Text del 2008
El meu ofici m’apassiona; em sento orgullós de ser modelista.
Objectes tan dispars i habituals en el nostre paisatge quotidià com les ungles de la pala d’una excavadora, el volant d’un cotxe, el morro d’un tren, un fanal de disseny, una cadira moderna o fins i tot una bonica ampolla de perfum, necessiten, dins l’engranatge de la fabricació industrialitzada i malgrat l’imparable avenç tecnològic, la intervenció d’un professional artesà per esdevenir una realitat. Sense un modelista que n’interpreti els plànols i els doni, per primera vegada, forma i volum, no podrien començar a produir-se en sèrie. Bernardo Belmonte és un veterà de la gúbia i el formó, eines artesanes amb les quals ha donat volum a una infinitat de productes industrials des de fa més de 30 anys. El seu taller, creat el 1973, dóna feina actualment a 35 treballadors. “En tot procés de creació industrial s’ha de fer un model, ja sigui per al volant d’un cotxe o per a una nova ampolla de begudes. I aquí és on entrem els modelistes: una vegada ens faciliten el disseny de l’objecte, fem el primer model original.”
És difícil definir un ofici tan complex, que necessita absorbir coneixements d’àrees diverses. “El modelista no és ni un ebenista ni un escultor, però s’hi apropa; és a dir, sap treballar la fusta com un ebenista i sap fer servir la gúbia com un escultor, o quasi, però, a diferència d’aquests dos professionals, treballa bàsicament per a la indústria i ha de saber interpretar els plànols. Si no en sap, mai no serà capaç de fer realitat un model. A més, ha de tenir coneixements de mecànica per saber mecanitzar una peça, i cal que tingui idees de foneria, per conèixer com es fondran.”
La revolució tecnològica, tot i que els ha restat protagonisme, no els ha tret el seu tret distintiu: els modelistes continuen sent una peça imprescindible de l’engranatge industrial. “Hi ha màquines capaces de fer dissenys tridimensionals, amb programes de mecanització que no necessiten la mà de la persona. Tot i així, crec que sempre es continuarà requerint la presència de l’artesà modelista en feines, per exemple, en què no hi ha plànols, en què es necessiten fer uns retocs o en què s’ha de crear quelcom especial.”
Tanmateix, el repte se situa en la promoció d’una professió que actualment té molts pocs seguidors. “La feina manual s’està perdent. Hi ha pocs professionals i cada vegada se’n troben menys. Si vas a una oficina de l’atur i demanes enginyers o metges, te’n poden oferir una vintena, però si demanes ebenistes, fresadors, modelistes… et diran que no n’hi ha. I si n’hi ha algun, és que té algun problema, perquè els bons professionals estan molt sol·licitats. A més, com passa amb altres oficis, es necessiten anys per saber fer bé la feina.”
En aquest sentit, Bernardo Belmonte no dubta a parlar sense embuts: “Els aprenents que vénen al taller volen entrar d’adjunts de direcció, no volen aprendre, pretenen guanyar diners de seguida. Les ganes de fer les coses ben fetes s’han perdut. Crec que la gent de la nostra edat era més responsable que la joventut d’avui en dia.”
Per això, en el seu taller, l’operari més jove té 33 anys. “He posat anuncis, he buscat aprenents, i no en trobo. Fa poc vaig tenir un jove, que tot i que li vaig assegurar que li oferiria feina amb contracte si l’ofici li agradava, em va dir que preferia repartir propaganda per guanyar-se la vida, perquè la feina de modelista era molt complicada.”
Per sort, el senyor Belmonte ha trobat en els darrers 30 anys treballadors més receptius: “El primer operari que va començar com a aprenent encara és amb mi i sempre diu que ha passat més hores al taller que amb la seva família. Hi ha un altre treballador que també s’ha format a la nostra empresa, i se n’han jubilat un parell més que ja portaven 25 i 26 anys amb nosaltres.”
Per al senyor Belmonte, la feina de modelista és la seva vida. “Vaig començar amb 14 anys com a aprenent. En tornar del servei militar, hi va haver clients que em van venir a buscar al Club Sant Andreu per fer-me uns encàrrecs, perquè sabien que n’era soci. Va ser així com vaig començar a treballar tot sol.”
Amb tot, els anys de joventut dedicats intensament al taller no li passen factura, ben al contrari: “He gaudit molt, el meu ofici m’apassiona. Em sento orgullós de ser modelista.”
La professió, doncs, sempre li ha anat a mida: “Vaig sortir del col·legi només amb estudis primaris i m’he hagut d’anar formant, mentre treballava, de manera autodidacta o amb cursos, per estar a l’alçada dels reptes que m’he anat trobant a la feina.”
El boca a orella ha estat el seu millor aliat per tirar endavant el negoci: “Mai no he fet publicitat. Els clients van sortint, perquè van veient que la feina es fa ben feta. El nostre taller mai no ha passat per cap crisi.”
El llistat de companyies amb les quals ha treballat ho corrobora: “Tenim uns 80 clients, tot i que el gros del treball ens el donen una desena de firmes. Hem creat peces per a Seat, per a Alston, per a CAF (per a qui vam fer, a mida real, el morro del tren de rodalies de Barcelona), etc.”
Per a Metalogenia, empresa de maquinària per a la construcció, realitzen les ungles de les pales de les excavadores. “Ells s’encarreguen de fer el disseny. Nosaltres ho interpretem, fem els motlles i els portem a la foneria, i ells després fabriquen milers de peces.” Per al sector de la construcció, també s’encarreguen de fer peces de foneria per a obres públiques o recobriments dels forns de les cimenteres.
El senyor Belmonte, també responsable de l’empresa de matriceria Incomap, mira el futur amb optimisme tot confiant en un desitjat relleu generacional: “La meva filla, l’Antonia; el meu fill, en José Bernardo, i el meu gendre, l’Ignasi, treballen amb mi. Si no fos per ells potser jo ja no hi seria, al negoci, però haig de mirar per la família.”
El seu llegat va acompanyat d’un desig que esdevé un consell de savi: “Els demano que tinguin dedicació, que siguin honrats amb els seus clients. Aquesta és la base. Si l’acompleixes, els clients mai no et fallaran.”
