Text del 2004
Únicament els metges especialitzats en cirurgia plàstica, reparadora i estètica poden encarregar-se de totes les intervencions quirúrgiques de l’àrea.
El doctor Enric Bassas va desitjar continuar amb l’activitat professional del seu pare, la medicina, però des d’un vessant diferent: “La tasca del meu pare va ser fonamental perquè em determinés a estudiar medicina. No sabia, però, en quina branca especialitzar-me. Quan estudiava quart de carrera, vaig començar amb les primeres pràctiques a l’Hospital Clínic, i va ser aleshores quan em vaig adonar que el camp que més m’interessava era el de la cirurgia plàstica, reparadora i estètica.”
Tot i que aquest tipus d’intervencions quirúrgiques és un dels que més ressò tenen en els mitjans de comunicació, no tots els ciutadans saben que “la nostra activitat té dos vessants. Un de primera, la cirurgia plàstica o reparadora, nascuda a la Segona Guerra Mundial i encarregada de reparar estèticament els teixits o òrgans que han sofert una transformació arran d’una malaltia, com les cremades, els càncers de pell o els anomenats llavis leporins. I un de segona, la cirurgia estètica, que té com a finalitat l’embelliment i la lluita contra l’envelliment. En aquest cas no existeix cap patologia que motivi la intervenció, sinó que, exclusivament, s’efectua per motius estètics.” Aquest segon vessant té una pràctica exclusivament privada, ja que ni el sistema de la Seguretat Social ni les assegurances privades se’n fan càrrec.
En ser una branca mèdica eminentment privada i en no existir encara el MIR, el doctor Bassas va fer l’especialització a la Clínica Planas, justament de la mà del doctor que donà nom a aquesta institució. Quan ja portava quatre anys d’exercici professional en aquesta branca, va fer una estada d’un any als Estats Units. D’aquesta experiència no només va derivar-se una ampliació dels seus coneixements, sinó la ferma certesa que “cal evitar els tòpics estesos sobre els sistemes sanitaris. Pertot hi ha metges amb un tarannà humanista i d’altres que resulten més freds en el tracte amb els pacients. D’altra banda, em vaig adonar de la importància de potenciar la investigació i de com el gegant nord-americà havia trobat un incentiu perfecte amb la desgravació fiscal per fer donacions per finançar investigacions mèdiques.” De tota aquesta llarga etapa de formació, el doctor Bassas assenyala la figura de tres mestres: el seu pare, dermatòleg; el doctor Planas, el seu mestre en el camp de la cirurgia plàstica i estètica, i el nord-americà doctor Converse.
De nou a Barcelona, el doctor Bassas inicià l’exercici mèdic en els dos sectors, el públic i el privat. Dins del primer va convertir-se en el cap clínic del Servei de Cirurgia Plàstica, Reparadora i Estètica de l’Hospital de Sant Pau de la mà del doctor Huguet. Va romandre-hi durant quatre anys, fins que se li va oferir la possibilitat d’inaugurar el Servei de Cirurgia Plàstica, Reparadora i Estètica de l’Hospital del Mar i d’esdevenir-ne cap clínic. Va treballar-hi fins que per motius personals va decidir desvincular-se de la sanitat pública per centrar-se únicament en la privada. En aquest sector va exercir fins l’any 2003 a la consulta familiar del carrer Muntaner, en primer lloc juntament amb el seu pare i després de la seva mort amb col·laboradors de l’àrea de la dermatologia. En aquest espai, de més de 500 m2, a banda de desenvolupar les exploracions clíniques, s’hi realitzaven petites intervencions ambulatòries. Les noves exigències de la normativa dels espais sanitaris, però, feien impossible l’homologació de la consulta i va optar per tancar-la i incorporar-se al Servei de Cirurgia Plàstica, Reparadora i Estètica de l’exigent i reconeguda Clínica Teknon: “Vaig ser molt ben rebut per tothom, incloent-hi els sis col·legues de cirurgia plàstica i estètica. He de dir que l’ambient de treball és òptim per a l’exercici de la nostra activitat.”
En la seva consulta, a més a més, col·laboren un dermatòleg, un especialista en estètica dental, un cirurgià encarregat de practicar les difoses operacions d’obesitat mòrbida i un altre especialista en medicina estètica: “El fet és que en aquest moment hi ha una tendència a intentar minimitzar el pas pels quiròfans. Tot i que els resultats operatoris sempre són més satisfactoris i duradors, els pacients, per qüestions laborals i personals, opten per solucions no quirúrgiques paral·leles.”
A la seva consulta s’efectuen diverses intervencions estètiques: “L’operació estrella en aquests moments és l’augment mamari, una combinació impossible de manera natural entre estar molt prima i tenir força volum pectoral. Després trobem les rinoplàsties que practiquem a homes i dones en proporció cada vegada més paritària, sobretot joves; les otoplàsties, intervencions per corregir la separació excessiva de les orelles, els líftings, les liposuccions, etc.”
És justament aquesta última operació una de les que ha despertat més polèmica i interès entre els mitjans de comunicació, la ciutadania i el mateix estament mèdic, ja que, d’una banda, molt sovint és desenvolupada per metges que no disposen de l’especialitat i, d’altra, i molt més greu, és un terreny abonat per a l’intrusisme de personal no sanitari: “Portar a terme una rinoplàstia és força difícil, ja que es requereixen uns coneixements, una tècnica i una meticulositat dels quals únicament disposa un metge especialista. Les liposuccions, en canvi, són intervencions molt mecàniques que es poden realitzar sense grans coneixements de cirurgia estètica. El problema, però, es planteja a l’hora de saber quanta quantitat de greix es pot extreure en funció de la morfologia i edat del pacient. Només un professional de la nostra branca sabrà el moment idoni d’aturar l’extracció de greix per tal que els resultats siguin òptims i sense efectes secundaris.”
La discussió al voltant de l’intrusisme en aquesta àrea mèdica ha estat molt controvertida perquè ha comportat seqüeles importants per a alguns pacients. Tanmateix, el doctor Bassas assenyala que la legislació vigent des de l’any 2003 és clara i contundent: “Únicament els metges especialitzats en cirurgia plàstica, reparadora i estètica, és a dir, que han superat el MIR i el període de residència en l’especialitat, poden encarregar-se de totes les intervencions quirúrgiques de l’àrea.”
Les causes d’aquest intrusisme cal cercar-les en la duresa del MIR: “En la meva època ingressaven uns mil alumnes per cursar el primer any de medicina i només els dos-cents millors tenien la possibilitat de passar a segon. Aquest fet comportava una dura selecció primerenca que, com a mínim, oferia l’oportunitat que els rebutjats s’encaminessin professionalment per altres vies. En l’actualitat, en canvi, la selecció no es produeix fins que s’han acabat els estudis universitaris i s’han d’enfrontar amb el duríssim MIR, que molts pocs superen; això significa que hi ha pocs llicenciats amb l’oportunitat d’introduir-se oficialment en el sistema sanitari i que han de cercar alguna via per exercir. El problema és que la via triada no és ni legal ni ètica.” I és antiètica perquè aquests professionals obliden que una de les màximes de la medicina és “primum non nocere.”
