Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
SRA. SOR MARÍA DEL PILAR URRA GARRIZ, SR. JOSÉ MARÍA PEÑA SAEZ, DR. JOSÉ ANTONIO LARRAZ ROMEO
SRA. SOR MARÍA DEL PILAR URRA GARRIZ, SR. JOSÉ MARÍA PEÑA SAEZ, DR. JOSÉ ANTONIO LARRAZ ROMEO.
Fotografia: Àngel Font

SRA. SOR MARÍA DEL PILAR URRA GARRIZ, SR. JOSÉ MARÍA PEÑA SAEZ, DR. JOSÉ ANTONIO LARRAZ ROMEO. GERMANES HOSPITALÀRIES DEL SAGRAT COR DE JESÚS

Obra:

Text del 2003

La persona és un tot, la ment no està separada de la resta de l’organisme.

Fundada per Benito Menni el 1881, la congregació de les Germanes Hospitalàries del Sagrat Cor de Jesús constitueix, en certa manera, “la branca femenina de l’orde de Sant Joan de Déu.” La representen sor Maria del Pilar, el Sr. Josep M. Peña i el Dr. Josep Antoni Larraz. La institució, “una gran família hospitalària”, es dedica bàsicament a dues activitats, “la salut mental i el camp sociosanitari.”

En aquest segon camp, està fonamentalment al servei de la tercera edat, dels ciutadans que “pateixen patologies que ja arrossegaven i d’altres pròpies de l’edat. Hi treballem tant des del punt de vista somàtic –el deteriorament orgànic general– com des del psicològic i els proporcionem hospitalització –tant de curta com de mitjana i llarga estada– i atenció comunitària.”

En l’àmbit de l’hospitalització, les Germanes han estat les primeres de l’Estat espanyol a incorporar al centre “la unitat de patologia dual, que proporciona diagnòstic, valoració i orientació terapèutica a persones víctimes d’una drogodependència activa i un trastorn mental.”

Quant a l’atenció comunitària, la congregació presta els “serveis d’atenció ambulatòria de salut mental, rehabilitació comunitària i hospitalització parcial diürna.”

També disposen d’un “centre de salut infantil i juvenil, on atenem ciutadans amb problemes de salut fins als divuit anys.”

També assisteixen joves que tenen problemes amb les drogues. Segons el doctor Larraz, “la societat es troba en una profunda crisi. Hem passat de tenir uns valors i normes molt rígids que contenien les persones a una societat on la llibertat en tots els àmbits és bàsica. Com a conseqüència, desapareixen certes normes i ni la família ni l’escola eduquen sobre uns límits. Tot plegat genera l’aparició d’un seguit de noves patologies mentals.”

Cal tenir en compte que “l’adolescència és una etapa de crisi, amb unes manifestacions –fins i tot psicopatològiques– pròpies de l’edat, que cal saber encaixar adequadament. Ara bé, no hem de confondre aquestes manifestacions amb les malalties mentals.”

Sens dubte, tant la família com l’escola constitueixen peces clau per a la detecció precoç de trastorns mentals. “La prevenció és bàsica. Si no es prenen mesures en un primer moment, els problemes van in crescendo.”

Sor María del Pilar subratlla que “la primera escola és la llar. Cal ensenyar els pares a exercir com a tals avui dia, perquè no és una tasca fàcil quan tots dos treballen i només poden educar els fills al final del dia.”

Així, “hi ha patologies que s’inicien en la infantesa o l’adolescència i es manifesten plenament en l’edat adulta.”

Afegeixen que “més del 50% dels pacients d’assistència primària, en un primer moment, manifesten els trastorns mentals de forma somàtica. De tota manera, diagnosticar el trastorn psicosomàtic no és fàcil. Cal tenir en compte que la persona és un tot, que no està constituïda de parcel·les clarament diferenciades, la ment no està separada de la resta de l’organisme. Hi ha una clara imbricació entre allò que és psicològic i allò que és somàtic. Per això hi ha malalties físiques que influeixen en l’estat psicològic del malalt. Es tracta, per tant, de situacions molt habituals en el món clínic, no només en l’àmbit de la salut mental, sinó en qualsevol especialitat mèdica, inclosa la primària. Si només tractem un vessant dels pacients ens exposem a augmentar-ne el malestar.”

Asseguren que els tractaments psicosomàtics han constituït “el primer element de connexió important entre l’atenció a la salut mental i la resta de la medicina.”

Per exemple, “l’ansietat, present en pràcticament tota mena de patologia psicològica, sempre acaba tenint una manifestació somàtica.”

En conseqüència, als centres hospitalaris han aparegut noves formes d’atenció al malalt, com ara “la psiquiatria d’enllaç i les interconsultes, aplicades en els casos en què el psiquiatra intervé en el tractament d’individus amb malalties físiques. Avui són molts els ciutadans que ja coneixen aquest servei que tracta la persona de forma integrada, i fins i tot el demanen ells mateixos. La millora psicològica produeix una millora física, i a l’inrevés.”

“Fins no fa gaire, la psiquiatria, els representants de la qual eren una mena de filòsofs, seguia el seu propi camí”, subratllen.

Això es reflecteix, per exemple, en el fet que en el món psiquiàtric la tecnologia punta no ha tingut una gran transcendència, mentre que ha suposat tota una revolució per a altres branques de la medicina: “En la nostra especialitat, l’element tecnològic és menys decisori. Actualment treballem molt amb la psicofarmacologia, que ha experimentat grans avenços, però la nostra labor continua basant-se principalment en la relació amb la persona. Aquesta relació ens serveix tant per diagnosticar, com per acompanyar, com per tractar”, aclareixen.

Així, actualment, la seva “arma tecnològica fonamental” és el binomi “temps-relació.”

Les persones preparades per dedicar les hores que requereix un pacient amb problemes mentals no són les mateixes que abans: “Fa trenta anys, el pes de l’assistència als centres l’assumien bàsicament les germanes de la congregació: amb el suport d’alguns professionals mèdics, exercien d’infermeres, d’auxiliars, de gerents, d’administradores… Es tractava de dones joves i amb experiència, perquè s’havien incorporat de joves i havien estat en contacte directe amb els psiquiatres.”

Posteriorment, “a mesura que s’ha reduït el nombre de vocacions i les germanes s’han fet més grans, s’hi ha anat incorporant un cos cada cop més nodrit d’especialistes sanitaris: psiquiatres, terapeutes ocupacionals, psicòlegs, assistents socials…”

En aquesta nova conjuntura, “les germanes han assumit la missió d’intentar transmetre la seva filosofia als professionals que han entrat a treballar als centres.” I és que, sens dubte, “per treballar en l’àmbit de la psiquiatria són necessaris uns valors humans molt profunds.”

De fet, la mateixa institució ofereix formació a futurs infermers i psiquiatres, entre altres professionals, a més de cursos destinats al reciclatge del seu personal. Entre altres activitats, “organitzem juntament amb la UAB un màster en psicogeriatria i jornades monogràfiques sobre aquesta especialitat.”

Avui dia els centres travessen “dificultats per reclutar personal.”

Un dels motius és “la poca adequació dels plans formatius dels futurs professionals de salut mental per respondre als reptes actuals.”

D’altra banda, “a Catalunya ha augmentat considerablement el nombre de centres de salut mental i, com a resultat, actualment hi ha un dèficit evident de psiquiatres.”

Al centre de les germanes treballen 300 persones a jornada completa, de les quals 40 són metges i 15 són monges. L’hospital disposa de 400 llits. Les xifres són eloqüents: “Al llarg del 2002 vam tenir 4.000 pacients hospitalitzats i vam prestar serveis d’ambulatori a 14.000 ciutadans.”

Unes xifres generoses de la mà d’unes persones generoses.