Intentem cons­cien­ciar l’opi­nió pública i els mitjans de comu­nicació de la quantitat de matisos exis­tents i de la dificultat de poder donar una resposta ta­xa­­tiva i sense una mínima reflexió en matèria de qüestions bioè­ti­ques.”

La transcendència d’aquesta matèria per al futur de la societat en ge­neral, i especialment de la medicina i de la filosofia és òbvia perquè l’es­­pe­rança de vida de la població és cada cop més dilatada, i perquè, alhora, s’estan produint progressos molt encoratjadors però que al mateix temps fan qüestionar els nostres esquemes morals –com en el cas de les manipulacions genètiques per prevenir o guarir de­ter­mina­des malal­ties, i que també teòricament es poden usar per mo­di­ficar el fenotipus (color dels ulls, característiques del creixe­ment, color de la pell, etc.): “La qüestió de base és que l’ésser humà pugui tenir una vida digna en tot moment. La dificultat és que hi ha dues fron­teres dis­cu­tibles, la vi­da i la mort, que requereixen una reflexió crí­tica tant pel que fa a l’associació de l’embrió humà amb la pro­tecció de la vida humana, com pel que fa al patiment in­ne­ces­sari en deter­mi­nats estats finals de la vida. Davant aquestes situa­cions, les fron­teres són molt fines, i no podem partir de l’apli­ca­­ció de fór­mu­les simplis­tes. Per arri­bar a una solució adient és reque­reix un clima d’auten­ticitat en el dià­leg, l’anàlisi rigorosa cien­tífica i ètica i el respecte a l’opinió dels altres.” Des d’aques­tes línies, la Fun­da­ció Institut Borja de Bioè­ti­ca vol fer una crida per conscienciar la pobla­ció de la necessitat de potenciar la difu­sió de la bioètica: “És necessari trobar més col·la­boradors i ajuts econò­mics per poder sensibilitzar les classes mèdi­ca i intel·lectual sobre la necessitat d’aprofundir i trobar respostes ètiques als inter­rogants que els avenços mèdics ens plantegen.”