Sr. Carles J. Ciudad
Sr. Carles J. Ciudad
PC, 18è VOLUM. Recerca Científica

CARLES J. CIUDAD

DEPARTAMENT DE BIOQUÍMICA I BIOLOGIA MOLECULAR. FACULTAT DE FARMÀCIA, UNIVERSITAT DE BARCELONA

Text del 2006

Si bé avui la necessitat tecnològica d’aprendre a l’estranger és menor, l’experiència és igualment important i necessària.

Les possibilitats d’aportació científica dels farmacèutics al món de la ciència i de la medicina són àmplies. Des dels departaments de recerca de les facultats de farmàcia, els investigadors despleguen esforços i habilitats científiques per descobrir noves molècules, noves metodologies i dianes terapèutiques que puguin beneficiar el conjunt de la societat. La seva tasca és àrdua, les inversions en investigació no són abundants, però els resultats hi són. El Dr. Carles J. Ciudad és catedràtic  de Bioquímica i Biologia Molecular a la facultat de farmàcia de la Universitat de Barcelona. Ha dedicat la seva vida professional a la docència i a la investigació, un món que viu amb passió i compromís.

Una vegada llicenciat en farmàcia i seguint unes aspiracions formatives enllaçades amb la recerca, va decidir fer el doctorat: “Vaig realitzar-lo amb el Dr. Joan Guinovart i el vaig presentar el 1982 amb el títol Regulació del metabolisme del glicogen en hepatòcits de rata aïllats. A finals dels anys 70, a Espanya la recerca del metabolisme glucídic era dels camps més fructífers en el panorama d’investigació tot seguint els passos del pare de la bioquímica espanyola, el Dr. Alberto Sols. Amb una sòlida base formativa en bioquímica, vaig realitzar una investigació sobre la regulació de la síntesi de glicogen i la seva degradació per diferents sucres. Ara es parla més de biologia molecular i de genòmica, però aleshores es feia metabolisme, bioquímica clàssica. Aquests darrers aspectes són formativament fonamentals tot i que avui als joves els semblin llunyans. Els que hem viscut l’evolució d’aquest coneixement podem entendre els problemes biològics d’una manera més global.”

El doctor Ciudad és avui director del departament de bioquímica de la facultat de farmàcia, el departament on va trucar a la porta després de llicenciar-se. “Inicialment volia desenvolupar estudis sobre el DNA, però el departament no en realitzava, estava centrat en el metabolisme del glicogen, per on vaig començar. Vint anys després vaig acabar fent el que realment volia, dur a terme estudis de genètica molecular.”

Ha posat un èmfasi especial en la seva formació continuada realitzant estades a diferents centres de recerca estrangers, una activitat que entén “com una forma d’actualització de coneixements i d’intercanvi cultural i científic. No es tracta sols d’aprendre tècniques científiques sinó també de viure, desenvolupar-te en un país estranger i aprendre idiomes. He realitzat tres estades postdoctorals, dues de les quals als Estats Units, a Indianapolis i New York. En total he passat cinc anys a l’estranger. L’estada a la IUPUI d’Indiana va tractar sobre l’estudi de la regulació in vivo dels efectes d’hormones glucogenolítiques sobre la glicogen sintasa. En la segona estada als Estat Units, a la Columbia University de New York, vaig formar-me en aspectes de biologia molecular. Si bé avui la necessitat tecnològica d’aprendre a l’estranger és menor, l’experiència és igualment important i necessària. Quan s’és jove és important sortir per adquirir uns coneixements postdoctorals. Recomano als joves estudiants passar per aquesta experiència. Després, amb l’assentament professional de l’investigador, les sortides de curta estada permeten aprendre metodologies i tècniques noves, generen noves expectatives i renoven mentalment.”

El doctor Ciudad reclama una aposta ferma i més inversions per part de les administracions públiques en el camp de la recerca. “S’ha d’invertir més en infraestructures, però també cal fer-ho en les persones. A Espanya es donen diners per projectes sense incloure’n per al personal. Als Estats Units és molt diferent, la valoració de l’investigador i la recompensa econòmica són més elevades. S’haurien de complir aquelles promeses que es van fer sobre inversions públiques en investigació. Europa hi destina al voltant del 2% del PIB, per un 3% els països nòrdics i només un 0,5 real a l’Estat espanyol.”

Una fórmula fructífera per als departaments de recerca és la unió amb l’empresa: “Molt sovint la universitat estableix col·laboracions amb la indústria per desenvolupar projectes concrets d’investigació. Poden convertir-se en col·laboracions estables en el temps i molt interessants i beneficioses, com les que hem realitzat des del departament amb el laboratori de bioinvestigació de Merck-Farma SA dirigit pel doctor Jaume Piulats. Caldria crear una agència efectiva que agilitzés l’intercanvi entre empresa i universitat.”

L’estudi iniciat a New York pel doctor sobre la regulació del gen diana de l’inhibidor metotrexat utilitzat en quimioteràpia anticancerosa es va continuar a Barcelona quan va reincorporar-se al 1989 com a professor titular de la facultat de farmàcia – des del 2003 com a catedràtic-. Aquest treball comprèn tres grans vessants d’investigació amb el gen dhfr com a model: “En primer lloc, la cerca de quimiosensibilitzadors que puguin millorar l’efectivitat del tractament amb metotrexat i disminuir la resistència associada. Una segona línia d’investigació han estat estudis transcripcionals i postranscripcionals en la regulació del gens, estudis que contribueixen al coneixement bàsic de les ciències farmacèutiques. El tercer vessant s’ha centrat en la teràpia gènica tot utilitzant vectors no virals, bàsicament de caràcter liposomal.”

Així, la recerca de dianes farmacològiques esdevé un objectiu fonamental de la Facultat de Farmàcia: “L’aportació més important que pot fer la nostra facultat i que pot contribuir a la investigació farmacèutica és la identificació de noves dianes terapèutiques i reconèixer-ne altres de conegudes amb tècniques de genòmica funcional, que es puguin validar i contrastar amb la proteòmica per dissenyar nous fàrmacs. Les possibilitats d’aportació s’han traduït fins i tot als plans docents de la llicenciatura amb l’ensenyament d’assignatures com biotecnologia farmacèutica i d’algunes d’optatives impartides pel nostre departament.”

El doctor Ciudad compta amb la doctora Verónica Noé com a col·laboradora principal dins del departament. “Està especialitzada en nutrigenòmica, la genòmica dels aliments. Podem analitzar els components dels aliments i estudiar com poden afectar els nostres gens. Això permetria establir perfils nutrigenòmics i arribar a classificar els aliments segons aquests perfils. Tindria una gran aplicació. La nutrigenòmica pot interessar a les empreses. El departament dirigeix programes de doctorat, una tasca a la qual dediquem moltes hores que la universitat no ens reconeix de forma suficient. Els programes de doctorat d’avui seran el puntal dels màsters i postgraus del futur. De totes maneres, cal motivar més els joves perquè facin recerca. No hi ha cues per entrar a treballar al departament perquè la gent no hi veu futur. Hem d’estimular els joves i fer-los veure que el camp de la investigació és la clau del nostre futur; els treballs que s’hi desenvolupen són els primers passos per trobar nous fàrmacs i teràpies que beneficïin el conjunt de la humanitat.”