Text del 2003
Malgrat tots els avenços tecnològics, sempre hi ha una persona estirada i tu davant d’ella per decidir què cal fer-li amb les teves mans.
Als inicis del 2003 la llei espanyola va aprovar la nova denominació de l’especialitat de cirurgia plàstica, estètica i reparadora. Aquest fet indica com la cirurgia estètica està prenent un lloc propi en la panorama científic i acadèmic, segons el doctor Antoni Tàpia: “Fins ara l’estètica ha estat una mica marginada de la medicina, però ara la llei la vincula a una especialitat mèdica. Per això ha calgut crear llocs de formació universitària en cirurgia estètica. Els dos primers d’Espanya han estat a Barcelona, el nostre centre i el del Dr. Palacín.”
En opinió del cirurgià barceloní, haver aconseguit ser els pioners en impartir la formació de postgrau MIR (Metge intern resident) de cirurgia estètica és una baula més de la cadena d’èxits que la ciutat tresoreja en l’àmbit mèdic: «Té un prestigi internacional en medicina. Espanya és un dels països que fa més operacions de cirurgia estètica, i molta gent de l’estranger ve a operar-se a Barcelona.”
Sens dubte, l’altre factor que ha donat relleu a l’especialitat és el mestratge de cirurgians com el doctor Tapia, fill d’immigrants que va entrar d’auxiliar d’infermeria a la facultat de medicina als 16 anys, per mitjà del doctor Pere Pons. Després es posà a estudiar la carrera: “A l’Hospital Clínic vaig fer-me cirurgià. Amb el doctor Planas, gran especialista i pioner en cirurgia de la mà, vaig descobrir la subespecialitat de la cirurgia estètica. Aquells metges eren pràcticament autodidactes, amb els quals establies una relació d’autoritat.”
Després d’una brillant carrera professional de trenta anys, el cirurgià reflexiona: “En canvi, en les darreres generacions de metges el concepte de sacrifici personal està una mica diluït. Pertanyo a una generació en què la formació era imprescindible, per la qual he voltat mig món i he sacrificat molt temps lliure.”
El doctor Tapia dirigeix un equip de setze persones, sis dels quals són metges, que practiquen les operacions a la Clínica Quirón: “El 70% de cirurgia que fem és cirurgia estètica.”
La resta, doncs, és un percentatge encara força elevat de cirurgia plàstica, “a causa dels molts accidents que hi ha, i també de les guerres. Aquestes han estat la mare de la cirurgia plàstica, i de retruc, de l’estètica.”
El doctor Tapia ensorra el mite que vincula exclusivament la cirurgia estètica a un món de luxe: “Hem operat afectats de Kosovo i Sarajevo per la guerra, i en els països del tercer món hi ha persones amb seqüeles molt greus que necessiten cirurgia.” El doctor Tapia és membre fundador de Plasticus Mundi, una organització mèdica que opera a Àfrica per reconstruir les víctimes de les guerres.
Al món occidental la realitat és ben diferent: “El 60% d’intervencions són a gent que es va operar fa deu o vint anys, als quals pots corregir-ne les seqüeles amb els avenços d’ara.”
El cirurgià reconeix que “gran part dels pacients que acudeixen a la cirurgia secundària són gent mal operada que volen tenir un aspecte normal. Una de les meves lluites ha estat trobar tècniques noves buscant la naturalitat. El més difícil de fer és que l’operació no es noti.”
La cirurgia estètica més complexa és al nas i la cara: “Són hores i hores d’experiència, cursos, pràctica, sessions anatòmiques. Tractem problemes respiratoris amb l’envà nasal, fractures. Fa tres mesos que tinc al cap un nas que hauré d’operar d’aquí una setmana, però aquests reptes de l’especialitat t’agraden.”
Els cirurgians plàstics i estètics assumeixen la dificultat amb la superespecialització: “N’hi ha que només operen nassos i que ho fan molt bé. També hi ha senòlegs purs, que només treballen en el pit, als quals difícilment se’ls escaparan riscos en casos amb càncer de mama.”
Els avenços tecnològics també els ajuden, però el doctor fa objeccions en aquest sentit: “El làser s’ha convertit en eina auxiliar, va bé per a angiomes i lesions de la pell, però no ha estat una revolució en cirurgia estètica. Pel que fa al treball amb la imatge virtual s’ha d’anar amb molt de compte, perquè podem donar falses expectatives de resultat al pacient.”
El doctor Tapia afirma que l’avenç més gran en l’especialitat ha estat la tècnica de la liposucció, però el panorama està canviant: “La revolució d’ara i del futur és el cultiu de teixits, per crear la pell de la mateixa persona cremada i per obtenir rotlles de pell natural en lloc de treure-la d’un cadàver.”
Per aquest motiu el cirurgià troba també “molt positiu que es deixi treballar amb cèl·lules mare per regenerar teixits nerviosos, la cirurgia plàstica tracta molts malalts de paràlisis cerebrals i paraplègics per accidents, amb seqüeles.”
Malgrat tot, encara hi ha aspectes de la cirurgia estètica per millorar: “Sempre ocultem la cicatriu, però hi ha llocs en què no és possible. La cicatrització és un procés en què intervenen molts factors i que no tenim controlada, és la pell la que ho fa.”
El doctor Tapia té clar que treballa “amb persones, no amb trossos de fusta, el resultat depèn de molts factors. Malgrat tots els avenços tecnològics sempre passa el mateix, hi ha una persona estirada i tu davant d’ella per decidir fredament què cal fer-li amb les teves mans.”
“Per sort encara no ens han tret aquesta part de la medicina”, comenta el doctor sobre la relació amb els pacients. El cirurgià afirma que amb cada persona és diferent, i a vegades dificultosa, quan hi ha “discrepàncies de criteri sobre la necessitat de l’operació, amb aquests pacients passo molt temps de despatx intentant explicar-los les raons per no operar. Només s’ha de operar la gent que ho necessita perquè té un aspecte que no es correspon amb l’edat.”
Per al cirurgià la gent gran és un tipus de pacient molt agraït: “N’hi ha que tenen moltes ganes de viure. És molt gratificant per mi operar-los, ajudar-los a tenir més il·lusió.”
Però el canvi físic que atorga la cirurgia afecta totes les edats: «He vist canvis molt radicals en el comportament de persones amb un nas gran o sense un pit. Preocupacions a banda, gaudeixes de la feina ben feta.”
El resultat excel·lent no és fruit d’una sola persona: «La medicina actual no permet treballar sol, necessites gent molt fidel que cregui en tu i en el que fas.”
El doctor té un projecte per al seu equip: “Fer una unitat hospitalària dedicada a l’estètica a la nova Clínica Quirón. Ens fa molta il·lusió anar-hi pel que representa estrenar un centre mèdic nou i per la gran comoditat d’estar envoltat d’una selecció de bons metges.”
Mentrestant s’ocupa de preparar el seu grup, la docència el motiva: “El doctor Planas em va ensenyar a no amagar res, a mostrar on pots equivocar-te, per això els meus quiròfans han estat oberts a tot Europa. Ara som exportadors de metges arreu del món. Tinc un equip que em podrà substituir molt dignament, he pogut transmetre una inquietud pel treball, perquè cal buscar coses noves, tot és perfectible. Això és el que em va transmetre el meu mestre.”
