Dr. Enric Pifarré Sanahuja
Dr. Enric Pifarré Sanahuja
PC, 16è VOLUM. Especialitats mèdiques de Barcelona, I

DR. ENRIC PIFARRÉ SANAHUJA

CIRURGIA ORAL I MAXIL·LOFACIAL

Text del 2004

L’organisme humà és una unitat de cos i ànima i quan s’hi intervé s’ha de considerar aquest tot i conèixer-lo a bastament. 

La cirurgia maxil·lofacial és una especialitat medicoquirúrgica que s’ocupa d’aquells processos patològics que afecten els teixits tous i durs de la cara, la cavitat bucal i el coll. La traumatologia de la boca i la cara, els tumors que l’afecten, malformacions facials congènites, cirurgia ortognàtica, articulació craniomandibular, cirurgia oral, malalties de les glàndules salivals, entre d’altres aspectes, formen part d’aquest camp mèdic. El doctor Enric Pifarré Sanahuja és cirurgià maxil·lofacial i va ser dels primers professionals mèdics a practicar aquesta especialitat a l’Estat espanyol.

El nivell de la cirurgia maxil·lofacial és avui molt alt i requereix una formació àmplia i rigorosa. La formació estomatològica és bàsica per poder desenvolupar-la. Els estudis dodontologia no són suficients. A lEuropa de lactual mil·leni, en lexercici de qualsevol especialitat mèdica serà una exigència la formació mèdica bàsica troncal. Lorganisme humà és una unitat i quan shi intervé sha de considerar aquest tot i conèixer-lo a bastament.

A Catalunya el nivell dels especialistes en cirurgia maxil·lofacial és molt elevat. L’avala una tradició mèdica de quaranta anys. Lhospital de la Vall dHebron va ser el primer que la va oferir. En aquest centre shan format en lespecialitat moltes generacions de metges residents.

El doctor Pifarré va créixer envoltat d’una família en què la temàtica mèdica era habitual. El seu pare, metge odontòleg, va influir en certa manera. La meva germana també va decantar-se per la medicina. Si bé aquest factor familiar va influir-nos, considero que encara és més decisiu el factor vocacional.

La seva formació mèdica va estar marcada per un professor de cirurgia remarcable, el catedràtic Pere Piulachs. Va ser un metge i un docent eminent que va condicionar la meva visió de la medicina. Sobretot va fer que obrís els ulls a la cirurgia.

El doctor Pifarré va interessar-se per una especialitat que aleshores no era reconeguda a l’Estat espanyol. Lespecialitat de cirurgia maxil·lofacial va crear-se a Alemanya durant la Primera Guerra Mundial. Els ferits de guerra exigien un tipus de cirurgia nova. Aquells tractaments es van reproduir posteriorment en pacients normals. Així va sorgir la cirurgia maxil·lofacial. Vaig aconseguir una beca i el primer any vaig anar a la Universitat dHamburg, on vaig tenir un professor eminent, Karl Schuchardt, mentre que el segon vaig desplaçar-me a la Universitat de Viena, on vaig rebre la formació per part del professor Ullick. Allà vaig obtenir el títol europeu no reconegut a lEstat espanyol de cirurgià maxil·lofacial. Aquesta experiència em fa veure avui que qualsevol universitari hauria de tenir loportunitat de conèixer diferents llocs de formació per enriquir-se des del punt de vista docent però també humanista.

A Madrid va dur a terme l’especialitat en estomatologia. Allà vaig conèixer cirurgians que ja practicaven la nova especialitat, no reconeguda oficialment, i lestaven introduint al Centro Nacional de Especialidades Quirúrgicas. El reconeixement de lespecialitat maxil·lofacial va tenir lloc el 1970. Els pacients que necessitaven aquest tipus dassistència només podien ser tractats en aquest centre. El professor Víctor Sada va ser un dels impulsors junt amb el doctor Alonso del Hoyo i el doctor Ramón Castillo. Aquells professionals van fundar la Societat Espanyola de Cirurgia Oral i Maxil·lofacial, societat que vaig presidir durant el període 1978-1980.

El 1965 s’inicià el desenvolupament de la cirurgia oral i maxil·lofacial a l’Hospital de la Vall d’Hebron. El cap del Departament de Cirurgia, el professor Díez Cascón, va adonar-se que hi havia una necessitat dassistència de determinades patologies per a les quals només hi havia tractament a Madrid, al Centro Nacional de Especialidades Quirúrgicas, i em va facilitar iniciar lespecialitat a la Residència General. Operàvem els dissabtes al quiròfan que amablement ens deixava el professor Ley, neurocirurgià. Atenent urgències pròpies de lespecialitat de manera voluntària, de mica en mica vam anar guanyant llits i quiròfans, fins assolir el reconeixement oficial del Servei de Cirurgia Oral i Maxil·lofacial a la Ciutat Sanitària lany 1968. La nostra especialitat estava present a la General (Dr. Pifarré), el Centre de Traumatologia (Dr. Raspall) i a la Clínica Infantil (Dr. Tresserra), i posteriorment a lHospital de Bellvitge (Dr. Pericot), centres on shan format més de trenta promocions de metges residents especialistes. Aquesta labor dequip consolidà el prestigi de la cirurgia oral i maxil·lofacial al nostre país i a tot lEstat, sobretot a partir del II Congrés de la Societat Espanyola celebrat a Barcelona lany 1970.

Aquest professional mèdic combina l’exercici de la medicina amb la seva vocació docent, que inicià a l’Escola d’Estomatologia, creada pel Prof. Ruano, i actualment a la Facultat de Medicina dins el Departament de Cirurgia. El professor Pifarré assolí la primera càtedra de cirurgia oral i maxil·lofacial, de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, l’any 1986, després de molts anys de docència.La docència és vocacional i requereix ésser bon comunicador, esbrinar i estimular els dons personals de cada alumne, fruir del goig de la transmissió de coneixements i sobretot contagiar la passió per la ciència i el saber en el més ampli sentit de la paraula.La universitat afronta les exigències d’una societat canviant i la demanda del camp laboral. Això implica un canvi metodològic en el sistema d’impartir coneixements que coincideix amb els requisits fixats a la Declaració de Bolònia, l’objectiu de la qual és definir un espai únic universitari, l’espai europeu d’ensenyament superior (EEES). Es tracta d’un canvi radical, que no implica la desaparició dels valors acadèmics tradicionals, però sí la seva implementació amb d’altres. Es passa del concepte d’acumulació de coneixement  al del saber fer, sota la premisa d’una formació continuada. La Declaració de Bolònia aposta per l’homologació de les carreres a la UE, l’intercanvi d’estudiants entre universitats (que afavoreix el coneixement de llengües estrangeres) cedint protagonisme en el pla d’estudis a les classes pràctiques i a un sistema d’avaluació continuada. L’alumne és molt més autònom i el professor adquireix el repte de transmetre passió per l’ensenyament.

El perfil humanista d’aquest professional de la medicina es posa de manifest també en aquestes paraules finals: Un metge ha de veure la persona com un ésser humà únic, irrepetible; no nhi ha dos diguals. El contacte amb el pacient crea un vincle afectiu. El metge mancat daquesta faceta humana, no serà vàlid com a professional de la medicina.