Text del 2008
L’arquitecte és l’administrador d’un bé molt escàs: l’espai.
El nostre entorn porta l’empremta dels arquitectes. Al llarg de molts segles, han plasmat les seves obres definint un criteri estètic i conceptual i intentant donar resposta a les necessitats de cada societat. Campistrón Arquitectes està integrat per l’arquitecte Carles Campistrón Téllez i quatre socis més, en David, en Carles, en Willy i l’Oriol. Junts gaudeixen de la professió i la promouen a les comarques del Vallès, on concentren una part important de la seva activitat. Els seus dissenys es defineixen després de conèixer cada client i d’entendre quines són les seves necessitats. “Som arquitectes que ens agrada establir una relació molt directa i propera amb les persones, fent-les participar en els projectes. Volem conèixer el client, les seves inquietuds, per complir satisfactòriament el seu encàrrec.”
La bonança econòmica dels darrers anys ha determinat un creixement incessant del sector de la construcció. “La bona situació de l’economia es va veure acompanyada d’un altre factor que també hi contribuí: hi havia hagut una demanda continguda durant molt de temps que va poder activar-se. Moltes persones han pogut comprar un habitatge.”
Un element bàsic ha estat poder aconseguir diner a baix preu. “A la nostra societat, i també a l’entorn mediterrani, s’entén que la propietat aporta solidesa i estabilitat. Ara l’oferta que hi ha al mercat és molt superior a la demanda i el diner no és tan barat. Hi ha hagut una certa irresponsabilitat del comprador, que confiava a poder pagar encara que fos amb una hipoteca a molts anys, però també s’ha induït al consumisme. La banca n’ha estat sempre conscient i no ha sabut moderar la concessió dels crèdits.”
Campistrón Arquitectes desenvolupa una altra activitat complementària, la gestió de projectes. “Vam començar a realitzar aquesta tasca fa més d’una dècada. Som especialistes en la gestió de projectes o project management. Canalitzem les inquietuds i els diners de persones que volen invertir en el món immobiliari a través d’un projecte que s’inicia amb un estudi de mercat i de les possibilitats del solar. Tramitem tota la documentació del projecte, busquem el constructor i duem a terme tot el control del procés constructiu tant des del punt de vista econòmic com de planificació.”
El despatx és molt versàtil i també ha treballat en planejament i construcció d’obra pública: “He gaudit molt fent planejament, públic i privat. És un món cada vegada més complex, s’ha generat molta normativa al seu voltant. L’ordenació del territori és el dibuix sobre el qual s’organitza l’activitat humana.”
Tot i que en els carrers es pot observar l’evolució històrica dels estils arquitectònics, hi ha molts aspectes tècnics i constructius que no han canviat: “Hi ha una frase que he sentit i m’he repetit moltes vegades: encara construïm com ho feien els babilonis i els egipcis. Una bona part de la societat pensa que la casa ha de ser per a tota la vida. És un punt de vista molt mediterrani que no el comparteixen països del nord d’Europa, com Dinamarca. En aquest país, on vaig realitzar un curs de postgrau sobre prefabricats, tenien molt clar que els habitatges eren per a una vida i havien d’adaptar-se a l’estil de vida de cada moment històric de l’usuari. Això no vol dir que els edificis s’hagin de fer malament. Hem de mantenir i restaurar les obres que tenen un valor i reconstruir aquelles que han perdut la seva funció.”
La construcció ha de modernitzar-se, hi fa falta innovació. “A les universitats s’investiga en aquest terreny, però hi ha poca aplicació pràctica dels seus treballs. En aquest sentit, l’habitatge s’ha d’industrialitzar. Apliquem sistemes constructius menys moderns que en altres països per un qüestió cultural.”
L’habitatge hauria de ser més versàtil, fet que es pot aconseguir aplicant nous mètodes i productes. “Les novetats són difícils d’acceptar en un mercat reticent que només confia en el producte tradicional. El cartó-guix, per exemple, és un material òptim per fer envans i amb molts avantatges sobre l’envà tradicional. No és fàcil trobar promotors amb esperit obert.”
Un element nou dins del món de l’arquitectura ha estat l’aplicació del Codi Tècnic que, entre altres qüestions, aposta per la sostenibilitat dels edificis. “Vam assumir des d’un principi aquesta nova normativa. Ara bé, la sostenibilitat no s’acaba en les plaques solars. Una placa solar triga deu anys a amortitzar-se i ningú no es planteja quina energia hem gastat per fabricar-la. Per realment ser sostenibles, hem de canviar els nostres hàbits; ha de ser més per convicció que per un plantejament econòmic.”
L’arquitecte és, per definició, una persona creativa. “No sempre és fàcil aplicar aquesta creativitat. La il·lusió dels arquitectes és treballar en obra pública. Malgrat que les línies fonamentals del projecte públic les marca l’Administració, després l’arquitecte adquireix un paper rellevant en el disseny final. Algunes d’aquestes obres es converteixen en veritables reptes on cal enginy per crear espais innovadors i eficients amb pressupostos escassos.”
Carles Campistrón es mostra descontent amb la baixa valoració social de l’arquitecte. “Tenim una visió del territori, dels espais, de les formes de vida… L’arquitecte és l’administrador d’un bé molt escàs: l’espai. El configura i el marca, i això condiciona la nostra forma de viure, d’esbargir-nos, de treballar, de relacionar-nos… L’arquitecte ha de ser, bàsicament, un humanista i tenir coneixements tècnics, legals, d’economia, d’art… Si hem d’organitzar el territori, n’hem d’entendre els habitants. Quan s’uneixen els coneixements tècnics d’un enginyer i l’humanisme d’un arquitecte, aleshores poden sorgir grans obres. És el cas d’un eminent arquitecte com Santiago Calatrava: sap conferir bellesa i art a l’element estructural.”
Al costat de la seva esposa, M. Antònia, directora d’organització i relacions externes del despatx, i d’un gran equip de professionals, Carles Campistrón emprèn nous projectes ple d’il·lusions i nous reptes.
