Texto del 2002
La humanitat ha avançat més científicament i tecnològicament als segles XIX i XX que durant els divuit restants de la nostra era. Aquesta transformació s’ha reflectit en les estructures socials. Per altra banda, els canvis no sempre han estat harmoniosos i progressius, sinó que alguns avenços han variat substancialment els nostres costums i la nostra cosmovisió. Alhora, les possibilitats de la ciència es presenten cada cop més com a infinites, però també amb unes implicacions morals que els científics no haurien de defugir. La ciència qüestiona i evoluciona cada vegada més entorn dels límits establerts en les nocions de vida, mort, sofriment, etc., la qual cosa fa necessari el seu replantejament. Aquesta és la tasca de la Fundació Institut Borja de Bioètica.
Aquesta institució va néixer el 1976 després d’una llarga estada del seu president, el doctor Abel, als Estats Units, d’on va tornar decidit a crear a Catalunya el primer centre de bioètica d’Espanya en un moment en què ningú no coneixia aquesta disciplina: “Durant els anys 60, les ciències de la salut avançaren en diversos aspectes: creació de les unitats de diàlisi, de cures intensives, descobriments genètics, etc., cosa que provocà que un grup de metges clínics i investigadors es reunissin per debatre determinades decisions ètiques. Aquestes reunions tingueren lloc primerament a Baltimore –al John Hopkins Hospital– i després a la ciutat de Washington. Fruit de les reunions va ser la constatació que per debatre qüestions bioètiques calia establir un diàleg multidisciplinar entre els professionals de les ciències de la salut i els humanistes, filòsofs i teòlegs, a més dels juristes, polítics i economistes; i també que el diàleg i la raonabilitat dels arguments eren essencials i no ho era pas el criteri d’autoritat. Amb aquesta filosofia varen néixer els dos primers centres de bioètica: el Hastings Center a Nova York, presidit pel Dr. Daniel Callahan, i el Kennedy Institute a la Universitat de Georgetown (Washington DC), presidit pel Dr. André Hellegers. La preocupació del Hastings Center va ser el trobar els camins per a promoure polítiques sanitàries que poguessin satisfer criteris ètics universalitzables. La del Kennedy Institute va ser el diàleg ètic interconfessional entre les grans religions catòlica, protestant i jueva. Alhora, per André Hellegers va ser una fita a aconseguir crear un pont entre les humanitats i les ciències de la salut per tal que el llenguatge mèdic esdevingués més entenedor pels filòsofs i teòlegs i perquè l’expressió filosòfica i teològica fos accessible als científics.”
De mica en mica, però, les actituds i els objectius de totes dues institucions es varen anar acostant per la pressió dels progressos biomèdics i la seva universalització. “Un i altre centre continuen mantenint un lideratge bioètic a través de les seves publicacions: Encyclopedia of Bioethics, Kennedy Institute of Ethics Journal i el Hastings Center Report.”
L’interès i la importància de la bioètica com a nova branca del saber van impulsar el doctor Abel a crear una fundació per al seu estudi, investigació i divulgació i que, juntament amb el Centre de Bioéthique de l’Institut de Recherches Cliniques de Montreal, va seguir el camí obert per les dues entitats nord-americanes esmentades: “En tornar dels Estats Units, em vaig adonar que el més important era establir un diàleg multidisciplinar i eliminar els prejudicis i el reduccionisme que afecta totes les branques del saber. Vaig percebre com els moralistes tenien problemes per fixar les categories mèdiques en el seu sistema taxonòmic, i a l’inrevés.” L’experiència americana havia estat, sens dubte, molt enriquidora per al doctor Abel “humanament i intel·lectualment. M’interessà la cultura nord-americana quan em vaig adonar que plantejaven les discussions doctrinals amb més temperància, i que es reflexionava més a través de les paraules de l’altre.” Acadèmicament, no podem passar per alt que als Estats Units va aconseguir la quarta llicenciatura universitària, aquesta en sociologia, després d’haver començat per la de medicina i haver continuat amb estudis de filosofia i teologia.
Una de les primeres fites de l’Institut va ser la celebració del Primer Congrés Internacional de Bioètica a l’Estat espanyol l’any 1982, gairebé sense mitjans ni aportacions econòmiques. Tot i així va ser un èxit de participació i un punt de partida per a reflexions posteriors: “Com que el temps de preparació del Congrés va ser molt reduït i com que volia arribar a conclusions diferents de les habituals en aquest tipus d’actes acadèmics, en lloc de les ponències per part dels experts, jo mateix els vaig suggerir una sèrie d’interrogants per provocar una reflexió espontània i personal.” La conclusió d’aquest esdeveniment i l’evolució de la disciplina en aquests anys és que “la bioètica ha estat i és el diàleg entre persones competents en la seva matèria i que són capaces d’escoltar, la qual cosa les porta a una reflexió crítica molt enriquidora. L’avenç científic porta inexorablement a l’evolució de les nostres categories. Aquest progrés serà més ric com més lliure sigui la mentalitat de l’expert. En canvi, serà més tancat com més aferrat estigui a tots els seus prejudicis i preconcepcions.”
Núria Terribas Sala és la jurista que dirigeix la Fundació i qui comenta l’evolució i els trets definitoris de la institució: “Al llarg dels 25 anys d’història destaca un fet irrefutable: l’esforç personal del doctor Abel per tirar endavant aquest projecte. El seu gran mèrit va ser poder reunir un grup de col·laboradors que van posar en marxa la Fundació gairebé sense mitjans econòmics en els primers temps, llevat de l’aportació i el suport que en tot moment li ha brindat la Companyia de Jesús, sobretot amb la cooperació de les persones que han treballat al costat del Dr. Abel. A poc a poc, l’Institut ha anat prenent cos, configurant-se en una estructura tant administrativa com humana, formada per professionals de diferents àmbits que es dediquen a la bioètica a temps parcial.” En aquests moments, la Fundació, ubicada a Esplugues, a l’Edifici Docent de l’Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu, a més de “oferir un ampli fons documental i una biblioteca especialitzada en la matèria, i a disposició de tots aquells que desitgin aprofundir en aquestes qüestions”, se centra en tres grans camps d’actuació: la docència, la investigació i l’assessorament a entitats públiques i privades: “La bioètica és la gran assignatura pendent de la carrera de medicina. Només s’inclou en els plans de carrera d’algunes universitats, com la de Lleida, i no és fins al període de residència que els metges s’han d’enfrontar a determinades preguntes de tipus ètic que seran comunes després, en l’exercici de la professió. Com a institució, portem a terme cursos d’iniciació, formació continuada i mestratge en la matèria. Uns i altres es desenvolupen tant a la nostra seu com en la de determinats centres hospitalaris que ens demanen l’organització de seminaris o cursets sobre aspectes concrets. Pel que fa a la formació sempre han tingut una acreditació acadèmica. Primer vàrem treballar en col·laboració amb la Universitat Autònoma de Barcelona organitzant el Mestratge i Diplomatura en Bioètica i des de l’any 2000 som membres –com a institució federada– de la Universitat Ramon Llull, tot i que anteriorment ja col·laboràvem amb aquesta institució i la nostra formació hi era reconeguda. Quant a la investigació, formem o hem format part en projectes d’investigació amb suport econòmic de la Unió Europea. Aquests projectes es basen en la posada en marxa dels treballs de recerca per part de la institució promotora que compta amb la col·laboració d’altres centres o institucions en condició d’associats. Al mateix temps, també participem en projectes d’investigació amb finançament nacional.” Entre aquests últims cal esmentar la cooperació amb la Fundació Josep Carreras per a l’estudi de les implicacions ètiques i jurídiques de l’ús terapèutic de la sang de cordó umbilical: “Ens agradaria promoure els nostres propis projectes de recerca, però la manca de recursos ens ho impedeix. En el món en què vivim, la dificultat més gran és la de vendre aquest producte; és a dir, poder subsistir i autofinançar-se en una disciplina cada dia més reconeguda com a necessària si bé encara amb poca disposició de compromís econòmic. El fet que les nostres activitats no ens permetin ser autònoms financerament, ens obliga a estar pendents dels ajuts institucionals públiques i privades. En aquest sentit, hem de destacar el suport de la Generalitat de Catalunya i l’Orde Hospitalari Sant Joan de Déu, així com el d’altres institucions que els darrers anys han mostrat sensibilitat per la bioètica com són Caixa de Catalunya i Fundación Mapfre Medicina.” La darrera de les seves activitats és “la participació constant i dilatada com a consellers d’institucions hospitalàries i centres assistencials sobretot a través dels Comitès d’Ètica Assistencial dels que formem part. Aquests organismes encara no s’han generalitzat, però afortunadament cada vegada es constata més la seva necessitat i se’n creen de nous. La seva tasca és debatre les implicacions ètiques de l’aplicació de determinades tècniques mèdiques així com servir d’ajuda als professionals en la resolució de casos difícils i situacions límit on es plantegen conflictes de valors. La seva funció és només consultiva i la decisió final sempre està en mans del facultatiu. El doctor Abel va ser el promotor del primer comitè ara fa 25 anys a l’Hospital Maternoinfantil de Sant Joan de Déu d’Esplugues. Així mateix participem en diversos comitès ètics d’investigació clínica, que es proposen la revisió dels protocols de recerca en investigació de nous medicaments. Alhora, el Dr. Abel forma part de les comissions creades per assessorar l’Administració en qüestions diverses, com ara sobre les noves tecnologies de reproducció assistida, el tractament de la informació confidencial, etc., que recentment han quedat integrades com a subcomissions del Comitè de Bioètica de Catalunya. En aquesta mateixa direcció, brindem el nostre suport als mitjans de comunicació quan ens ho demanen i col·laborem amb la Companyia de Jesús i altres ordes religiosos o col·lectius de la societat civil que ho sol·liciten per debatre qüestions com el genoma, el ben morir i les disposicions de voluntats anticipades. La nostra participació sempre es fa des d’una perspectiva independent que no sempre coincideix plenament amb la visió oficial de l’Església catòlica.” El fet de ser una de les institucions bioètiques més importants d’Europa fa que es prenguin molt seriosament la seva labor divulgadora: “Intentem conscienciar l’opinió pública i els mitjans de comunicació de la quantitat de matisos existents i de la dificultat de poder donar una resposta taxativa i sense una mínima reflexió en matèria de qüestions bioètiques.”
La transcendència d’aquesta matèria per al futur de la societat en general, i especialment de la medicina i de la filosofia és òbvia perquè l’esperança de vida de la població és cada cop més dilatada, i perquè, alhora, s’estan produint progressos molt encoratjadors però que al mateix temps fan qüestionar els nostres esquemes morals –com en el cas de les manipulacions genètiques per prevenir o guarir determinades malalties, i que també teòricament es poden usar per modificar el fenotipus (color dels ulls, característiques del creixement, color de la pell, etc.): “La qüestió de base és que l’ésser humà pugui tenir una vida digna en tot moment. La dificultat és que hi ha dues fronteres discutibles, la vida i la mort, que requereixen una reflexió crítica tant pel que fa a l’associació de l’embrió humà amb la protecció de la vida humana, com pel que fa al patiment innecessari en determinats estats finals de la vida. Davant aquestes situacions, les fronteres són molt fines, i no podem partir de l’aplicació de fórmules simplistes. Per arribar a una solució adient és requereix un clima d’autenticitat en el diàleg, l’anàlisi rigorosa científica i ètica i el respecte a l’opinió dels altres.” Des d’aquestes línies, la Fundació Institut Borja de Bioètica vol fer una crida per conscienciar la població de la necessitat de potenciar la difusió de la bioètica: “És necessari trobar més col·laboradors i ajuts econòmics per poder sensibilitzar les classes mèdica i intel·lectual sobre la necessitat d’aprofundir i trobar respostes ètiques als interrogants que els avenços mèdics ens plantegen.”