Text del 2006
La voluntat de progrés és una constant en qualsevol científic. Personalment, confio veure com alguns dels nostres treballs tenen una plasmació real en el desenvolupament de noves medicines.
David Andreu Martínez és doctor en Ciències Químiques i responsable de la Unitat de Proteòmica i Química de Proteïnes de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, de la qual és catedràtic de Química des de l’any 2001. “Vaig optar per aquest camp perquè des de sempre havia tingut gran curiositat per saber ‘com estaven fetes les coses’, i molt particularment les coses de la vida. Vaig estudiar química a la Universitat de Barcelona, on em vaig avorrir força fins que, amb la química orgànica, vaig adonar-me que havia ensopegat amb el que buscava. Ja adequadament estimulat, vaig començar el doctorat on vaig trobar per primera vegada, almenys que jo en fos conscient, gent amb veritable vocació científica. Entre ells, el doctor Ernest Giralt, director de la meva tesi doctoral, i qui em va iniciar en el camp al que, avui dia, em dedico.”
En acabar el doctorat, David Andreu es traslladà a Nova York, una estança que es prolongà durant quatre anys. “Vaig romandre a la Universitat Rockefeller des de l’any 1982 fins el 1986. Allà vaig treballar amb qui va convertir-se en el meu principal mentor: el professor Bruce Merrifield, Premi Nobel de Química l’any 1984 i recentment traspassat. Aquest temps amb en Merrifield em va marcar profundament perquè em va donar la possibilitat de veure i viure la ciència des d’una posició privilegiada.”
La Universitat Rockefeller és una de les adreces científiques més prestigioses del món, amb un “parc” impressionant de científics de primera línia, molts d’ells Premis Nobel. “A la Universitat Rockefeller vaig comprovar com es feia ciència ‘a primera divisió’. S’ha de tenir en compte que, en aquell moment, a Espanya les perspectives i els recursos per a la ciència eren força depriments. La meva estada no només em va servir per formar-me en tècniques noves, sinó que també vaig aprendre a comportar-me dins un entorn científic de primera línia. Vaig tenir l’oportunitat de conèixer tant el vessant professional com l’humà de grans homes de ciència. Aquesta experiència va ser decisiva per a definir la meva perspectiva”.
A la Universitat Rockefeller, el doctor David Andreu va treballar en química de proteïnes. “La nostra investigació es centrava en la construcció artificial de proteïnes utilitzant mètodes químics. La possibilitat de crear proteïnes a mida —fins i tot no naturals—obra unes perspectives molt àmplies, tant a nivell fonamental com d’aplicacions biomèdiques. En aquest sentit, des de fa anys treballo en el desenvolupament de nous antibiòtics que van adreçats a ‘dianes’ no habituals de la cèl·lula microbiana i, per tant, amb un gran potencial per superar problemes greus com la multiresistència als antibiòtics. Vaig començar a interessar-me per aquest camp durant la dècada dels 80 i, després de més de 20 anys de feina hem tingut alguns èxits, encara que ens costa molt esforç convèncer a la indústria farmacèutica.”
Aplicant la mateixa metodologia, el doctor David Andreu Martínez també ha treballat activament en el camp de les vacunes. “A Rockefeller vaig conèixer Manuel Pataroyo —científic colombià descobridor d’una vacuna contra la malària i Premi Príncep de Astúries de Ciència 1994—, qui em va sensibilitzar cap a les vacunes i va tenir un paper important en la meva decisió d’involucrar-m’hi. En els últims anys hi ha hagut força pressió per a desenvolupar noves generacions de vacunes, més selectives i fetes a mida. La vacunació suposa estimular el potencial que té de per sí l’organisme de defensar-se i aquesta és una de les maneres més sensates de fer terapèutica. Al món hi ha infinitat de malalties per a les quals encara no hi ha vacunes i n’hi podria haver. Com a exemple molt recent citaria una vacuna contra el càncer de coll d’úter que ha començat a comercialitzar-se fa poc; amb això no voldria de cap manera donar falses esperances que es puguin descobrir vacunes per a tots els tipus de càncer, però sí donar idea de les possibilitats.”
L’any 1986, David Andreu tornà a Espanya i s’incorporà a la Universitat de Barcelona on hi treballà fins l’anyl 2001. Els seus viatges i estades a Nova York, però, van continuar. “Vaig seguir anant regularment a Rockefeller, almenys un cop l’any i pràcticament tot l’estiu com a mínim, i fins a mitjans dels anys 90 no vaig donar per tancada la meva etapa novaiorquesa.”
Després de 15 anys a la Universitat de Barcelona, el doctor Andreu es traslladà a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). “L’UPF em va oferir una bona oportunitat de treballar a un excel·lent nivell en el meu camp i l’ aposta, que no deixava de ser arriscada, ha valgut realment la pena. He continuat algunes línies de la meva recerca anterior, però també hem obert nous horitzons en el camp de la proteòmica, un terme que descriu un conjunt de tecnologies que ens permeten catalogar i quantificar les proteïnes involucrades en un determinat estat o procés biològic. El perfil proteòmic d’una cèl·lula, un teixit, o un organisme, ens permet relacionar les seves proteïnes –quines o quant de cadascuna- amb els seu estat fisiològic. Qualsevol alteració en aquest ‘codi de barres proteic’ respecte al que puguem definir com a “normalitat” ens donarà pistes sobre els mecanismes patofisiològics i ens ajudarà a identificar possibles dianes terapèutiques. Estem a punt de traslladar-nos a l’edifici del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, on tindrem veïns prestigiosos i amb interessos en proteòmica que confiem saber i poder atendre el millor possible: l’Institut Municipal de Investigació Mèdica, el Centre de Regulació Genòmica i el Centre de Medicina Regenerativa, entre d’altres. Crec que des de la Universitat Pompeu Fabra hem fet un notable esforç per a posar a punt una plataforma instrumental que funciona bé, és competitiva i està ben relacionada amb altres de similars a l’Estat espanyol.”
Al llarg de la seva trajectòria professional, David Andreu ha publicat més de 180 articles i revisions en revistes internacionals i figura com a coinventor de sis patents, dues de les quals estan en explotació o llicenciades a empreses. Director de 16 tesis doctorals, el doctor Andreu també està activament vinculat a la Societat Europea de Pèptids, la Sociedad Española de Química Terapeutica i la Sociedad Española de Proteómica, de la qual n’és cofundador.
