Text del 2004
No som professionals de la imatge, sinó metges-cirurgians que intentem millorar i corregir la autoimatge dels nostres pacients, amb tot el que això implica, mitjançant intervencions quirúrgiques.
Artur Carbonell es va inclinar per l’exercici de la medicina en adonar-se que era una manera “de fer quelcom pels altres.”
Tot i que és originari de Tortosa, la seva infantesa i joventut va transcórrer en diversos indrets. Finalment, per motius mèdics –patia asma i el facultatiu que l’atenia li va recomanar un clima benigne-, va estudiar a la Universitat de València. Inicià els estudis universitaris l’any 1974, a les acaballes del règim franquista: “Aleshores les implicacions polítiques eren moltes. A mi no sols m’interessava formar-me en medicina, sinó que desitjava tenir una formació global com a metge i ser humà. Per aquesta raó vaig viure immers en l’ambient cultural i polític universitari.”
El darrer any de carrera se li despertà l’interès per la cirurgia plàstica i estètica. “Vaig entrar conèixer el doctor Planas, qui em va permetre especialitzar-me a la seva clínica. Seguint les seves directrius, primer em vaig formar en cirurgia general, a Tarragona, i després vaig aprofundir en la branca de la cirurgia plàstica i estètica. Més tard també vaig fer estades a l’estranger, a Anglaterra i els Estats Units, per tal d’aprofundir en la cirurgia de dues zones que m’interessaven especialment: la cara i el crani.”
El doctor Carbonell considera que els seus grans mestres han estat “el doctor Ian Jackson, un gran treballador i un gran mestre, que vaig conèixer durant la meva estada als Estats Units, i, sobretot, el professor Planas, del qual admiro la generositat, l’esperit autocrític i la voluntat d’ensenyar, i de servei a altres persones, que va demostrar sempre.”
La seva vida professional també ha estat sempre vinculada amb la Clínica Planas. De fet exerceix en exclusiva per a aquesta institució, dedicant-se bàsicament, ateses les demandes socials, a la cirurgia estètica. Dins d’aquesta branca, l’interessen especialment les intervencions relacionades amb la cara, el pit i la panxa: “En el nostre sector la majoria de pacients vénen referits per altres pacients, i una de les nostres grans tasques és conscienciar-los de la rellevància del pas que volen donar. Una persona no es pot sotmetre a una intervenció quirúrgica estètica per una qüestió de moda, de tendència social, perquè la modificació molt possiblement no tindrà marxa enrere. Quan un pacient se sotmet a qualsevol pràctica de cirurgia estètica és perquè vol millorar la seva qualitat de vida, en el sentit que no se sent satisfet amb el seu aspecte físic, i això li comporta un neguit i una insatisfacció personal. L’operació, doncs, aportarà al pacient una nova perspectiva del món, una nova actitud que li permetrà relacionar-s’hi en millors condicions.”
En aquest sentit, un dels lemes del doctor Carbonell és que “un cirurgià estètic mai no es penedirà d’una intervenció que no hagi realitzat, però sí que es pot penedir, i molt, d’una intervenció efectuada. Tan sols hem d’aplicar la cirurgia quan sigui estrictament necessari. Per aquesta raó en la nostra activitat és imprescindible demostrar una gran ètica professional que faci que els interessos del pacient estiguin per sobre de les preocupacions i desigs materials del metge. La nostra tasca s’ha de guiar en primer lloc per la dita llatina primun non nocere, i després pel fet que la nostra activitat és de servei, d’ajuda al pacient, amb tot el que això implica. Ha de quedar clar que no som pas professionals de la imatge, sinó metges que intentem corregir i millorar la imatge dels nostres pacients mitjançant intervencions quirúrgiques que els comporten uns riscos. Si aquests riscos són mínims és gràcies que l’anestèsia s’ha perfeccionat molt en els últims anys i, també, que les persones operades acostumen a presentar un bon estat físic. Tanmateix no hem de crear falses expectatives en els pacients ni tampoc obviar els riscos existents.”
El doctor Carbonell és totalment contrari d’efectuar operacions a menors d’edat, tot i la tendència actual: “Per realitzar una correcció estètica en una persona, aquesta ha de demostrar estar madura físicament i psicològicament, perquè la transformació serà irreversible i perquè pot haver-hi canvis físics posteriors que modifiquin el resultat de la intervenció.”
Tot cirurgià estètic té el seu concepte de bellesa; el criteri del doctor Carbonell es basa en “tot allò que és agradable a la vista i als altres sentits. En el nostre treball, el concepte d’estètic es tradueix en l’harmonia, en la naturalitat del conjunt; un bon cirurgià estètic és aquell que modifica sense que es noti. Els nostres resultats han de ser naturals i s’han d’inserir de manera imperceptible en les proporcions i faccions del pacient.”
L’única excepció pot ser quan la persona intervinguda pertany al món de l’espectacle, de manera que el seu cos és la seva font d’ingressos, “però el 90% dels nostres pacients són persones que no viuen de la seva imatge.”
Com a cirurgià estètic, el doctor Carbonell té un gran interès per totes les qüestions relacionades amb la cirurgia del rejoveniment. “Si les persones desitgen sotmetre-s’hi segurament és perquè el cos humà no està preparat per viure tants anys com ho fem actualment. Això comporta haver d’enfrontar-se a una degradació física per a la qual no tothom està preparat, de manera que moltes persones rebutgen, no accepten com a pròpia, la imatge que el mirall els dóna de si mateixes cada matí i desitgen reajustar-la per tornar a identificar-s’hi.”
Per tal de “corregir l’efecte de la gravetat que els anys produeixen, s’apliquen tècniques quirúrgiques i farmacològiques. L’objectiu no és pas eliminar les arrugues, sinó recuperar la lluminositat, el volum del rostre i la tensió del coll.”
Els resultats “acostumen a superar les expectatives, de manera que els pacients se senten satisfets i obliden ràpidament el seu aspecte anterior.”
A més del coll i la cara, les operacions de rejoveniment també inclouen la correcció d’àrees tan problemàtiques com la panxa: “No es tracta d’estirar la pell de la panxa, sinó de reproduir les condicions d’una panxa que no hagi experimentat embarassos i que s’hagi mantingut gràcies a l’exercici físic.”
O el pit, una veritable icona per a la dona: “Els resultats sempre han de ser proporcionals a les característiques de cada pacient.”
Una part petita de la seva feina es relaciona amb les reconstruccions posttraumàtiques o postoncològiques o amb la correcció de deformacions congènites, casos en què ha de ser especialment curós per fer entendre al pacient que, malgrat els avenços disponibles, els resultats difícilment representaran la recuperació de l’aspecte inicial de l’àrea afectada. En qualsevol cas, per a aquestes intervencions “cal disposar d’un criteri estètic que permeti obtenir els millors i més naturals resultats dins de les possibilitats de cada cas.”
Finalment, tota la seva activitat laboral es veu condicionada, per una banda, per la formació de residents, que valora molt positivamemnt, tot i que de vegades pot reduir el ritme de feina perquè la docència requereix temps i paciència. Per l’altra, pel vessant investigador: “Treballem en la millora de les tècniques existents i en la recerca de mètodes més eficients.”
