Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Srs. Pasqual Balanya Crespo i Josep Tresserras Basela
SRS. PASQUAL BALANYA CRESPO I JOSEP TRESSERRAS BASELA.
Fotografia: Àngel Font

SRS. PASQUAL BALANYA CRESPO I JOSEP TRESSERRAS BASELA. FUNDACIÓ CATALANA TUTELAR ASPANIAS

Obra:

Text del 2002

La qualitat de serveis i de vida que oferim als nostres tutelats ha de ser la que nosaltres desitjaríem per als nostres fills

La tutela és una figura jurídica que persegueix la protecció d’una persona que, per raó d’una discapacitat o trastorn psíquic, no pot valer-se per si ma­teixa, l’administració i la guarda dels seus béns i, en general, l’exercici dels seus drets: “Es tracta de, a més de cobrir totes les seves ne­ces­si­tats vitals, com ara d’alimentació, allotjament i inserció laboral, ges­tionar els béns i, sobretot, ajudar-los a créixer i a esdevenir perso­nes plenes, intentant donar-los un ambient familiar que supleixi, en part, perquè del tot és impossible, la desaparició dels seus pro­ge­ni­tors.” L’actual Fundació Catalana Tutelar Aspanias va néixer a con­se­qüèn­cia de la preocupació dels pares que conformaven l’Associació Aspa­nias: “Des de l’Associació, formada per 2.000 famílies i escaig afectades, ens encarregàvem d’atendre i millorar la qualitat de vida de les per­so­nes amb una discapacitat psíquica. Una de les nostres preo­cu­pa­cions fo­na­mentals era saber quin destí tindrien els nostres fills i qui s’en­car­re­garia d’ells quan nosaltres ja no hi fóssim. Aquesta ànsia es tra­duïa so­vint en la pregunta Qui tindrà cura dels nostres fills quan faltem els pa­res? I des de l’Associació desitjàvem fer quelcom per so­lu­cio­nar-ho.”

Aquesta preocupació es va poder materialitzar formalment el 1983 quan el Codi Civil va ser reformat, de manera que es permetia que persones ju­rí­diques sense afany de lucre i que tinguessin com a objectiu protegir els me­nors i les persones discapacitades poguessin assolir la tutela de per­so­nes disminuïdes. Va ser en aquell moment que “l’Associació va pro­mou­re i crear una entitat jurídica per assumir la tutela de persones dis­mi­nu­ï­des adultes, sense cap mena de discriminació per raó de raça, re­ligió o procedència social, un cop les seves famílies haguessin desa­pa­regut o no se’n poguessin fer càrrec.” Aquest projecte va poder veure la llum i ser registrat oficialment l’any 1987: “Vam optar per constituir una fundació perquè, estructuralment, el Patronat d’una fundació no pot modificar la finalitat o els seus principis fundacionals, mentre que l’assemblea d’una associació pot canviar la finalitat i els objectius, essent el model de fundació el que s’adaptava més a donar se­gu­re­tat, tant jurídica com social en el transcurs del temps.” Actualment tu­telen 132 persones, tenint ben present que “la qualitat de serveis i de vi­da que oferim a aquestes persones ha de ser la que nosaltres desit­ja­ríem per als nostres fills si es trobessin en la mateixa situació.” Per aquesta raó van optar per no gestionar cap servei dels que els ofereixen: “d’aquesta manera som més independents i autònoms i podem va­lo­rar en millors condicions les atencions i qualitat que reben.” Com a Fundació, no tenir socis podria representar una reducció en els seus in­gressos, la qual cosa es veu compensada “en general, pels donatius que reben.” A més, particularment, la figura de la pretutela “permet que la família disposi quins béns li correspondran al seu fill o filla per­què siguin administrats per la Fundació, com a tutor de la persona. Aquest legat és personal i intransferible i permet assegurar el futur de l’afectat en millors condicions econòmiques.” Després, un cop es produeix la desaparició dels pares, “a través d’una acció pretutelar, si ha estat disposada la tutela de la Fundació mitjançant un testament, el jutge, després de dictaminar –si no s’ha fet abans– la incapacitat judicial del futur tutelat, designa i ratifica la Fundació com a res­pon­sa­ble legal de la persona disminuïda. Molt sovint, però, les persones a les quals atenem ens han arribat a través dels Serveis Socials de l’Ajun­tament o de la Generalitat, i ha estat el jutge qui ha decidit qui­na de les organitzacions privades de l’àmbit català es farà càrrec de la seva tutela.” De fet, en unes altres comunitats “l’Administració es fa càrrec d’aquesta funció. Nosaltres pensem que la Generalitat va te­nir una decisió molt encertada de delegar aquesta tasca en la so­cie­tat civil, perquè el caliu i l’estimació que necessiten aquestes per­so­nes no podria ser ofert de la mateixa manera des dels serveis pú­blics.” Per oferir aquest caliu són essencials “els voluntaris que no­­sal­tres de­sig­nem habitualment com a padrins, ja que no només es tracta d’a­ju­dar en un moment donat aquestes persones, sinó de do­nar-los su­port durant llargs períodes de temps perquè puguin sortir de les si­tua­cions de marginació social en què viuen alguns dels tutelats.” De fet: “En aquests moments, en un 70 o 80 %, les persones que tenim al nostre càrrec provenen de famílies desestructurades o sense gaire recursos. Per això requereixen una atenció encara més especial i sen­tir-se emparades i estimades. La tasca educativa amb aquestes per­sones és especialment important perquè acostumen a no tenir cap mena d’hàbit de convivència, ni d’higiene ni laborals.” Aquest con­text tan especial d’actuació determina que sigui necessari que “els pa­drins rebin una formació adequada i que es vagin reciclant contí­nua­ment. En aquest sentit, a més, el valor de la seva tasca social fa con­venient que se’ls motivi i engresqui, perquè la seva aportació és fo­namental per al projecte.”

Tot i que no es pot afirmar quina importància té la incidència dels factors so­cials en la discapacitat d’aquestes persones, “sovint ens plantegem si la seva problemàtica es congènita, incrementada per les dures cir­cums­tàncies i l’ambient en què han viscut. Aquesta creença es fo­na­menta en el fet que es produeix una veritable millora quan se les in­te­gra en una llar i se’ls presta el suport necessari.”

Els tutelats “s’allotgen en petites llars semblants a una casa on dis­po­sen del seu propi espai i són atesos per educadors i assistents so­cials. Per altra banda, per incrementar aquesta escalfor s’or­ga­nit­zen dinars i trobades, com ara el berenar mensual que es duu a terme, el dinar de Nadal, que aplega patrons, padrins, personal i tutelats, o les visites que l’Àrea Social realitza cada mes per saber com es troben i quines problemàtiques tenen.” Sempre que és possible, els dis­mi­nuïts “s’incorporen a fer feina en empreses ordinàries, en centres espe­cials de treball o, quan la inserció no es pot dur a terme per les carac­te­rís­tiques de l’afectat, se’l destina a un centre ocupacional o, en el pit­jor dels casos, a un centre de dia. Sempre, però, s’intenta que tingui ocu­pat el seu temps i que gaudeixi d’activitats d’oci, de la mateixa ma­ne­ra que ho fem la resta de la població.”

Hem d’agrair que entitats com la Fundació Catalana Tutelar Aspanias de­fensin valors tan essencials en tota societat com la justícia, la dignitat i el dret a la felicitat de tots els col·lectius existents. El valor de la vida i el dret a viure-la d’una manera plena i reconfortant són principis que hom re­co­neix teòricament, però que no tothom aplica en la pràctica. Aquesta Fun­da­ció ens dóna un exemple de com fer-ho, alhora que aporta un bri d’es­pe­rança als afectats i, molt especialment, a les seves famílies.