Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Srs. Lluís i Francesc Bonet Armengol
SRS. LLUÍS I FRANCESC BONET ARMENGOL.
Fotografia: Àngel Font

SRS. LLUÍS I FRANCESC BONET ARMENGOL. FUNDACIÓ PRIVADA ARMENGOL-MIR

Obra:

Texto del 2002

Els germans Lluís i Francesc Bonet Armengol estan al capdavant de la fundació catalana que duu el seu cog­nom. La Fundació Armengol-Mir, d’inspiració i d’inquietud cristiana per tot allò que afec­ta la societat catalana, sem­pre ha estat caracteritzada “per un es­perit de gene­ro­sitat i d’u­nió familiar.” En aquest sentit, subratllen “el su­port que els pares ens han fa­ci­litat al llarg de tota la vida.” Tam­poc no poden obli­dar el que ha sig­ni­ficat tenir al seu cos­tat la res­ta dels germans Bonet: Jordi, Mariona i Narcís. Tota una fa­mí­lia d’artistes: Jordi, ar­qui­­te­cte; Mariona, vio­­li­nis­ta, i Narcís, el més jove de tots, músic. Sens dubte, la història d’aquesta nis­saga catalana està molt estretament vinculada a la del barceloní temple de la Sagrada Família, “uns vincles que va iniciar el pare, col·laborador d’Antoni Gaudí.” Uns anys després el seu fill, Jordi Bonet, el més gran dels ger­mans Bonet, en seria l’arquitecte director.

Més tard, Lluís s’hi incorporaria com a rector: “Quan vaig passar a for­mar part de la parròquia, els meus coneixements de la Sagrada Famí­lia ja eren molts, gràcies al meu pare. Treballar-hi és un gran plaer. M’entusiasma acompanyar la gent perquè puguin conèixer allò que jo conec.” I és que, per a aquest català, “les pedres vives del tem­ple no són al­­tra cosa que els fidels, tota la gent que col·labora amb mi. Tinc una bona colla de companys de camí.” Francesc corrobora el punt de vista del seu germà i el reformula de la següent manera: “L’Es­glésia és la com­binació de la matèria i l’esperit.”

De tots els moments que ha viscut entre les parets d’aquest símbol de Catalunya, n’hi ha un que mossèn Lluís recorda amb especial afecte: “La missa concelebrada el 2000, amb motiu de l’acabament de l’any sant, amb la presència de l’Arquebisbe.” Li plau repetir que “voldria que el visitant del temple es convertís en pelegrí de la Sagrada Família. No voldria que aquest temple fos únicament un monument d’interès turístic. Vull que sigui el lloc de la fe en Jesucrist.”

La gènesi de l’entitat que protagonitza aquesta pàgina ens trasllada una generació enrere: “Els nostres oncles, Ferran Armengol i Tubau i Car­me Mir, com que no tenien fills, van distribuir tot el patrimoni entre els nebots.”

És gràcies a la seva generositat que va néixer l’entitat que ens ocupa, i d’aquí que els nostres protagonistes la bategessin amb aquest nom. La idea de crear-la va sorgir del magí de mossèn Lluís, “resultat de la seva inquietud per la formació dins l’esperit cristià i l’obra educadora desenvolupada a través de les escoles parroquials.”

Francesc, llicenciat en dret i professional de les assegurances, no va trigar gens ni mica a “canalitzar” aquest projecte: “Em va semblar que generar una fundació era la millor manera de donar con­ti­nuï­tat a la inici­ativa del meu germà. Ara bé, tota la faceta jurídica de la Fundació la vam posar en mans del lletrat Francesc Serra, un dels meus com­panys de promoció.”

No van ser uns inicis fàcils. Corria l’any 1974 quan mossèn Lluís va ser destinat a la parròquia de Terrassa, al barri de Can Anglada: “El que em vaig trobar allà va ser una escola parroquial, amb els pro­ble­mes que impli­ca el fet que estigués ubicada en una zona obrera.”

Juntament amb altres homes i dones d’esperit altruista, el nostre protagonista va haver d’esmerçar tots els seus esforços per millorar les condicions del centre: “Com que havia escollit el camí del despreni­ment, no volia quedar-me amb tot el llegat que em corresponia dels oncles, de manera que en part el vaig destinar a aquests fins.”

En una època en què Catalunya encara no disposava del seu propi govern, aquest rector va haver de fer “múltiples visites a la capital espa­nyola, a fi de recaptar algun ajut del Ministeri d’Educació.” Mossèn Lluís va restar 20 anys treballant per a la parròquia terrassenca que li va inspirar la idea de crear l’entitat.

Aquesta va ser la primera llavor de la Fundació. Per tal que aquesta fita no restés un fet aïllat, van contactar amb la Fundació de les Escoles Par­ro­quials del Bisbat de Barcelona. No oblidem que aquesta mena de centres d’ensenyament privat “tenen una gran tradició a la capital catalana. Van sorgir aproximadament l’any 1918, per tal de pal·liar les deficièn­cies que aleshores patia el món educatiu. Afortunadament, avui dia, en canvi, les escoles públiques imparteixen una formació excel·lent.”

La contribució de l’entitat al món de l’educació és notable: “Independent­ment de la matèria impartida, sempre hi ha un contingut ètic.” Tots dos germans són sens dubte uns apassionats de l’ensenyament. Val a dir, només a tall d’exemple, que Francesc Bonet va ser un dels creadors del “Centre de Formació dels Mitjancers d’Assegurances. De fet, al llarg d’una bona pila d’anys, n’he estat el president.” L’experiència dels Bo­net i Armengol en les activitats altruistes és, doncs, considerablement àm­plia, i encara pensen que queden moltes coses per fer.

La finalitat de la fundació Armengol-Mir és, en poques paraules, “l’ajuda a l’educació cristiana a través de les escoles parroquials.” Són també els patrocinadors del “premi Ferran Armengol i Tubau so­bre assegu­ran­ces, un guardó que es va començar a concedir fa ja 25 anys. L’entitat que convoca aquest concurs és la Societat Cata­la­na d’Eco­no­mia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. La seva fi­na­litat és promocionar els estudis sobre l’assegurança en tots els aspectes: històric, jurídic, matemàtic, financer…”

Reconeixen que les aportacions que poden fer a la societat catalana no són nombroses: “El capital de què disposem és molt reduït. Hem tirat endavant gràcies a l’herència dels oncles i d’altres benefactors. Ara bé, mai no sabem del cert el pressupost de què disposarem cada any.”

Evidentment, la seva no és una tasca senzilla, i seria impossible dur-la a terme sense el tarannà lluitador que caracteritza els germans Bonet, un tarannà que, sens dubte, porten a la sang.