Entrevistat el 2004
El psicotelèfon pot ajudar a obrir algunes finestres tancades.
.
No és fàcil afrontar les situacions vitals de crisi o les patologies mentals sense una ajuda externa; mèdica o familiar. Tot i així, encara que s’acudeixi al professional o al consell de la gent més propera, sovint no és suficient. Parlar amb els pares, la parella, els germans o els amics esdevé a vegades una tasca àrdua, no només per l’individualisme imperant en la nostra societat, que tendeix a fer-nos viure de pressa i en perpètua escalada, sinó també perquè malauradament no sempre és qui més hores passa amb nosaltres qui ens pot facilitar l’ajuda, l’orientació o el suport psicològic més adequat. Per desbloquejar ponts massa rovellats i fer minvar la soledat de moltes persones neix l’any 1992 l’anomenat Psicotelèfon, un servei d’ajuda telefònica confidencial, personalitzat, anònim i gratuït de la Fundació Nou Camí: “T’escoltem, t’informem o t’orientem dels recursos sociosanitaris existents”, diu el fulletó en el qual anuncien els seus nous dígits d’esperança: 93 274 93 38, adreçats a totes aquelles persones “que viuen una situació de crisi o que pateixen malalties mentals o en són familiars.”
Dues orientadores formades i assessorades per un equip de professionals atenen les consultes de les vuit del matí a les vuit del vespre, de dilluns a divendres. “En aquests onze anys hem rebut 60.000 trucades de telèfon, unes 6.000 a l’any. Tant poden provenir de Catalunya com de la resta de l’Estat, ja que hi ha persones que han marxat a viure fora”, concreta el doctor Carles Sanrama, coordinador de la Fundació. “No fem psicoteràpia, perquè no som psicòlogues, tot i que hem rebut formació en el camp de la salut mental, tenint en compte que aquest àmbit no només inclou les persones que pateixen patologies psíquiques sinó també aquelles que viuen una problemàtica concreta en un moment de la seva vida”, comenta Montserrat Esteve, una de les orientadores, abans d’aclarir que: “Tant pot acudir al Psicotelèfon el malalt mental i crònic que, tot i que ja és atès pel metge, necessita trucar, ja que en aquells moments té molta ansietat i vol parlar i que l’escoltin, com aquella persona que vol alleugerir una situació personal de crisi que la desborda i la fa sentir amb baixa autoestima i deprimida; o algú que pot estar passant un procés de dol degut a la pèrdua d’un fill, d’una feina o d’una parella. Tots saben que si truquen en podran parlar. Escoltem de manera activa.”
La seva companya de feina, Rosa Maria Calvo, amplia la llista de serveis: “La nostra finalitat és també oferir assessorament i informació dels recursos que la persona té a l’abast i que sovint no coneix, per exemple, per resoldre algun cas de tabaquisme o ludopatia.”
El doctor Tomàs Arranz, integrant de la Junta de Govern de la Fundació, afegeix: “La funció del servei no és el tractament; constitueix una teràpia, però en un altre sentit: En primer lloc, s’ofereix una atenció, es rep una persona que està demanant una ajuda, se l’escolta, i això actua com un contenidor emocional.”
La prevenció, per tant, és intrínseca a un servei que té l’origen en la concepció de l’assistència al malalt mental sorgida a la dècada dels 70. “En aquells anys va començar un pla de reforma de l’assistència psiquiàtrica a Catalunya amb el qual per primera vegada es deia que el pacient podia ser atès, i havia de ser-ho, sempre que es pogués, dins la comunitat. Un exemple d’aquesta nova concepció el trobem al Complex Assistencial en Salut Mental Benito Menni de Sant Boi, que va posar en marxa l’assistència domiciliària del malalt mental, perquè fos atès en un pis on podia compartir la vida amb altres pacients”, explica Tomàs Arranz.
Dones d’entre 30 i 50 anys. Aquest és el perfil majoritari de les persones que s’adrecen al Psicotelèfon. Els responsables del servei també en dibuixen dos retrats majoritaris: “Principalment es dirigeix a nosaltres l’afectat, però moltes vegades també atenem els familiars o els coneguts. D’altra banda, hi ha gent que no està rebent cap tractament mèdic però sí que el necessitaria. En aquests casos, fem una tasca preventiva i els orientem cap a un professional que la pugui assistir”, comenten les dues orientadores, tot especificant que s’intenten evitar les relacions de dependència. “A través del telèfon he sentit molt la soledat de l’altre. No cal posar-se a les seves sabates, però sí, apropar-s’hi. La persona que truca busca una solució a la seva crisi, que sovint nosaltres no li podem oferir, tot i que també vol sentir-se més acompanyada i valorada.”
La solitud és més gran quan la persona pateix una malaltia mental crònica: “La societat l’estigmatitza. Per a aquestes persones és difícil establir relacions socials, no troben tolerància si no és dins d’un taller o un centre de dia on també hi ha malalts mentals. I també tenen dret a relacionar-se amb tothom i a ser acceptades.”
El servei ha anat creixent any rere any, malgrat que no s’ha ampliat el nombre de professionals –alguns hi col·laboren de manera voluntària– o d’orientadors, fet que canviarà en un futur proper. “Fa dos anys vam arribar a un acord amb la Federació Catalana d´Associacions de Familiars de Malalts Mentals de Catalunya pel qual els seus professionals ens ajuden a supervisar els casos”, concreta el coordinador, abans d’afirmar que “aquest any hem ampliat el nombre de trucades rebudes. Gràcies a aquesta federació i a la Generalitat de Catalunya, que ens subvenciona una part del Psicotelèfon, podrem ampliar els recursos humans.”
La Fundació Nou Camí, una institució sense ànim de lucre, en un principi va obtenir els seus ingressos de l’ajuda desinteressada de les Germanes Hospitalàries del Sagrat Cor de Jesús. En l’actualitat, “s’han consolidat els contractes o convenis amb l’Administració. Les fonts d´ingressos depenents de l´administració venen de les conselleries de Benestar i Família i de Sanitat de la Generalitat de Catalunya. Aquesta última cobreix el 50% del cost actual del Psicotelèfon. També rebem ajuts més puntuals de donacions de les obres socials de les caixes catalanes i d’entitats bancàries.” L’entitat també gestiona altres serveis, com l’administració dels béns dels malalts mentals, el club social adreçat a aquest tipus de pacients i el servei de tuteles per a persones incapacitades legalment.
“Quan la soledat i la tristesa ocupen massa espai en la vida d’una persona, fàcilment ho veu tot amb les ulleres del pessimisme, i necessita que algú li faci adonar que és valuosa. A vegades només veiem una part del mosaic i no la peça sencera. El Psicotelèfon pot ajudar a obrir algunes finestres tancades”, consideren les seves veus més properes.
