Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sra. M. Rosa Lunas
SRA. ROSA MARIA LUNAS.
Fotografia: Àngel Font

SRA. ROSA MARIA LUNAS. ASSOCIACIÓ CATALANA DE FAMILIARS D’USUARIS I COL·LABORADORS DE CENTRES GERIÀTRICS ASSISTITS

Obra:

Text del 2002

La vellesa no es cura; de la vellesa se n’ha de tenir cura.

.

A començament del segle xx, l’esperança de vida d’una persona se situava al voltant dels 35 anys; actualment és d’uns 80. Aquesta evolució tan positiva ha comportat una revolució social a la qual la societat encara no ha sabut donar una resposta satisfactòria. Han calgut, doncs, solucions urgents per part de la ciutadania i de les administracions per tal que els nostres ancians no estiguessin desatesos en un món en què els seus fills i néts, majoritàriament, passen molt temps fora de casa i en què les característiques dels habitatges sovint no fan possible que les generacions més madures convisquin amb les més joves. D’altra banda, tampoc no es pot oblidar que un segment prou important dels jubilats vells no té familiars directes, per la qual cosa la seva situació d’indefensió és encara major. Cal afegir que l’increment de l’esperança de vida ha comportat l’aparició de malalties psicogeriàtriques i deterioraments cognitius. Per aquesta darrera raó, moltes famílies opten com a últim recurs per ingressar els éssers estimats amb patologies degeneratives en residències de caire privat, per no poder accedir a les públiques que amb prou feines poden absorbir els més necessitats.

M. Rosa Lunas, actual presidenta d’ACFUC i secretària fundadora, justament explica que aquest fou el cas i la raó “per la qual set famílies ens vam agrupar l’any 1997 per fundar ACFUC, a part de coincidir tots en un punt en comú: tenir una persona estimada residint a un geriàtric de l’Eixample. Estàvem plens de preguntes que van germinar amb els interrogants que han configurat el logotip. És clar que els nostres familiars rebien un tracte adequat quant a higiene i sanitat, però teníem la sensació de tenir-los aparcats.”

D’altra banda, “en adonar-nos que els serveis geriàtrics estaven gravats amb un 7% d’IVA, vam considerar que el nostre col·lectiu rebia de l’Administració central un tracte injust, ja que no es tenia present que es tractava d’un servei sociosanitari indispensable.” Aquest fet va moure’ls a emprendre una acció reivindicativa tant a Hisenda com al Congrés de Diputats, a l’efecte de modificar la Llei de l’IVA, i encara treballen per aconseguir-ho.

Els objectius inicials d’ACFUC eren defensar els drets dels usuaris dels geriàtrics i obtenir més equipaments, sobretot per a la classe mitja, la més desprotegida. “També ens adonàvem que s’havien de trobar solucions que possibilitessin als nostres grans ser més independents fins a edats més avançades i que no haguessin de ser desplaçats de les llars per rebre assistència; era indispensable potenciar l’atenció domiciliària. Aquesta reflexió va fer que la nostra prioritat fos establir uns vincles de col·laboració entre familiars, responsables de centres de serveis geriàtrics i administracions, a fi de garantir la màxima qualitat de vida per a aquest segment social de vellesa que presenta dependències.”

“Desitjàvem assolir el suport social indispensable per poder esdevenir portaveu i plataforma de negociació vàlida i amb pes davant de l’Administració. Això va fer que en el registre es pogués constatar que érem, com a associació, la primera i l’única entitat a tot l’Estat espa­nyol amb aquestes finalitats i se’ns va reconèixer que naixíem per cobrir un buit social existent. Aquesta realitat va propiciar que, per part de la Conselleria de Benestar Social i Família, se’ns fes la proposta d’esdevenir Institució Tutelar amb perfil ‘vellesa’.” Aquest repte va fer que una part de la Junta Directiva observés que feia falta anar més enllà i assumir la tutela de les persones grans incapacitades legalment per tal de salvaguardar-les i, des d’una visió familiar, proporcionar-los una vellesa confortable i digna. “Es van refer els Estatuts i l’Assemblea General va escollir una nova junta i, per tant, va començar la meva etapa com a presidenta”, afirma M. Rosa Lunas.

Amb aquesta nova configuració, ACFUC ha desenvolupat una labor ingent de promoció i defensa dels interessos de la ancianitat depenent. Des de la Comissió de Tuteles, apostaren per una nova figura: la tutela com a protecció integral de la persona: “Estem aconseguint ser un referent quant al perfil de ‘vellesa assistida’. Com a representant del Districte de l’Eixample he assistit a Conferències Internacionals i he participat en la redacció i signatura de la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat, impulsada per la Regidoria de Drets Civils de l’Ajuntament de Barcelona; estem a la comissió de seguiment per a la seva difusió als col·lectius més fràgils, les dones i la vellesa; formem part del Grup de Treball de Gent Gran, dins de la Regidoria Municipal de Benestar Social; com a representant del Districte de l’Eixample, participo en el Consell Assessor de la Gent Gran de Barcelona; som membres del Consell de Dones de Catalunya, per la nostra Comissió de Dones Curadores, i membres de la Comisión de Asuntos Sociales y Pensiones del CEOMA a Madrid.”

Des dels inicis ACFUC va prendre consciència de la seva condició d’entitat formada per voluntaris amb suport de professionals contractats: “Calia remarcar la necessitat de potenciar la integració del voluntaritat social als centres geriàtrics i sociosanitaris. Per això, vam crear el Programa Quetzal, amb tres projectes que pretenen que les persones ingressades no perdin els lligams amb el seu entorn veïnal. Aquest programa fou guardonat per l’INCAVOL l’any 2001, Any Internacional del Voluntariat, amb el Premi Nacional de Catalunya.”

Cal remarcar que tota aquesta col·laboració amb els estaments públics els ha permès fer aportacions i defensar mesures dins dels congressos, tant locals i autonòmics com estatals, de la Gent Gran. Concretament, l’any 2002 van participar al Foro Mundial d’ONG i a la II Asamblea Mundial sobre el Envejecimiento, organitzada per l’ONU i ambdós celebrats a Madrid. Així mateix, “també ens hem implicat en un projecte que pretén buscar solucions perquè la gent gran pugui envellir a casa; hem signant un conveni amb la Fundació ISER –Immobles i Serveis–; intentem pensar en les persones grans i oferir-los habitatges totalment adaptats en els centres convivencials Iser en règim de cooperativa o de comunitats de propietaris, per possibilitar que la persona gaudeixi d’una gran independència i d’una vida social i cultural plena, amb la tranquil·litat de tenir al seu abast tots els serveis imprescindibles per a les feines diàries i també serveis medicosanitaris que inclouen, en cas necessari, l’atenció permanent a una residència assistida adjunta al centre.”

Tot aixó sempre en les condicions econòmiques més favorables, ja que la Fundació és una entitat d’interès social sense afany de lucre. “Pensem que mesures com aquesta, juntament amb l’adaptació dels mitjans telemàtics, són les opcions amb les quals la nostra societat ha d’afrontar el futur. Per aquesta raó, considerem que no hi ha res millor com a colofó per a aquest text que l’eslògan que resumeix l’ideari d’aquesta institució i que representa el repte de futur que la nostra societat haurà d’afrontar en els propers anys: ‘La vellesa no es cura; de la vellesa, se n’ha de tenir cura’.”