Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sra. Verònica Vila-San-Juán
SRA. VERÒNICA VILA-SAN-JUÁN.
Fotografia: Àngel Font

SRA. VERÒNICA VILA-SAN-JUÁN. FUNDACIÓN ALFREDO MATAS

Obra:

Text del 2002  

El cinema és l’art més po­pu­lar i representatiu del segle XX. No obstant això, deixant de ban­da la tasca dels actors i di­­rectors, existeix un gran des­­co­neixement de les eta­pes i persones que engloba la crea­­ció d’una pel·lícula. Per­què qual­­sevol projecte cine­ma­to­grà­fic es pugui mate­ria­lit­zar és imprescin­di­ble “l’e­xis­tèn­cia d’un bon guió pre­vi, la par­ti­­­cipació d’un pro­ductor com­­­petent, que s’arris­qui i lluiti pel pro­jecte, tot i sa­bent to­tes les li­mi­tacions econò­­mi­­­ques e­xis­tents i tre­ba­llant des d’e­lles, i la con­trac­ta­ció d’un di­rector i d’uns ac­tors ade­quats.” I, en con­cret, el pro­duc­tor és el pro­­fes­sio­nal encarregat de “trobar el finançament i administrar-lo du­rant el rodat­ge. Els productors són els vertaders creadors d’il·lusions i tam­bé, de vegades, les peces menys enteses en l’engranatge ci­ne­ma­to­grà­fic. Molta gent no sap que els productors poden arribar a ha­ver d’arriscar el seu propi patrimoni per a la realització d’una pel·lí­cu­la i que, sovint, han de lluitar contra fronts molt diversos per veure-la fe­ta realitat. I els fruits d’aquesta lluita no es veuran fins a temps des­prés, quan la co­mercialització de l’emissió de l’o­bra en els di­versos mitjans comencin a ser eficients.”

La figura del productor Alfredo Matas és ben coneguda per totes aquelles per­sones interessades per la història del cinema a l’Estat espanyol, ja que “va produir, aproximadament, unes 40 pel·lícules, entre les quals des­ta­quen Plácido, Tamaño natural, La escopeta nacional, Ese oscuro ob­jeto del deseo, Las bicicletas son para el verano, La vaquilla, El cri­men de Cuenca, etc. Va tenir l’oportunitat de treballar amb els di­rec­tors més destacats del nostre cinema, com ara Luis Buñuel i va ser el creador, tal com s’explica al llibre Doce, de l’Academia de Artes Ci­nematográficas. Es va adonar que un organisme d’aquestes ca­rac­te­rístiques i l’atorgament dels guardons anuals podrien comportar un important impuls per al nostre cinema. Per això, es va posar en con­tacte amb dotze personalitats del cinema espanyol i els va pro­po­sar la creació d’aquesta institució. Va ser unànimement aplaudit i va te­nir el suport de totes aquestes personalitats. Encara avui, en les ce­ri­mònies de lliurament dels premis, el president de l’Acadèmia li de­di­ca unes paraules d’agraïment.”

La tasca professional d’Alfredo Matas havia començat “com a gerent del ci­nema Windsor, que més tard esdevindria un teatre. Amb el temps, Al­­fredo Matas es va convertir en productor de cinema i fun­dà la pro­­duc­tora Jet Films.” Malauradament, Alfredo Matas va morir el 21 de juny de 1996. Aleshores la propietat i la gestió de la productora van que­dar en mans de la seva filla Elena i de la seva vídua, l’actriu Amparo Soler Leal. Per desgràcia, però, la seva filla Elena moria mesos després i s’ini­cia­va un pe­­ríode d’incertesa per al projecte i el record de la tasca de­sen­vo­lupada pel productor: “En un principi la Fundació es va idear com una ins­ti­tu­ció que hauria de començar a ser efectiva un cop Amparo ha­gués mort perquè gestionés el patrimoni artístic i econòmic del ma­­trimoni i perquè amb aquests béns pogués ajudar les ge­ne­ra­cions més joves a entrar en la difícil indústria del cinema. Després, pe­rò, Amparo va de­cidir que fora bona la concessió de dues beques biennals per a jo­ves directors de producció que, un cop acabats els estudis, pre­sen­ta­ven uns currículums brillants però que no havien tingut l’opor­tu­ni­tat d’entrar en contacte amb el món del cinema. Vam con­vocar les beques, i la nostra gran sorpresa va ser veure el gran nom­bre de per­so­nes inscrites. Per això, Amparo va decidir sol­·licitar la col·la­­bo­ració dels di­rectors de les escoles cine­ma­to­grà­fiques de Ma­drid i Barcelona, del president de la Academia de Ar­tes Cine­ma­to­grá­fi­cas, del president de l’ICA i del president de la Aso­ciación de Pro­duc­to­res perquè es­co­llissin quins eren els as­pirants més idonis. Am­paro va actuar úni­ca­ment com a presidenta del jurat, i no va en­trar en la decisió final.”

Un cop elegides les persones que serien be­ca­des, Verónica Vila-San-Juan, la directora de la Fundació, va començar amb la seva parcel·la de treball: “Vam buscar les productores més ade­quades. En principi, ens in­­t­e­re­s­saven les grans produccions cine­ma­to­gràfiques, en les quals a­quests joves poguessin aprendre el ves­sant més pràctic de la pro­fessió de director de producció. Aquest és el professional que s’en­ca­rrega de proporcionar tot el que han de menester cadascuna de les persones que treballen en llargmetratge i també qui ha d’a­pli­car els recursos disponibles en la realització del film. Per això, és fo­na­men­tal que aprenguin des del començament que la seva tasca és bà­sicament organitzativa i econòmica i que, tot i la relació amb l’art que té la seva feina, han de ser bons admi­nis­tra­dors i treballar des de les limitacions del pressupost econòmic existent.”

Aquest programa “està totalment finançat per Amparo Soler Leal, qui ca­da any fa una do­na­ció per tal que la Fundació sigui autosuficient i subvenciona ínte­gra­ment el sou i les altres despeses derivades de la con­tractació d’a­quests joves.” La major satisfacció per a la Fundació va ser comprovar que “els primers joves que vam becar es quedaven com a tre­ba­lla­dors fixos de la productora en la qual havien fet les seves primeres pràc­tiques. Això ens va animar a organitzar una altra con­vo­­catòria de beques biennal primer, i a establir-les definitivament des­­­prés de l’èxit del segon intent.” Mentrestant “Amparo segueix ple­na­ment en actiu, però seleccionant les seves aparicions i treballant per trobar la millor productora i els millors mitjans per als becats, els quals han d’enviar-nos un informe mensual per conèixer les seves evo­lucions, tot i que nosaltres tenim un contacte permanent amb ells per saber-les de viva veu. També les productores ens envien una me­mò­ria sobre els re­sul­tats de l’experiència. Així podrem millorar les con­dicions i la formació dels nostres becats.”