Text del 2004
En un diagnòstic no es poden cometre errors perquè els resultats seran part de l’èxit de l’especialista mèdic.
Els exàmens radiològics són una part necessària del procés d’atenció al pacient en la medicina actual, tant per al diagnòstic com per al tractament. Són una actuació fonamental per a la realització de consultes relacionades amb la imatge. Les tècniques que s’utilitzen en aquest camp són específiques d’una especialitat que s’ha transformat notablement en pocs anys sobretot gràcies a l’aparició de la ressonància magnètica i els procediments intervencionistes, i que ha canviat de forma radical el coneixement i el diagnòstic de moltes malalties. Avui el radiodiagnòstic no implica només serveis de diagnòstic sinó també un vessant terapèutic. El doctor Ángel Olazabal Zudaire, cap de radiodiagnòstic de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, ha viscut aquesta transformació d’una especialitat que desenvolupa amb gran passió i actitud humanística. El doctor Olazabal sempre va tenir clar que volia exercir la medicina, però no va ser fins després de llicenciar-se que va descobrir la radiologia clínica. “Sempre m’havia atret el coneixement del cos humà i del seu funcionament intern, així que vaig decidir estudiar medicina. La meva formació va tenir lloc a la universitat de Saragossa, a la qual vaig accedir amb només setze anys. Vaig trobar unes classes extremament massificades i amb escassa relació amb els professors. La formació va ser deficient i només en acabar la carrera vaig començar a adquirir coneixements pròpiament mèdics fent guàrdies a l’Hospital de Logroño. Tenia quatre-cents llits sota la meva responsabilitat, i, per tant, havia d’espavilar-me si volia donar respostes eficients a les necessitats dels malalts. Aquells anys de guàrdia em van permetre entrar en contacte amb el món de la radiografia. Quan calia fer-ne a un pacient no esperava l’especialista en radiologia, sinó que vaig aprendre a fer-les jo mateix. Veure el pacient per dins era apassionant. Aleshores les radiografies les revelaven els mateixos radiòlegs de forma manual.”
Decidit per l’especialització en radiologia clínica, va ser admès per realitzar la residència a l’Hospital de Bellvitge de Barcelona, un centre hospitalari que tot just iniciava la seva trajectòria. “Feia cert respecte entrar en un hospital tan gran, però les pors es van apaivagar aviat. En un ambient d’alt nivell s’aprenia amb rapidesa. Fent la residència vaig aconseguir canviar-me a l’Hospital de la Vall d’Hebron, un centre amb una cultura mèdica especial, amb professionals molt qualificats, alguns d’ells formats als EUA, i amb una mentalitat oberta. Allà vaig veure que l’especialitat tenia personalitat pròpia i que, de la mateixa manera que desenvolupava una tasca complementària amb els clínics, també generava un cert enfrontament entre ambdós. Els doctors Pedrosa i Gómez Martínez són alguns dels mestres que em van saber transmetre un coneixement i una manera d’actuar davant del pacient.”
Finalitzada la residència va continuar dos anys més a l’Hospital de la Vall d’Hebron fins que el 1980 va entrar a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, “on s’organitzava un projecte interessant d’un nou servei pioner a l’Estat espanyol. Va ser el 1988 que em va sorgir una nova proposta assistencial com a cap de secció de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona.” Poc després es convertiria en cap de servei de la unitat de radiodiagnòstic.
El radiodiagnòstic és una especialitat mèdica basada en el diagnòstic i el tractament de malalties mitjançant la realització i interpretació de procediments que utilitzen com a suport les imatges i les dades funcionals obtingudes amb la utilització de radiacions ionitzants com són la radiografia, la tomografia computeritzada i les radiacions no ionitzants (com la ressonància magnètica i els ultrasons). “L’especialitat va començar a gestar-se el 28 de novembre del 1895 amb el descobriment dels raigs x. Aquesta especialitat ha hagut de fer-se un espai dins de la medicina. D’alguna manera hem generat un nou àmbit de treball que és imprescindible per als metges d’altres camps i fonamental per al conjunt hospitalari. En un diagnòstic no es poden cometre errors perquè els resultats seran part de l’èxit de l’especialista mèdic. Som qui millor podem ajudar els metges en els procediments terapèutics.”
El reconeixement dels efectes nocius de la radiació, planteja als radiòlegs la necessitat de limitar la quantitat de radiació rebuda pels individus. “Treballem amb radiacions ionitzants que són un perill potencial per a la persona. És important que les radiografies estiguin realment indicades. Cada vegada es demanen més radiografies que no són necessàries per fer un diagnòstic, que es podria assolir parlant amb el pacient i a través d’exploracions no ionitzants. En canvi, deixem de fer-ne a persones que estan indicades i romanen en llistes d’espera. Tot plegat no fa més que encarir el cost de la sanitat. En aquest sentit, la transmissió al radiòleg de la informació que coneix el metge sobre el pacient és imprescindible per realitzar una tasca eficient. Els controls de qualitat indiquen que fins el 25% de les radiografies que es demanen no estan indicades.”
Tot i la innegable importància dels aparells tecnològics per a l’especialitat, el doctor Olazabal posa de manifest el paper de les persones dins de les unitats de radiodiagnòstic: “Els professionals de la radiologia han de saber tractar amb tacte i humanitat el pacient. El valor humà és el que fa funcionar els aparells.”
Un valor humà que el doctor Olazabal intenta transmetre als seus alumnes com a docent de radiodiagnosi a la Universitat Autònoma de Barcelona. “La docència és part inherent de la meva tasca assistencial. Tracto d’explicar amb passió sincera i interès, i la satisfacció més gran és veure que els alumnes responen positivament a les lliçons.”