Text del 2004
El sistema immunològic disposa dels mecanismes per reconèixer les substàncies estranyes, saber-les discriminar i organitzar mecanismes de resposta per lluitar-hi.
“La immunologia és l’estudi dels mecanismes defensius que té l’ésser humà enfront de possibles agressions causades per elements estranys a l’organisme. Si aquesta substància estranya potencialment patògena, a la qual anomenem antigen, penetra al nostre cos, disposem de mecanismes defensius, uns d’específics i altres d’inespecífics, que permeten destruir-la i així preservar la integritat funcional de l’organisme.” La immunologia és una especialitat relativament nova i el seu reconeixement oficial és recent, del 1980. El doctor Enric Buendia Gràcia és especialista en immunologia i al·lergologia i un dels pioners d’aquests camps en la medicina espanyola. És el cap del Servei d’Immunologia de l’Hospital de Bellvitge, en el qual s’inclou la secció d’al·lergologia.
El doctor Enric Buendia recorda que l’elecció d’estudiar medicina va sorgir de ben petit: “El meu metge de capçalera m’ho va preguntar un dia i jo li vaig dir que volia ser metge. Em va respondre: ‘Pensa-t’ho bé perquè patiràs… molt! però també et donarà grans satisfaccions’. Vaig iniciar la carrera universitària amb molta il·lusió i vaig entrar d’intern a l’Hospital Clínic, primer a la càtedra de fisiologia i després a la càtedra de patologia mèdica amb el professor Gibert-Queraltó. En aquella època, van ser pioners de la immunologia a Catalunya el doctor Gras i el doctor Vinyas. Gràcies als seus ensenyaments i a les hores d’estudi i autoaprenentatge al laboratori vaig anar formant-me. Però el 1968, quan vaig acabar la carrera, l’especialitat d’immunologia no existia oficialment, encara que cada vegada tenia més pes específic.”
Va continuar treballant a la càtedra del professor Gibert-Queraltó, però ben aviat va haver de combinar-ho amb una feina de tardes a l’Hospital de la Vall d’Hebron al laboratori d’immunologia. “La inauguració de l’Hospital de Bellvitge va fer que el 1972 prengués la decisió de deixar la resta de tasques i concentrar-me en el treball d’immunologia com a responsable de la llavors secció d’immunologia i posteriorment, des del 1974, de la unitat d’al·lergologia. Amb el reconeixement d’aquestes dues especialitats, el 1988 es va crear el primer Servei d’Immunologia de l’Institut Català de la Salut, del qual sóc cap de servei.”
El treball de l’immunòleg és sobretot de laboratori, però també forma part de grups de recerca pluridisciplinaris. “Hi ha un vessant dirigit a la realització de proves per a l’estudi de la immunitat, habitual en determinades patologies freqüents a la clínica, i un altre vessant d’investigació o estudi del sistema immunològic.”
I és que l’estudi d’aquesta àrea és molt complex perquè encara no se’n coneix la totalitat. “El nostre organisme es desenvolupa en un medi hostil. Estem envoltats de virus, bacteris i paràsits que poden alterar el nostre estat vital. Al llarg de la història de la humanitat hi ha hagut epidèmies que han provocat grans mortaldats. Els que se salvaren tenien un sistema immunològic que els va permetre superar la malaltia i el van transmetre a la descendència. Hi ha una memòria immunològica determinada genèticament. El sistema immune és general de tot l’organisme; ha de reconèixer les substàncies estranyes, discriminar-les i organitzar mecanismes de resposta per lluitar-hi.”
Però a vegades, “el mateix sistema immunològic també pot ser motiu de malaltia, com en les al·lèrgies, o pot patir mancances o dèficits, ja siguin congènits o adquirits, que es tradueixen en infeccions que poden ser molt greus, o bé pot dirigir les seves respostes contra constituents del propi organisme, donant lloc a l’ampli capítol de les malalties autoimmunes. El sistema immunològic també pot emmalaltir, les cèl·lules que el conformen poden experimentar processos degeneratius i ocasionar malalties com els limfomes o els mielomes.”
I afegeix: “Un dels camps que ha estat objecte de més interès és l’actuació d’aquest sistema davant dels tumors malignes, ja que podria constituir un camí per a la seva utilització terapèutica. Malgrat que s’han fet descobriments importants en aquest sentit, encara no s’ha trobat la solució definitiva perquè sigui prou eficaç per destruir la neoplàsia. Fa falta l’aïllament de més antígens tumorals en estat pur i potenciar el sistema immune per incrementar les possibilitats d’èxit.”
Els estudis immunològics són especialment importants en el camp dels trasplantaments d’òrgans. “El trasplantament d’un òrgan no és una situació natural i el sistema immunològic reacciona davant la presència de cèl·lules estranyes perquè són portadores d’una sèrie de proteïnes específiques de cada individu. És el que és coneix en l’ésser humà com el sistema HLA, un conjunt de gens codificants que constitueixen la individualitat biològica de cada persona. Per tant, per trasplantar amb èxit, cal reduir la resposta immune amb agents immunosupressors de manera que permetin anular-la, però que respectin la capacitat defensiva davant possibles infeccions. En determinats trasplantaments es busca que donant i receptor siguin al més compatibles possible perquè la resposta del sistema immunològic no sigui tan violenta.”
Cada vegada hi ha més al·lèrgies. Diferents factors, no només l’entorn, en condicionen l’aparició. “Les condicions de vida han canviat notablement. Avui patim menys infeccions, ens vacunem i prenem antibiòtics per qualsevol infecció. Davant d’aquestes condicions, el sistema immunològic ha perdut part de la seva funció de defensa davant les infeccions i per tant té més disponibilitat per detectar substàncies estranyes que penetren en el nostre organisme. Això, afegit a certa predisposició genètica i a les condicions mediambientals, condiciona l’augment d’aquesta patologia. L’al·lèrgia significa que el nostre organisme produeix anticossos de la classe IgE dirigits contra diverses substàncies, com el pol·len de les plantes, el pèl d’alguns animals, proteïnes dels àcars de la pols, fongs, fàrmacs o aliments. Habitualment, les persones no al·lèrgiques no hi reaccionen en contra perquè el seu sistema immune les considera innòcues. La unió dels anticossos IgE i el seu corresponent antigen té lloc sobre la superfície de determinades cèl·lules (mastòcits, basòfils) i, com a conseqüència de la reacció, aquestes cèl·lules alliberen substàncies biològicament molt actives i en sintetitzen de noves. Així s’inicien els símptomes de l’al·lèrgia, que poden ser més o menys importants depenent de la quantitat de mediadors de la inflamació al·lèrgica alliberats. Quan aquest alliberament és massiu pot afectar tot l’organisme i tenir conseqüències greus, és el que s’anomena xoc anafilàctic.”
La tasca del doctor Buendia va més enllà de la pràctica investigadora i assistencial i participa també en el camp de la docència. Al llarg de la seva trajectòria professional ha presidit la Societat Catalana de Biologia Mèdica, la Societat Catalana d’Al·lèrgia i Immunologia Clínica i la Sociedad Española de Alergología e Inmunología Clínica i ha estat editor en cap de diverses revistes mèdiques sobre immunologia i al·lèrgia.
