Text del 2006
El nostre laboratori té com a objectiu el desenvolupament de substàncies bioactives noves com ara compostos antimicrobians, antibacterians i antifúngics d’utilització sanitària en plantes, animals i persones.
La trajectòria d’Eduard Bardají com a investigador es va iniciar després d’haver-se llicenciat en Farmàcia, “i optar per portar a terme un doctorat en química orgànica, llegit l’any 1990, centrat en l’estudi de neuropèptids d’activitat opioide, fonamentalment analgèsics i morfínics.”
Aquests primers passos com a investigador es completaren “amb formació postdoctoral en farmacologia molecular de substàncies bioactives, seguint la línia encetada durant el doctorat.”
Aquesta formació postdoctoral també va incloure “dos anys de formació continuada al Regne Unit i diverses estades als Estats Units.”
Després d’una breu estada com a docent a la Universitat de Barcelona, el doctor Bardají s’incorporà a la Universitat de Girona. Dirigeix en l’actualitat en aquesta institució el “LIPPSO: Laboratori d’Innovació de Productes i Processos de Síntesi Orgànica”, del qual és professor titular: “El treball a la universitat és una síntesi entre docència i recerca. Alguns investigadors consideren que la docència és el preu que han de pagar per tal d’investigar. Jo no sóc tan taxatiu perquè considero que la transmissió de coneixements i el tracte amb noves generacions planteja reptes i innovacions contínues per als docents. Ara bé, cal reconèixer que la càrrega lectiva és actualment excessiva a les universitats de l’Estat espanyol, i que aquest gran nombre d’hores de preparació i contacte amb els alumnes pregraduats s’enduu bona part del temps i de les energies que es podrien dedicar a la recerca, una activitat, d’altra banda, molt absorbent i exigent.”
Un altre dels problemes actuals que ha d’afrontar el professorat universitari és “la pèrdua de consideració social de la nostra activitat.”
En un context social de desvalorització de la cultura, la ciència i el coneixement i, per tant, de la tasca portada a terme per tot tipus de docent, “en general es desconeix l’heterogeneïtat i diversitat de la implicació dels docents universitaris. Dins de l’escalafó del professorat universitari hi ha diversos graus i diferents tipus de vinculació i de tasques: des dels docents que només hi col·laboren parcialment fins als professors titulars i els catedràtics amb una dedicació completa.”
Relacionada amb aquesta desvalorització de la importància de la formació, “la societat cada vegada tendeix més a pensar que el fet de matricular-se en una matèria ha d’implicar automàticament aprovar-la. No obstant això, hi ha estudiants que no estan preparats per superar una determinada assignatura, i aprovar-los pot ser contraproduent per a ells mateixos. Aquesta tendència de vegades sembla rebre el suport de les mateixes teories pedagògiques, que tenen components molt interessants, però que desvirtuen el fet inqüestionable que l’estudi sempre comporta un esforç, i que aquest esforç ha de ser portat a terme fonamentalment per l’alumne.”
I, en aquest sentit, el doctor Bardají té dubtes sobre l’eficàcia de les propostes de Bolonya: “Segons l’actual projecte, les llicenciatures passaran a ser de quatre cursos. A molts països d’Europa, són de tres cursos, i la seva vàlua i prestigi vénen determinats pel reconeixement del títol que en faci el corresponent col·legi professional, després de la realització de màsters o doctorats o de la pràctica professional. Crec que aquesta seria una via d’unir més la tasca de les institucions acadèmiques i els col·legis professionals i de millorar la pràctica laboral dels llicenciats.”
Per mor d’aquests factors, “resulta molt difícil assolir el nivell de preparació laboral d’altres països de la Unió Europea.”
Pel que fa a la tasca com a científic del doctor Bardají, “el nostre laboratori té com a objectiu el desenvolupament de substàncies bioactives noves com ara compostos antimicrobians, antibacterians i antifúngics d’utilització sanitària en plantes, animals i persones. En aquesta línia, formem un gran equip amb el CIDSAV de la Universitat de Girona, dirigit per el professor Emili Montesinos. “
A diferència d’altres investigadors del nostre país que han optat per la publicació com a forma de promoció acadèmica, “la prioritat del nostre grup de recerca, i la meva en particular, ha estat la consecució de patents. Fins al moment tres dels projectes que he encapçalat han estat patentats, però, per contra, això ha significat haver d’esperar molt més per tal de donar forma escrita a les investigacions i publicar-ne els resultats”, amb les repercussions que aquesta sequera editora comporta des de la perspectiva acadèmica.
Aquesta postura parteix del convenciment que “la investigació científica ha de millorar la qualitat de vida dels ciutadans del país en què es desenvolupa, i una manera que hi reverteixi és que els seus agents en gestionin els beneficis; la nostra prioritat és que, tot i que nosaltres portem a terme projectes de recerca bàsica, aquests esdevinguin realitats de la investigació aplicada els resultats de la qual puguin ser emprats per les indústries de l’àrea, amb la consegüent creació de riquesa per a l’entorn. A més a més, les patents són una fórmula idònia perquè la universitat es financi amb els ingressos derivats dels resultats dels seus mateixos projectes de recerca.”
La tasca investigadora de l’equip del doctor Bardají també ha donat lloc a altres projectes relacionats amb el medi i la matèria orgànica: “Hem estat aprofundint en les possibilitats de nous materials, especialment el suro, i hem aconseguit crear un material capaç d’absorbir contaminants orgànics i inorgànics que contenen les aigües. Aquestes substàncies pol·luents poden ser olis, metalls, etc., i el material resultant es pot adaptar a les necessitats específiques de filtratge.”
La proposta desenvolupada pel grup d’investigació que dirigeix “parteix d’una substància natural característica de les comarques gironines a la qual hem buscat una nova finalitat d’acord amb les necessitats actuals de la nostra societat.”
Per al doctor Bardají, el fet de portar a terme la seva tasca científica en una universitat petita no comporta diferències de funcionament o de resultats respecte de les grans institucions acadèmiques del país: “Els investigadors hem de tenir molt clars quins són els mitjans i el pressupost de què disposem per tal d’assolir els nostres objectius, ja que així podem ajustar-nos-hi al màxim per tal de poder assolir la fita proposada. Tenint en compte aquest important condicionant, les universitats petites poden ser tant o més eficients que les institucions més grans i consolidades, fonamentalment perquè tant a les petites com a les consolidades treballen excel·lents professionals.” Des del seu punt de vista, “la falta de mitjans per a la investigació que han de suportar les universitats de creació més recent no és pas una qüestió de tipus acadèmic o científic, sinó una limitació creada i consolidada per l’estament polític, que s’ha decantat per un model centralista en el camp del finançament de la investigació.”
