Text del 2002
La nostra idea no és mai la de substituir la família, sinó la d’assegurar el benestar i la qualitat de vida del noi o noia discapacitat
Fa gairebé 25 anys que va néixer l’associació de pares treballadors de Seat amb fills disminuïts. Aureliano Caballero, un dels fundadors, ens n’explica l’origen: “Vam adonar-nos que quan els nois discapacitats acabaven l’escolaritat no tenien cap servei per integrar-se al món laboral. Havien d’entrar a l’edat adulta, però no podien fer-ho perquè no se’ls oferia cap alternativa a l’escola.” Així, l’any 1981, dos anys més tard d’haver-se creat l’Associació, va començar a funcionar el centre ocupacional: “Després, van venir la llar-residència, el centre especial de treball i, finalment, la Fundació.” Aquesta va sorgir d’una pregunta que es repetien els pares dia rere dia: “Ens plantejàvem què passaria amb el nostre fill el dia que faltéssim, i va ser precisament per això que es va crear la fundació tutelar.” No tots els nois i noies discapacitats tenen germans i família que se’n pugui fer càrrec i, d’altra banda, és important que hi hagi qui pugui assegurar un bon assessorament i una bona acció tutelar el dia que els progenitors ja no puguin tenir cura d’aquell fill.
L’Associació va néixer ja amb gairebé 500 pares associats, però hem de tenir en compte que Seat comptava en aquells moments amb trenta-dos mil treballadors. Avui, les coses han canviat, i ara són 270 els associats, perquè, tot i que també acull gent de fora de l’empresa, els empleats ja no estan tan vinculats a Seat com ho estaven a finals dels anys setanta: “Aleshores, el nom de l’empresa ens va servir com a targeta de presentació, però l’Administració ens negava les subvencions perquè havíem sorgit d’una indústria molt forta. De tota manera, de Seat només vam rebre un fons social que va servir per ajudar-nos a assumir l’alt cost dels col·legis d’educació especial.” Aureliano Caballero ha estat fins fa ben poc president de la Fundació, però ara estan en plena reestructuració i serà substituït per Salvador Bernet: “Quan es va crear l’entitat, els estatuts recollien que el president seria el mateix que el de l’Associació, però ens hem adonat que, a vegades, les branques ens poden tapar el bosc i que és molt millor que el Patronat de la Fundació tingui un espectre molt més ampli i més equilibrat.” Ramon Vives, que exerceix des de fa ja molts anys com a director de la Fundació, ens explica el perquè d’aquesta fórmula: “L’ens de l’entitat dóna molta confiança als pares i ens permet poder assegurar el futur d’aquests nois i noies. A més, no podem oblidar que tenim la Generalitat darrere i que aquesta no permetria que ens desviéssim del nostre camí.”
Malgrat que ara pot acudir a la Fundació gent de fora de Seat, el cert és que en aquells primers moments la unió que representava treballar en una gran empresa com aquesta va permetre que sorgís el moviment de pares que va acabar creant l’Associació: “L’antiga Seat era força patriarcal i sovint els treballadors vivien tots en els mateixos barris, anaven amb el mateix autobús cap a la feina i estaven moltes hores en contacte. Això va ajudar perquè comencessin a parlar del problema comú que tenien i que poguessin unir-se amb més facilitat.” A més, el moment sociopolític que vivien i la força que l’empresa va exercir sobre el govern en aquells anys també va ser clau: “Seat va ser, d’altra banda, una de les primeres empreses que va pagar les nòmines a través de les caixes, la qual cosa va provocar que diferents entitats es preocupessin per ajudar-nos.” Va ser amb l’ajuda d’aquestes caixes d’estalvis que es van poder adquirir un parell de pisos a la zona franca, on avui hi viuen 12 persones.
Però deixem una mica la història de la Fundació, molt lligada a la de l’Associació, i donem pas a Ramon Vives perquè ens expliqui quina és la feina d’aquesta en l’actualitat: “El primer que fem és una tasca preventiva amb les famílies, una tasca pedagògica, fem xerrades, sessions amb advocats especialistes i el que calgui, perquè preferim que la decisió de la tutela es faci una hora abans de morir els pares que no pas una hora després.” Un cop els pares ja són conscients que un dia faltaran i que aquell fill ha de continuar vivint sense ells, necessiten assessorament per enfocar el futur: “Tenim un equip d’advocats que els explica què han de fer, com ho han de fer, quan i què hauran de pagar. Es tracta també que entenguin que incapacitant el seu fill no el desprotegeixen dels seus drets, sinó que l’estan ajudant. Els nostres treballadors socials actuen en tot aquest procés, que a vegades pot ser traumàtic per a la família.” A banda de tot això, la Fundació ofereix també una acció pretutelar, que consisteix a deixar per escrit que si els tutors que els pares han designat algun dia no poden fer-se càrrec d’aquell noi o noia, serà la Fundació qui n’exerceixi la tutela: “I, finalment, tenim l’exercici de les tuteles. El nostre objectiu és que aquesta persona estigui totalment coberta de totes les necessitats personals i econòmiques en el moment que li falti el més important, que és el suport afectiu de la família. La nostra idea, però, no és mai la de substituir la família, sinó la d’assegurar el benestar i la qualitat de vida del noi o noia discapacitat.”
Pel que fa als pisos tutelats, on Ramon Vives explica que hi viu “una gran família”, el senyor Caballero comenta la importància que té aquest recurs, fins i tot abans de la tutela definitiva per part de la Fundació: “Seria molt bo que els pares entenguessin que el millor per a un noi o noia discapacitat és que ja estigui vivint en un pis tutelat el dia que ells morin. M’explico: el dia que faltin els pares, sentiran la pèrdua d’un ésser estimat, però no veuran com es trasbalsa la seva vida i canvia d’un dia per l’altre, perquè ja farà un temps que viuen com qualsevol fill que ja s’ha independitzat.” Els pisos tutelats semblen, doncs, una molt bona opció, i per això la Fundació té una llarga llista d’espera: “És complicat trobar pisos a Barcelona, perquè els preus són molt elevats i perquè cal que siguin pisos força grans, que puguin acollir un grup de deu o dotze persones.” No es tracta, tampoc, que quan un noi o noia entri en un pis tutelat, perdi el contacte amb la família: “No han de perdre els orígens ni el contacte amb el seu món, però, malauradament, ens trobem molts casos en què quan falten els pares, la família cada vegada es desentén més d’ells.”
L’Associació, que actualment dóna feina a 120 professionals i atén 150 persones, ha fet un pas per dirigir-se també a d’altres col·lectius que reclamen una atenció especial: “La globalització ens ha de portar també a globalitzar els problemes, i entenem que una persona discapacitada també pot ser algú que tingui problemes amb les drogues, un immigrant o una senyora més gran de 45 anys. Pensem que hem de tendir cap a un concepte més ampli, i no parlar tan sols de discapacitats, sinó de persones amb problemes d’integració social, tot i que fins ara nosaltres hem posat èmfasi en la discapacitat psíquica.” De fet, aquest és un camp que resol problemes, però que veu com sempre en surten de nous: “I això és el que ens apassiona de la nostra feina, continuar treballant de valent per afrontar nous reptes cada dia.”
