Text del 2006
“L’alimentació és el factor diversificador més important en l’evolució morfològica humana: som el que mengem”
El doctor Alejandro Pérez-Pérez, “un cop graduat l’any 1984 en Biologia, i pel meu desig de dedicar-me a l’estudi de l’evolució humana, vaig realitzar un curs de postgrau al Departament d’Antropologia a la Universitat de Califòrnia a Santa Bàrbara (UCSB), a l’estat nord-americà de Califòrnia, per aprendre els rudiments de la investigació evolutiva.”
L’any 1986 va començar els estudis de Tercer Cicle a la Universitat de Barcelona: “Vaig centrar la meva tesi doctoral, sota la supervisió del Dr. Daniel Turbón, professor d’Antropologia Física, en l’examen de l’evolució de la dieta a Catalunya i les Illes Balears des de les poblacions prehistòriques fins a l’edat mitjana.”
La tria del tema es corresponia amb les seves inquietuds investigadores: “M’he interessat especialment per l’estudi de les dents, per com han anat evolucionant i adaptant-se anatòmicament a les noves necessitats i usos determinats per la dieta, la qual, al seu torn, ha estat condicionada per les característiques climàtiques, en particular la temperatura, de l’ecosistema.”
Per tal de portar a terme aquestes investigacions s’han d’emprar tècniques de microscòpia electrònica i anàlisi d’imatges: “L’estudi del patró de microestriació dentària, format per les empremtes que els aliments graven a les dents, permet esbrinar què menjaven els nostres avantpassats, i la relació d’aquests patrons amb l’ecosistema vigent.”
Va llegir la seva tesi doctoral el 1990 i, tot seguit, es va incorporar a la Universitat de Barcelona com a professor associat; la categoria de professor titular l’assolí el 2004. “Des de 1998 dirigeixo tesis doctorals en antropologia biològica, així com diversos projectes d’investigació.”
En aquest sentit, el Dr. Pérez-Pérez va col·laborar durant sis anys amb el Dr. José María Bermúdez de Castro en el conegudíssim projecte de recerca del jaciment d’Atapuerca, a Burgos: “És el jaciment paleontològic més important del món, no només per la quantitat de fòssils humans que hi ha, sinó també pel seu immillorable estat; s’han trobat restes d’almenys 28 individus d’una mateixa població en un excel·lent estat de conservació, atribuïts a l’espècie Homo heidelbergensis. A més, s’hi ha descobert un fòssil amb característiques anatòmiques particulars, que aparentment no es corresponen amb cap homínid conegut, i se l’ha classificat dins d’una nova espècie: Homo antecessor.”
A més del d’Atapuerca, també ha treballat en altres jaciments, com ara el de Cueva Victoria, a Múrcia, amb el Dr. Josep Gibert del Museu de Paleontologia de Sabadell, o Tell Halula, a Síria, amb el Dr. Miquel Molist de la Universitat Autònoma de Barcelona. “La tasca d’un antropòleg físic acostuma a ser més de laboratori que de camp. Cal una gran dosi de paciència i de mètode per portar-la a terme.”
Des de l’inici de la seva tasca a la Universitat de Barcelona, ha treballat molt especialment en “l’obtenció de reproduccions i l’estudi de les dents dels homínids d’Àfrica i Europa. Hem reunit més de 6.000 peces i podem dir que disposem de la col·lecció de referència de motlles dentals d’alta qualitat més completa del continent europeu.”
Aquesta tasca l’ha portat a fer estades a països com “Kenya, Tanzània i Etiòpia, veritable bressol de la humanitat”, per tal d’estudiar “la relació entre les adaptacions alimentàries dels homínids i les fluctuacions ecològiques i climàtiques de l’hàbitat on vivien.”
Així, “l’evolució dels homínids del gènere Australopithecus cap al gènere Homo no va comportar el pas d’una dieta estrictament vegetariana a una altra de carnívora. L’anàlisi de les dents dels homínids d’entre tres i un milió d’anys d’antiguitat ha posat de manifest que els avantpassats dels humans ja s’alimentaven parcialment de les carcasses de grans animals i de la caça de petits mamífers; en evolucionar cap al gènere Homo va incrementar-se l’explotació dels recursos càrnics, particularment a través de la caça, sense abandonar el consum de vegetals.”
D’altra banda, el Dr. Pérez-Pérez està especialment interessat en l’estudi de les fluctuacions alimentàries de les poblacions paleolítiques europees en relació amb les glaciacions, que qüestionen les causes de l’extinció dels neandertals: “Tradicionalment es pensava que s’havien extingit com a conseqüència de la seva incapacitat per adaptar-se a un canvi climàtic. Ara sabem que van adaptar-se a condicions ecològiques molt diverses i que tenien la capacitat cultural per fer-ho. L’extinció dels neandertals probablement està més relacionada amb la seva competència demogràfica amb els humans moderns.”
Una altra de les evidències que les investigacions en antropologia física palesen és que “10.000 anys de vida sedentària i de sistemes de producció alimentària basats en el conreu i la ramaderia són insuficients perquè s’hagi produït una adaptació biològica completa a aquesta nova dieta: per això es manifesten patologies com l’anomenada malaltia metabòlica o les intoleràncies alimentàries, tot i que aquestes darreres són poc significatives a Europa en l’actualitat com a resultat de l’adaptació a la ingesta de llet i cereals en un període relativament breu de temps. L’estudi de les dents de les poblacions del període neolític ens permetrà conèixer millor com es va produir aquest procés d’adaptació alimentària.”
El camp de recerca del Dr. Pérez-Pérez sobre l’evolució humana abasta també aspectes sobre el creixement i el desenvolupament humà. La caracterització de la dieta i la seva variació al llarg de la vida d’un individu permeten establir “models de desenvolupament infantil a partir de l’anàlisi de l’edat de deslletament, que està estretament relacionada amb paràmetres demogràfics com ara l’edat de menarquia o l’esperança de vida, tots ells condicionats en bona part per la grandària del cervell. Com més gran és aquest, més temps li cal per desenvolupar-se, de manera que no n’hi ha prou amb el període de gestació i ha de perllongar aquesta maduració durant l’etapa d’infantesa, que es dilata al llarg de l’evolució de les espècies en funció de les necessitats morfològiques i fisiològiques del cervell. Per tant, el deslletament tendirà a ser més tardà, igual que l’arribada a l’edat reproductora, i l’esperança de vida augmentarà. Així, l’estudi de les dents dels homínids ens permet conèixer indirectament quan arribaven a l’edat reproductora i quants anys vivien els nostres avantpassats. L’ésser humà té una esperança de vida més gran que els seus parents més propers, els primats, en part perquè la seva massa encefàlica és més gran i està més desenvolupada. No sabem si l’increment de l’esperança de vida de la nostra espècie és indefinit o té un límit; el nostre avenç científic i tecnològic permet d’incrementar-la perquè podem vèncer alguns dels factors adversos, ja siguin ambientals o genètics, que limiten el nostre temps d’existència.”
Els projectes de futur del Dr. Pérez-Pérez se centren “en la morfologia d’alguns caràcters: en l’evolució dels canvis relacionats amb el bipedisme i la locomoció en la pelvis dels homínids i en l’estudi de la morfologia dental i les causes de la reducció de les mides de l’aparell mastegador.”
